Proposta Republicana. Tercera xarrada del dia: Teixint aliances socials i sindicals per a Fer País en clau valenciana.
Organitzat: Esquerra Unida del País Valencià (EUPV), Institut d’Estudis Polítics (IEP) i Acció Cultural del País Valencià (ACPV).
En un moment de retrocés democràtic i auge de l’extrema dreta institucional al País Valencià, el cicle “Proposta Republicana” reuneix durant tot un dissabte a València diferents veus del món acadèmic, sindical i cultural per pensar estratègies de futur en clau valenciana.
En la tercera sessió del programa, centrada en el paper de les organitzacions socials i sindicals en la construcció d’una alternativa republicana, progressista i arrelada al territori. Moderava Lucia Company Ramos de JEUPV i les intervencions de Anna Oliver, presidenta d’Acció Cultural del País Valencià, i Santi Mateu, responsable de cultura de CCOO-PV, van posar damunt la taula la urgència de teixir aliances, recuperar la consciència col·lectiva i disputar el relat davant una ofensiva política i cultural cada vegada més agressiva.
Una vesprada per parlar clar: País Valencià, drets i resistència
Hi havia silenci atent a la sala quan Anna Oliver i Santi Mateu pujaren a la taula. No anaven a fer teoria: venien a posar damunt la taula tot allò que ens juga el futur. Davant un públic compromés, i amb la dreta institucional assentada al poder valencià, esta tercera sessió del cicle Proposta Republicana es va centrar en què fer, com fer-ho i amb qui per enfortir les aliances socials i sindicals. El que es va dir allí no era cap diagnòstic de manual, sinó una crida directa a construir país des de baix, des de la cultura, el sindicalisme i la consciència col·lectiva.
Quan la precarietat ja no és una excepció
Oliver, presidenta d’Acció Cultural, ho va dir clar: “La precarització ja és estructural, no és momentània”. Amb eixa frase va obrir una intervenció que no va deixar lloc a dubtes: el País Valencià viu una ofensiva calculada, amb un govern de dreta extrema que no creu en la democràcia però sap molt bé com utilitzar-la. Per a ella, el problema no és només la política que es fa, sinó qui marca el relat: “El que fa l’extrema dreta és controlar el discurs i l’agenda comunicativa. I si no ho fem nosaltres, ho faran ells”.
Parlar de democràcia sense parlar de qui té el micro és perdre el temps. I per això va insistir: no es tracta només de resistir polítiques concretes, sinó de recuperar capacitat simbòlica i discursiva.
Llengua, cultura i país: no és un lema, és una manera de viure
“Llengua, cultura i país”: així va resumir Oliver l’eix del seu treball i del que considera fonamental. Però no com una frase buida, sinó com una pràctica diària. “La llengua conté una cosmovisió, uns valors, una història del país”, va dir. I no és una qüestió identitària abstracta: es tracta de fer que el valencià ocupe tots els espais socials, des del treball fins al lleure. Sense això, no hi ha país possible.
Ho va deixar clar també en el seu posicionament: treballar per una societat valenciana que siga “d’esquerres, progressista i en valencià”. No n’hi ha una altra.
Foc amic, egos i la necessitat de trencar el cercle
Oliver va tocar una tecla incòmoda: la dificultat per teixir aliances des de dins del món associatiu. “El foc amic també el patim, i això desgasta”, va dir, en referència a les crítiques internes entre col·lectius. Va reclamar menys ego i més mirada compartida, insistint que “no es tracta de ser simbiosi, però tampoc de fer-se la traveta mentre l’adversari et vol eliminar del mapa”.
I davant això, generositat. I un mínim acord comú: saber quin és l’adversari real.
Canviar el xip comunicatiu o morir
“La comunicació ja no pot ser només pedagògica. Ha de ser emotiva, ha d’evocar”. Oliver va subratllar una obvietat que sovint s’ignora: no n’hi ha prou amb tindre raó. Cal saber contar-la. Va posar com a exemple com l’extrema dreta ha sabut moure’s al món digital amb missatges curts, emocionals i molt efectius. Si els moviments socials no entren a eixe terreny, estaran parlant sols.
Santi Mateu: sindicalisme amb consciència, no només amb drets
El responsable de Cultura de CCOO-PV va recollir el fil d’Oliver i el va transformar en una denúncia clara: “El virus de l’individualisme ho impregna tot”. Va descriure com aquest valor, convertit en dogma pel capitalisme, ha penetrat en l’economia, la política i també en el sentit comú. I ho va dir sense embuts: “Si no ens organitzem de forma col·lectiva, la partida està perduda”.
Un sindicalisme que no es limita al salari
CCOO, va dir, no és només un sindicat laboral. “Som un sindicat sociopolític. Defensem drets laborals, sí, però també la cultura, el territori, i sobretot, la vertebració ideològica de la classe treballadora”. La idea és clara: no es pot parlar de justícia social sense construir una identitat col·lectiva, que sàpia d’on ve i cap on vol anar.
Recuperar la consciència de classe
“Hi ha sectors que ja no se senten classe treballadora”, va advertir. I això, més enllà d’un problema simbòlic, és una dificultat real per mobilitzar, per negociar, per canviar coses. Recuperar eixa consciència és, per a Mateu, una prioritat absoluta. Sense pertinença, no hi ha lluita possible.
Ser ponts, no murs
Va apostar per un sindicalisme que ajude a teixir aliances entre organitzacions progressistes. “Hem de ser permeables i propedèutics”, va dir. És a dir, facilitar espais de confiança i coordinació estables entre partits, sindicats i moviments socials. No només quan arriben les eleccions. Fer país requereix constància i diàleg permanent.
Les xarxes, el camp de batalla del present
Mateu va acabar remarcant una idea que havia sobrevolat tota la sessió: no estar a les xarxes és regalar-les a l’adversari. “Són el futur”, va dir. Cal estar-hi, i no només per fer presència, sinó per disputar el relat i desmuntar les mentides. Les organitzacions han d’aprendre a ocupar eixe espai, amb veritat, amb rigor, i amb força emocional.
Una vesprada per tornar a començar
No es va parlar de futur en abstracte. Es va parlar de com tornar a posar dempeus un país colpejat, fragmentat i amb una extrema dreta que no descansa. Però també es va parlar d’eines reals, de llengua, de sindicats, d’identitat, d’aliances. El que es va construir aquella vesprada no va ser només una reflexió compartida. Va ser una crida a posar-se a fer feina, amb els peus a terra i la mirada llarga. Perquè fer País, en clau republicana, no és un desig: és una necessitat.
Redacció Crònica
No hay comentarios :