Els sud-africans estan cansats de l'ús orwel·lià del llenguatge per part dels governs. Al cap i a la fi, Sud-àfrica és un país en el qual un govern va aprovar una llei (la Llei d'Abolició de les Passades i Coordinació de Documents de 1952)</> que, en lloc d'abolir el famós sistema de passades, ho va ampliar. Això obligava als sud-africans negres majors de 16 anys a portar amb si un carnet.

I el mateix Govern va aprovar la Llei d'Ampliació de l'Educació Universitària de 1959, que va dificultar encara més, en lloc de facilitar, la matriculació dels estudiants negres en les universitats “obertes” (o blanques).

Així que tal vegada no hauria de sorprendre'ls massa que el Govern dels Estats Units haja importat a 49 afrikaners i els haja etiquetats com a “refugiats”. L'afirmació és que estan fugint de la persecució cap als afrikaners –i cap als blancs en general– a la Sud-àfrica actual.

L'administració Trump sap perfectament que esta afirmació és una completa invenció. Com han assenyalat el president Cyril Ramaphosa i el seu Govern, no hi ha proves que els afrikaners o els blancs en general siguen objecte de genocidi.

És cert que Sud-àfrica té una de les taxes d'homicidis més altes del món. Però són els sud-africans negres pobres, i no els blancs, les principals víctimes d'esta violència mortal. Tampoc els afrikaners ni els blancs són objecte de persecució. Igual que tots els altres sud-africans, els seus drets humans estan protegits per una constitució. No es tracta d'un simple tros de paper. Les seues disposicions són (encara que de manera imperfecta i a diferència del que ocorre actualment als Estats Units) aplicades en gran manera pels tribunals.

A més, el genocidi implica l'eliminació deliberada d'un poble per motius racials, ètnics o religiosos. Per tant, si s'estiguera produint un genocidi de blancs i afrikaners, caldria suposar que el seu número estaria disminuint. En realitat, ocorre el contrari. La població blanca ha continuat creixent (encara que lentament) en termes absoluts des de 1994.

Pitjor encara, qualificar als afrikaners de refugiats en un moment en què el poble de Gaza està sotmés a un règim de mort, terror i assassinats infligits pel Govern israelià no és només un absurd, sinó un insult flagrant als qui realment són víctimes d'un genocidi.

Llavors, què està passant realment?

Els impulsors

En primer lloc, l'administració de Trump ha llançat un atac contra el que denomina la “tirania” de les polítiques de “diversitat, equitat i inclusió” en tot l'espectre d'institucions públiques i privades dels Estats Units.

Els crítics argumenten</> que això està motivat per una crida a la base política nacionalista cristiana blanca de Trump. Perquè Sud-àfrica, després de l'apartheid, amb raó o sense ella, s'ha convertit en el país model de les polítiques de diversitat, equitat i inclusió a nivell internacional, a causa del seu compromís constitucional amb l'antiracisme i la diversitat, ha sigut objecte d'atacs.

En segon lloc, etiquetar als afrikaners com a refugiats aprofita les inseguretats de la base política de Trump. Això fa que la idea d'una minoria blanca governada per un govern de majoria negra resulte difícil d'acceptar.

En tercer lloc, caracteritzar als afrikaners com a víctimes de genocidi és una resposta molt deliberada a la denúncia de Sud-àfrica contra Israel davant la Cort Internacional de Justícia. Però això és inacceptable per a la dreta nacionalista cristiana estatunidenca. Per a ells, l'existència d'Israel culmina la veritat bíblica: el retorn dels jueus a la Terra Santa.

Trump està dient que els Estats Units pot i jugarà el mateix joc, utilitzant-lo per a colpejar a Sud-àfrica independentment de la falta de fonament de l'acusació. Però, sent Trump, equilibrarà el complaure a la seua base de suport amb els beneficis econòmics que puga obtindre de Sud-àfrica.

El panorama

Però, què hi ha dels 49 afrikaners? Per què han decidit acceptar l'oportunitat que els oferix el Govern estatunidenc? Al cap i a la fi, els mitjans de comunicació sud-africans han prestat molta atenció als afrikaners que han declarat desafiadors que estan compromesos a quedar-se a Sud-àfrica. Les raons que al·leguen són que és la seua llar. I accepten plenament que, almenys formalment, Sud-àfrica s'ha convertit en una democràcia no racial.

De la mateixa manera, els afrikaners i els blancs no sols han sobreviscut a la Sud-àfrica democràtica, sinó que, en general, han prosperat econòmicament. A més, els blancs com a “grup poblacional” (per utilitzar la terminologia obsoleta de l'època de l'apartheid) han participat plenament en la democràcia sud-africana. Estan més disposats a votar en les eleccions que altres grups racials i, de facto, estan ben representats en el Parlament i en els governs locals per l'Aliança Democràtica, que defén enèrgicament els seus interessos.

Però (sempre hi ha un però), si volem endevinar les motivacions dels 49 “refugiats” de Trump, hem de tindre en compte el següent.

En primer lloc, fins que no sapiem més sobre les circumstàncies personals dels individus implicats, no podem saber realment què els ha portat a fer el dràstic pas de deixar arrere a les seues famílies i la seua història personal per a traslladar-se als Estats Units.

En segon lloc, la majoria dels blancs han respost a l'arribada de la democràcia de manera pragmàtica. Tenen nombroses queixes, sobretot en relació amb la igualtat en l'ocupació (polítiques d'acció afirmativa a favor dels negres), que consideren discriminatòries contra els blancs. Però han continuat gaudint d'altes taxes d'ocupació. De fet, continuen ocupant de manera desproporcionada els llocs més alts del sector privat.

No obstant això, encara que molts blancs continuen vivint en un món de facto aclaparantment blanc, tant en el treball com en les seues llars en els suburbis, continua existint una minoria que no s'ha reconciliat en absolut amb els canvis polítics i econòmics que s'han produït des de 1994.

Els opositors armats vinculats a l'extrema dreta han sigut derrotats fa temps. Però podem suposar que els 49 pertanyen a una categoria més àmplia de resistents passius que s'han retirat en la mesura que siga possible a un món blanc.

En tercer lloc, encara que la majoria dels blancs continuen tenint una bona situació econòmica, els canvis que s'han produït des de 1994 han provocat la reaparició d'una xicoteta classe de blancs pobres, en la seua majoria sense estudis, que se senten exclosos del món laboral per la legislació sobre igualtat en l'ocupació. I que, en general, senten la pèrdua del seu estatus racial sota la democràcia.

Oportunistes, no refugiats

Dit tot això, queden algunes preguntes interessants.

És de suposar que els 49 afrikaners pertanyien a eixa categoria de blancs que, per l'una o l'altra raó, estan disposats a abandonar Sud-àfrica. No obstant això, emigrar requerix superar nombrosos obstacles: complir els requisits educatius i professionals, aconseguir una oferta de treball, disposar de recursos econòmics suficients per a mantindre's a si mateixos i a les seues famílies abans de poder acollir-se als sistemes de seguretat social dels països d'acolliment, etc. A part del cost emocional que comporta, l'emigració no sempre és l'opció més fàcil, ni tan sols per als qui desitgen “escapar”.

Les proves suggerixen que els caps de família de els 49 no sols procedixen d'eixa minoria de afrikaners totalment irreconciliables amb la democràcia, sinó que, senzillament, són oportunistes que han aprofitat una drecera per a emigrar.

Roger Southall, Professor of Sociology, University of the Witwatersrand

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.