Fer País amb aliances i sobirania: Rosa Pérez i Maria Josep Amigó tanquen la jornada republicana amb un diagnòstic compartit i estratègies de futur
#PropostaRepublicana #AliancesSoberanes #ConstruirPaís
En la darrera taula de la jornada “Proposta Republicana”, celebrada el dissabte 17 de maig al local d’Esquerra Unida del País Valencià, Rosa Pérez Garijo i Maria Josep Amigó abordaren què vol dir “teixir aliances polítiques per a fer país” en clau valenciana. Un diàleg carregat d’experiències, crítica, horitzó de sobirania i una voluntat clara: reconstruir des de baix.
“No és moment de dividir, és moment de sumar”, va dir Rosa Pérez Garijo des del primer torn de paraula. I amb això ja marcava el to de la taula “Teixint aliances polítiques per a fer país en clau valenciana”, que tancava la jornada “Proposta Republicana” el dissabte 17 de maig a la seu d’Esquerra Unida. Moderava Bernabé Aldeguer, coordinador d’EUPV a València ciutat.
A la taula s’hi assegueren dues polítiques amb trajectòria, però també amb memòria: Rosa Pérez Garijo, actual coordinadora d’EUPV, i Maria Josep Amigó, diputada a les Corts per Compromís. Ambdues llicenciades en dret i amb un passat institucional marcat per la defensa dels serveis públics, la justícia social i la transparència.
1. L’aliança no és un titular, és una pràctica
Pérez va advertir que “les divisions internes ens resten força i no ens les podem permetre amb la dreta avançant cada dia un pas més”. I afegia: “No hem de buscar uniformitat, sinó punts de trobada”. Amigó hi va coincidir: “Aliar-se no és mimetitzar-se. És respectar-se i caminar plegades”.
Totes dues van coincidir que cal reprendre la iniciativa política “des de baix, però amb visió institucional”, i que les aliances “han d’estar arrelades al territori, no només firmades a València”.
2. Un context de retrocés: “Ens estan arrasant”
Pérez va descriure el moment polític amb claredat: “Aquest govern autonòmic de Mazón i Vox no només retalla, desmantella. I ho fa amb orgull”. Va posar com a exemple la gestió de la DANA al País Valencià: “Va ser una vergonya. La inacció i la descoordinació van ser absolutes. I després, cap autocrítica”.
Amigó hi afegí que “la dreta ha entrat com un elefant en una cristalleria, però ho fa amb intenció. Volen eliminar tot allò que tinga a veure amb valors públics, amb diversitat, amb cultura crítica”. Les dues ho digueren clar: “És una ofensiva contra el model de societat que defensàvem des del Botànic”.
3. La memòria com a trinxera democràtica
“No és simbòlic, és profundament democràtic: saber d’on venim, qui ens falta i per què ens falta”, va dir Rosa Pérez en referència a les polítiques de memòria. Va denunciar que el nou Consell “ha arrasat amb tot el que tenia a veure amb les víctimes del franquisme, amb la veritat i amb la justícia històrica”.
Va recordar que es van obrir fosses, es van activar bancs d’ADN i es va atendre a les famílies. “Ara tot això ha desaparegut amb una ordre de govern. Però la gent no s’oblida”, afirmà.
4. Institucions i carrer: una doble pota imprescindible
Maria Josep Amigó insistí que “cal que tornem al carrer, però també cal que no abandonem les institucions. Hem de jugar a dues bandes i amb valentia”. Va remarcar que des de la Diputació va treballar amb col·lectius locals i ajuntaments per fer polítiques de base: “La sobirania també es construeix des dels pobles”.
Rosa Pérez afegí: “No podem fer política només amb informes. Cal estar als carrers, als sindicats, a les plataformes. Fer país és teixir complicitats reals”.
5. Sobirania i identitat: clau valenciana
Una idea repetida va ser que el País Valencià ha de deixar de ser subsidiari. Rosa Pérez ho va dir així: “No volem pidolar. Volem decidir. I això implica tindre eines, tindre veu pròpia i no callar davant Madrid”. Amigó hi va coincidir: “No podem dependre sempre del que es diga fora. La nostra veu ha de ser clara, pròpia i insubornable”.
Totes dues defensaren un valencianisme sobiranista, no com a identitat tancada sinó com a proposta inclusiva: “Ací cap tot el món, però ací decidim nosaltres”, va resumir Rosa.
6. Cap al futur: confiança, país i aliances sense peatges
Ambdues coincidiren que el futur passa per construir aliances des de baix, amb confiança i mirada pròpia. “No volem una coalició per sumar escons. Volem un espai comú amb projecte, amb arrels, amb llengua i amb compromís”, va dir Rosa Pérez. I va insistir: “Sense peatges, sense quotes, amb generositat i respecte”.
Maria Josep Amigó ho recollí així: “Les aliances que valen són les que es fan mirant-se als ulls. Si només ens ajuntem quan arriben eleccions, no estem fent país. Estem sobrevivint”.
Rosa Pérez ho va dir així: “Fer país és teixir complicitats reals, no titulars. I això implica estar disposades a cedir, a confiar i a fer passos sense esperar sempre contraprestació”.
I Amigó rematà amb claredat: “Teixir aliances en clau valenciana vol dir posar el País Valencià al centre, no al final del pacte. És fer que allò nostre no siga una nota a peu de pàgina”.
Rosa va reforçar esta idea amb una mirada estratègica sobre les majories:
Quan vam començar el primer Botànic, nosaltres teníem força. I això ens va permetre incidir de veritat. Fer polítiques valentes. Quan l’esquerra a l’esquerra del PSOE és minoria, com passa ara a l’Estat, el marge és molt més reduït. Acabes subsumit o sent testimonial. I això no val.
Per això, ací al País Valencià, és fonamental que tornem a ser decisius. No per una qüestió de protagonisme, sinó perquè quan tenim força, les polítiques canvien. No és el mateix sumar amb tres diputats que amb deu. No és el mateix governar per gestionar que per transformar.
Maria Josep Amigó agafà el fil i va posar el focus en la necessitat d’un diàleg sincer i estructurat:
Cal parlar. I no parlar només quan venen les eleccions. El diàleg ha de ser permanent, honest i sense càlculs. Si només ens asseguem a parlar quan toca fer llistes, no estem fent política: estem administrant misèries.
Necessitem espais compartits, però sobretot confiança. I això només s’aconsegueix dialogant. Coneixent-nos, reconeixent-nos, i deixant de mirar-nos com a competència.
I va deixar caure una crítica directa a com es conceptualitzen estes formacions:
També estaria bé que deixàrem de dir-nos ‘els partits a l’esquerra del PSOE’. Som més que això. Tenim projecte propi, trajectòria, i moltes vegades hem estat molt més valents i coherents que altres. Eixa etiqueta ens situa sempre com a complement, com a satèl·lit, i no ho som.
Hem de parlar de projectes transformadors, de sobirania, d’esquerres amb arrel. No de marges.
I Rosa va aprofundir encara més en eixa idea, fent una crida explícita a repensar el paper de l’esquerra en la construcció d’aliances:
Quan sumes bé, no sumes, multipliques. I això és el que necessitem ara: multiplicar. Però per a això cal fer-ho des de la confiança, i la confiança no es genera si anem per la vida de forma depredadora. Hi ha una convicció —i això és molt de la política— que si mates al del costat, el lloc és teu. I això no és veritat. No és veritat. És més, a vegades el que estàs fent és destruir el conjunt.
L’esquerra ha de generar confiançes, i això implica construir amb els altres, no contra els altres. I això també inclou els sindicats, els moviments socials, els col·lectius que estan cada dia als barris, a les lluites. No som nosaltres a soles.
Ambdues coincidien també que el moment actual demana parlar clar, sense filtres ni retòrica buida. “Les que intervinguérem ho diguérem clar. No venim a fer discursos de manual. Venim a dir les coses pel seu nom”, deixà anar Rosa. I Amigó assentia: “La gent està farta d’ambigüitats. Vol saber qui està al seu costat quan hi ha una DANA, quan li tanquen el consultori o li censuren un llibre”.
El diàleg va acabar amb un missatge que anava més enllà de les sigles:
Fer país és poder mirar a la gent als ulls i dir-li: no estàs sola. Estem ací.
Redacció Crònica
No hay comentarios :