Per què està creixent el sentiment anticientífic?

En una escena de Teen Titans Go, una sèrie de dibuixos animats estatunidenc, se sent a un dels protagonistes dir: “Si veus a un científic, esclafa'l com la panerola que és”. Eixe capítol tracta sobre els científics, que són caracteritzats com una societat secreta, i que pretenen imposar el Sistema Internacional d'Unitats (en EE. UU. encara usen el sistema imperial) amb la finalitat d'esclavitzar al poble estatunidenc. Encara que la menció semble innocent, representa una xicoteta mostra de l'aversió per la ciència que destil·len uns certs sectors de la societat, i que ha percolat fins i tot en la programació infantil.

Per què està creixent este sentiment anticientífic? Això resulta, en part, de l'obstinació d'uns certs polítics. En este article, no obstant això, abordarem un angle menys explorat i, segurament, més incòmode: com des de l'acadèmia s'ha contribuït a la politització de la ciència.

La ciutadania confia en la ciència

En primer lloc, convé aclarir que el moviment anticientífic no està per a res generalitzat. L'estudi més ampli realitzat fins a la data, amb quasi 72 000 participants al llarg de 68 països, va demostrar que la ciutadania mostra una gran confiança en la ciència. Els anticiència constituïxen un grup minoritari encara que, evidentment, de gran influència política.

El mateix estudi advertia de l'error d'adscriure este sentiment anticientífic a una ideologia en particular: el biaix anticientífic està tan present en ciutadans de dretes com d'esquerres, encara que l'associació varia en funció del país. A Europa central, per exemple, els anticiència solen ser de dretes, mentres que a Europa de l'est solen ser d'esquerres.

La credibilitat s'erosiona ràpidament

Encara que la ciutadania confia en la ciència, destruir esta confiança no és massa difícil. A això van contribuir, per exemple, algunes de les revistes científiques més influents del món, com Nature i Lancet, entre altres, quan van fer costat públicament a Joe Biden abans de les eleccions nord-americanes de 2020. Estes revistes demanaven explícitament que no es votara a Donald Trump.

L'investigador Floyd Zhang va avaluar l'impacte social del suport de Nature a Biden, i els seus resultats van ser cristal·lins: ningú va canviar d'ideologia ni de vot després de llegir l'editorial, però els votants de Trump van perdre la seua confiança respecte a Nature. Estos últims també van començar a mostrar més recel pels articles en eixa revista sobre la COVID-19 (l'estudi es va realitzar durant la pandèmia). Respecte als votants de Biden, l'editorial no va exercir cap efecte.

Nature va respondre ràpidament a l'estudi de Zhang i, paradoxalment, ho va fer al més pur estil trumpista. Va decidir que no li interessava eixe estudi i que continuaria escrivint editorials demanant el vot contra candidats presidencials, si així li abellia. De fet, en les eleccions de 2024 va tornar a demanar el vot contra Trump.

Més enllà de la ideologia que cada un puga tindre, és fàcil imaginar per què un ciutadà mostraria recel per la ciència després de llegir que una revista com Nature li indica a qui hauria de votar.

A més, este tipus d'editorials poden servir de coartada per a justificar les pressions que l'Administració de Trump està començant a exercir sobre diferents revistes científiques.

Com es polititza la ciència

Hi ha altres actuacions dels científics que han afavorit la politització de la ciència. El canvi climàtic s'ha transformat en un cas paradigmàtic sobre com es polititza una qüestió purament científica. Tal vegada l'exemple més evident sobre com l'acadèmia ha contribuït a polititzar este debat el trobem en els qui argumenten que deixar de tindre fills és la mesura més efectiva per a deixar d'emetre CO₂. Resulta evident que este tipus de “solucions” resten credibilitat a la greu crisi climàtica actual.

Una altra mostra de la politització de la ciència la trobem en la cultura de la cancel·lació, que també s'ha instal·lat en la vida acadèmica, com ja advertia Noam Chomsky. S'estan reprimint debats en les universitats quan presenten idees que no són del grat d'algun grup. S'oblida que la millor manera de refutar arguments falsos és a través del pensament, l'argumentació i la persuasió.

La llibertat d'expressió i de pensament són principis innegociables en una societat justa i, mentres l'acadèmia no la defenga aferrissadament, estarà contribuint a la seua politització.

De fet, els estudis ens indiquen que la principal forma de censura acadèmica, almenys fins fa uns anys, procedix dels propis científics. Alguns consideren perfectament legítim, per exemple, vetar articles per qüestions morals. També s'ha documentat que l'autocensura és comuna, encara que per diferents motius.

El paper de la ciència en la política

L'avanç científic ha sigut clau per al desenrotllament de les societats lliures i democràtiques. Entre altres raons, això ha sigut perquè la crítica cap al govern de torn, siga del signe que fora, sempre ha sigut un dels deures que tenim els científics. Almenys en el món lliure, la crítica cap a qui implementa polítiques sense base científica, o mesures obertament autoritàries o totalitàries, no ha de confondre's amb sol·licitar el vot per a un candidat en particular.

Hi ha un activisme científic que s'assembla a la filosofia, i un altre a l'autoajuda. El primer ensenya a pensar, mentres que el segon t'indica com has de pensar i actuar. La ciència ha de formar sense pontificar. El nostre paper és aportar suficient informació al ciutadà perquè prenga les seues pròpies decisions, i perquè puga separar la veritat de la desinformació.

El major perill de la ciència

Sempre hi ha hagut, i continuarà havent-hi, governs totalitaris que busquen fer callar la ciència per motius ideològics. L'exemple més greu en l'actualitat es dona als Estats Units, on s'està discutint una tirànica orde executiva que pretén controlar els resultats de qualsevol investigació científica quan tinga repercussions polítiques.

Si els resultats de l'estudi contradiuen les directives del president del Govern, l'estudi es considera subversiu i perillós per a la democràcia. Esta proposta legislativa dibuixa a un EE. UU. a mig camí entre l'Espanya decimonònica que Galdós va retratar en Miau (en l'Administració només treballen els afins en poder) i el Londres d'Orwell en 1984 (el Govern determina què és la veritat).

La ciència està en perill creixent en parts del món lliure. Hem d'evitar més que mai ser arrossegats pels corrents polítics.

Víctor Resco de Déu, Catedràtic d'Enginyeria Forestal i Canvi Global, Universitat de Lleida

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.