‘Olo’: el color mai abans vist per la humanitat

Un equip d'investigadors acaba de generar la percepció d'un nou color al qual han anomenat “olo”, i que, pel que sembla, mai havia sigut vist abans. Els afortunats han sigut cinc persones als qui van estimular amb làser un tipus concret dels seus fotoreceptors.

Primer de tot cal aclarir que els colors “no existixen” com a tals, ja que el que percebem en la retina, en el fons de l'ull, és llum. Allí, els nostres fotoreceptors (els cons) la transformen en impulsos nerviosos i estos, una vegada processats, són interpretats pel nostre cervell com a color. Equival al que coneixem com el espectre visible, una porció molt estreta de l'espectre electromagnètic.

Concretament, les longituds d'ona de la llum responsables que puguem percebre els colors interactuen amb els cons. És la mescla d'eixa informació, depenent de quins cons s'estimulen, la qual cosa permet al nostre cervell resoldre el color (o els colors) que estem veient.

Qüestió de cons

Els éssers humans som tricrómatas perquè tenim tres classes de cons: els que responen a les longituds més llargues (L), que percebem com a roig; a les longituds mitjanes (M), que percebem com a verd, i a les més curtes (S) que percebem com a blau. És a dir, veiem en RGB (sigles de l'anglés xarxa, green, blue, “roig-verd-blau”).

En total, tenim 6 milions de cons, i la percepció cromàtica depén de com i quants estiguen activats a cada moment. Cada objecte absorbix una sèrie de longituds d'ona i reflectix unes altres, que es correspondran amb el color que estem veient. Gràcies a tot això, els humans podem distingir al voltant d'un milió de colors. I cap és el que s'acaba de descobrir.

El que es van preguntar els investigadors és què percebria una persona si només s'activara un tipus de con. Per a això van utilitzar un dispositiu que han anomenat Oz Vision System (batejat així en honor a la Ciutat Esmeralda de la novel·la de L. Frank Baum El Mag d'Oz), un làser capaç de seleccionar i estimular uns mil fotoreceptors d'una sola modalitat de forma aïllada, sense la implicació dels altres dos tipus.

Els científics van estimular amb este sistema únicament els cons M (els que responen a les longituds d'ona que apreciem com a verda) d'una xicoteta zona de l'ull en els cinc participants en l'experiment. Estos van manifestar haver vist un color blau-verdós més intens que qualsevol altre que hagueren percebut abans.

Un experiment únic

Els cons per al verd abasten la zona mitjana de l'espectre visible, per la qual cosa la seua franja d'estimulació se solapa amb la dels cons per al roig (L) i amb els del blau (S). En el cas d'estos dos últims, sí que hi ha unes certes condicions “naturals” en les quals algunes longituds d'ona poden estimular-los de forma aïllada, però a causa d'eixe solapament amb els cons L i S, l'activació independent dels cons M no és possible en condicions lumíniques típiques.

Per això, utilitzar este tipus de làser que pot aïllar i estimular de manera independent els fotoreceptors M era l'única manera de comprovar si és possible generar colors que no existixen en la percepció humana habitual.

El nom del nou color està associat a la terminologia que s'usa en codi binari, és a dir, les combinacions de 0 i 1 que s'empren per a representar dades en informàtica. “OLO” representa el nombre binari 010: dels tres tipus de cons, com només s'activa el tipus M, es representa com 0 (no s'estimula el S), 1 (s'estimula el M) i 0 (no s'estimula el L).

Com pot saber algú si mai ha vist abans un color?

Els subjectes van descriure “olo” com un “blau verdós amb una saturació sense precedents”. No obstant això, la percepció cromàtica té components objectius (dèficit per a distingir els colors, problemes visuals, etc.) i subjectius. Una persona pot inferir si el que està veient és nou o no per comparació amb experiències prèvies, per exemple, però eixa apreciació entra dins de la subjectivitat.

Per a verificar que efectivament tots els participants percebien un color completament distint als ja coneguts, es van dur a terme experiments de correspondència cromàtica, comparant la percepció de “olo” amb la qual rebien amb un raig làser de to verd blavós, al qual li ajustaven la saturació afegint llum blanca. Els cinc van coincidir que, en afegir llum blanca a “olo” –és a dir, reduint la seua saturació–, el resultat coincidia amb el color del làser. Això va confirmar que “olo” està fora de l'espectre visible conegut per a l'ésser humà.

De totes maneres, des d'una perspectiva objectiva i científica, una persona no pot saber amb certesa absoluta si un color que està percebent mai l'ha vist abans, ja que sempre hi ha un component subjectiu difícil de salvar.

A més, no podem estar segurs al 100 % que algú en este planeta, per alguna anomalia en els seus cons, tinga la capacitat de percebre “olo” de manera natural, encara que no siga conscient d'això. O com podem tindre la certesa que una persona tetracrómata, capaç d'identificar fins a 100 milions de tonalitats en el nostre espectre visible, no puga distingir “olo” sense necessitat de polsos de microlàsers? És una cosa complicada de demostrar.

Podem reproduir “olo” perquè tots puguem veure-ho?

És impossible veure “olo” a simple vista. Per la seua naturalesa no es pot reproduir ni física ni digitalment. No hi ha estimulació lluminosa “natural” que active exclusivament els cons M de la nostra retina. Encara que ja puguem trobar circulant imatges que diuen assemblar-se al color verd blavós amb una saturació molt alta, eixa longitud d'ona que representen no pot activar només els nostres cons M.

Quant a les possibles aplicacions pràctiques d'Oz Vision, esta ferramenta pot ser molt valuosa en investigació bàsica per a explorar funcions encara desconegudes dels nostres fotoreceptors, ja que permet aïllar i estudiar grups específics d'estes cèl·lules en persones conscients, alguna cosa que fins ara no era possible.

A més, podria ajudar a comprendre millor els mecanismes que donen lloc a malalties visuals en les quals es deterioren o es perden els fotoreceptors, la qual cosa obriria noves vies per a previndre-les o tractar-les.

Els autors també suggerixen que generar la percepció de colors nous en experiments amb subjectes humans podria tindre aplicacions futures en la creació de noves experiències, enriquides i personalitzades, en la teràpia visual o, fins i tot, en la comunicació i l'art. Encara que prometedores, estes aplicacions encara semblen estar lluny si es fes realitat.

Conchi Lillo, Professora titular de la Facultat de Biologia, investigadora de patologies visuals, Universitat de Salamanca

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.