 |
| Halfpoint/Shutterstock |
Hui pares i mares tendixen a compartir les responsabilitats de la criança primerenca en grau més alt que abans, però existix una diferència biològica que sembla difícil de superar: la lactància. No obstant això, els hòmens sí que compten amb mugrons i en casos extraordinaris també són capaços de produir llet. Seria ciència-ficció que algun dia ells també alletaren a la seua descendència?
El fenomen té antecedents. En circumstàncies extraordinàries, alguns hòmens han alletat als seus bebés. El Talmud compte el cas d'un home que va desenrotllar sins i va alletar al seu fill quan va faltar la mare. El naturalista alemany Alexander von Humboldt va documentar en el segle XIX que prop de Cumaná, Veneçuela, un altre home el va aconseguir durant tres mesos. La història oferix exemples més recents: en 2002, a Sri Lanka, un viudo va estimular els seus mugrons fins que van secretar suficient llet per a alimentar a les seues filles.
Hi ha compendis mèdics del segle XIX que referixen el fenomen, i fins Charles Darwin l'esmenta en L'origen de l'home (1871):
“És ben sabut que en els mascles de tots els mamífers, inclòs l'home, existixen mames rudimentàries. En diversos casos, estes s'han desenrotllat notablement i han produït un abundant subministrament de llet.”
En efecte, els teixits mamaris dels hòmens són funcionals en potència. Encara així, en condicions hormonals normals la capacitat d'alletar dels hòmens està adormida.
L'obstacle: les hormones
En la Segona Guerra Mundial, presoners que van passar fam extrema van patir galactorrea –producció anormal de llet– quan van tornar a alimentar-se. El seu fetge, testicles i glàndula pituïtària estaven atrofiats per la inanició. En recuperar-se, els nivells de prolactina, hormona clau per a la lactància, van augmentar.
Altres condicions mèdiques poden desencadenar el procés. Els tumors en la pituïtària, per exemple, disparen la prolactina.
L'obstacle per a la lactància masculina, llavors, no és anatòmic sinó hormonal.
La lactància masculina és excepcional en la naturalesa
L'evolució permet explicar que els mascles de mamífers no alleten. La lactància proporciona aliment segur a les seues cries i les protegix de l'entorn hostil, però té un alt preu energètic: unes cinc-centes calories diàries en els humans. Les femelles invertixen enormes recursos en la gestació i la lactància és una extensió natural d'este procés.
En els mascles, en canvi, no es justifica tal gasto energètic. El dubte sobre la paternitat també és crucial, ja que els mascles de la majoria dels mamífers no tenen certesa del seu vincle genètic amb les cries. Invertir recursos en fills que podrien no ser seus manca de sentit evolutiu.
La competència sexual és un altre factor a tindre en compte. La selecció ha afavorit en els mascles mamífers la capacitat de fecundar a múltiples femelles per a perpetuar els seus gens, però no recompensa les cures paternes. Estos s'observen en menys del 10 % de les espècies, mentres que en les aus són habituals.
Hi ha excepcions: els mascles del ratpenat Dayak de Borneo secreten llet, encara que en quantitats xicotetes. I el fenomen s'ha documentat també en primats en condicions d'estrés.
Això revela que l'evolució no ha afavorit la lactància en mascles, però tampoc l'ha eliminada del tot. Els mugrons masculins poden activar-se. És com si hi haguera un interruptor apagat. Amb intervencions farmacològiques hormonals, no gaire complexes, els hòmens podrien alletar. La pregunta és si això seria desitjable.
Un pas cap a la igualtat real?
Els debats ètics sobre l'ús de la biotecnologia per a modificar als humans són intensos. Els defensors del transhumanismo afirmen que tenim el dret (i fins al deure) de millorar la nostra biologia, mentres que els crítics advertixen sobre els riscos de fer-ho. Com assenyala el filòsof Antonio Diéguez en Pensar la tecnologia (2024), estes intervencions exigixen una reflexió profunda sobre les seues conseqüències.
En el cas de la lactància masculina, hi ha bons arguments a favor.
En estimular el mugró el cos allibera oxitocina. Esta hormona, que genera sensacions de calma, connexió íntima i harmonia social, facilita els vincles emocionals profunds entre la mare i el bebé. L'efecte es replicaria en els hòmens lactants i d'assegurança enfortiria la relació entre pare i fill.
Les investigacions també mostren que la testosterona disminuïx en els hòmens involucrats en la criança. Encara que la relació entre esta hormona i la violència és complexa, els mascles amb testosterona elevada tendixen a ser més dominants i competitius. La lactància podria donar lloc a hòmens més empàtics i cooperatius. Atés que la violència masculina és encara un problema seriós, esta transformació tindria beneficis socials.
L'argument més potent és que podria balancejar la càrrega biològica de la reproducció. Des de l'embaràs fins a la lactància, esta és la causa de desigualtats socials, econòmiques i polítiques. Encara hui, als països amb millors polítiques d'igualtat, les dones són les cuidadores principals en la primera infància. La lactància compartida seria un pas cap a la igualtat real.
Per a les noves formes de família també hi hauria beneficis. Hui han aconseguit un lloc sociopolític configuracions familiars abans impensables: parelles del mateix sexe, pares solters, famílies no tradicionals. La lactància masculina permetria als homosexuals i trans criar als seus fills amb tots els avantatges de la llet materna.
Hi ha un altre canvi cultural positiu. La lactància materna ha sigut revestida d'una sacralitat que transcendix el biològic, com ho mostren les imatges de la Virgo Lactans en l'art cristià, símbol de puresa i abnegació. Compartir la lactància desafiaria esta construcció cultural, que ha idealitzat el cos femení com a font nutrícia, i l'alliberaria d'expectatives sobrehumanes. Que els hòmens puguen alletar permetria reconéixer la lactància com un acte de cura, no lligat a una identitat essencial.
Com tota proposta revolucionària, esta afrontarà reptes i resistències.
Des del punt de vista mèdic, caldria estudiar els efectes secundaris de modificar el delicat sistema hormonal masculí. Qualsevol alteració endocrina pot tindre conseqüències que requerixen una avaluació exhaustiva.
En l'àmbit ètic sorgixen preguntes sobre els límits de la nostra intervenció en la biologia. Juguem a “ser déus” si intentem modificar la nostra naturalesa sexuada? Bioconservadores com Francis Fukuyama, Michael Sandel i Leon Kass així ho sostenen i amb arguments que s'han de considerar.
La lactància paterna desafia els nostres conceptes de masculinitat, paternitat i rols de gènere. Les resistències segur serien fortes, com abans de res gran canvi social. Però la història ensenya que una generació veu com a antinatural el que és normal per a la següent.
La humanitat sempre ha usat la tecnologia per a superar les seues limitacions biològiques. Potser és el moment d'aplicar eixe enginy a un dels aspectes més bàsics de l'experiència humana: l'alimentació i la relació amb les nostres cries en els seus primers i crucials mesos de vida.
Poques innovacions prometen un impacte tan benèfic per a la nostra espècie.
Este article s'ha escrit en col·laboració amb la filòsofa i escriptora Sandra Caula.
Pablo Rodríguez Palenzuela, Catedràtic de Bioquímica, Universitat Politècnica de Madrid (UPM)
Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.
Crónica CT
* ho pots llegir perquè som Creative Commons
Cap comentari :