Fer memòria per a construir república: veus des de la dignitat i la lluita
#MemòriaDemocràtica #RepúblicaValenciana #JustíciaiReparació
En una jornada organitzada per l’Institut d’Estudis Polítics, Joves d’Esquerra Unida i EUPV, la memòria democràtica es va situar al centre del debat republicà valencià. Activistes, familiars de víctimes i representants institucionals abordaren les ferides del franquisme, la impunitat heretada i la necessitat d’una memòria transformadora, des de baix i amb noms propis.
Dissabte de matí, carrer Borrull de València. Una sala xicoteta però plena, al local d’Esquerra Unida. L’escena podria semblar quotidiana, si no fora perquè allò que s’hi parlava no és fàcil d’escoltar. Perquè pesa. Perquè encara fa mal. Però també perquè ens interpel·la, i molt.
El 17 de maig de 2025, dins de la jornada “Proposta Republicana. Vigència i estratègies de futur en clau valenciana”, es va celebrar una taula redona amb un títol llarg però precís: “Memòria democràtica i reparació: mobilització social i acció institucional per a un futur republicà”.
Ho organitzaven l’Institut d’Estudis Polítics, Joves d’Esquerra Unida del País Valencià i Esquerra Unida del País Valencià. I no era una taula qualsevol. Era un d’eixos espais on es fa memòria viva, d’eixa que no cap en els llibres de text.
Moderava Tomás P. Alonso, jove activista i co-coordinador de JEUPV. I els ponents venien de trinxeres diverses: Paco Alarcón, president de l’associació de víctimes de xiquets robats d’Alacant; Nahuel González, diputat d’Esquerra Unida a Madrid; Tina Guillén, de Missions de la Memòria; i Àngel González, president de la coordinadora CAMDE-PV.
La taula començà puntual, a mitjan matí, i la sensació que deixà fou clara: sense veritat, no hi ha justícia. I sense justícia, no hi ha república.
“Van robar els fills, i ara ens volen robar la veritat”
Paco Alarcón (Víctimes Xiquets Robats d’Alacant)
Paco Alarcón no fa discursos: parla com qui ha vist massa. I amb cada paraula fa caure una paret.
Explicà, amb veu ferma, com l’Estat espanyol permeté, durant dècades, el robatori sistemàtic de nadons. “No és una llegenda negra. És una realitat. Organitzada. Documentada. Protegida pel silenci.”
Durant anys, les mares pobres, roges o solteres arribaven a l’hospital i eixien sense fills. Els metges deien que havien mort. Però no hi havia cos. No hi havia certificat. Només silenci.
Denuncià que encara hui es troben amb jutges que no volen investigar, amb arxius eclesiàstics tancats, amb l’oblit com a norma.
Si açò haguera passat en Argentina, seria un escàndol internacional. Ací, et diuen que mires cap avant.
I féu una crida clara:
La república que volem no pot ser només una bandera. Ha de tindre una memòria que diga: això va passar. Això no pot tornar a passar.
“Les lleis serveixen, però sense voluntat política són paper mullat”
Nahuel González (Diputat d’EUPV-Sumar)
Nahuel parlà des de dins de la institució, però no com a buròcrata. Parlà com qui sap que la institució sola no basta.
Desgranà els avenços de la nova Llei de Memòria Democràtica, però també els seus límits.
La llei és un marc. Però si no hi ha pressupost, si no hi ha funcionariat format, si les comunitats autònomes no col·laboren… tot queda en res.
I advertí:
Amb el nou govern del PP i Vox al País Valencià, s’ha paralitzat tot. No s’han exhumat fosses, s’han anul·lat subvencions i han desaparegut les oficines de memòria.
La república que defensem no és només abolir el rei. És desmuntar les estructures que perpetuen la impunitat.
“La memòria no està en els arxius, està en els pobles”
Tina Guillén (Missions de la Memòria)
Tina no portava PowerPoint. Portava històries. I en cada història hi havia una vida sencera.
Explicà com treballen als pobles, parlant amb gent gran, documentant noms, buscant fotografies.
A Beneixama, a Carlet, a Alcàsser... hi ha famílies que mai han sabut què passà amb el seu pare, el seu avi, la seua tia. Nosaltres escoltem, ho escrivim, ho fem visible.
No volem actes institucionals amb corones de flors. Volem que els instituts, els llibres i les places públiques parlen d’estes persones amb nom propi.
“Sense memòria, no hi ha democràcia. I sense democràcia, no hi ha república”
Àngel González (CAMDE-PV)
Àngel González fou l’últim, però no el més suau. Anà directe al moll de l’os. Denuncià que s’està normalitzant l’oblit.
Ara parlen de ‘reconciliació’, però posen al mateix nivell els qui defensaven la llibertat i els qui pegaven tirs al clatell. Això no és reconciliació. Això és cinisme.
Quan una conselleria elimina línies d’ajuda, quan un ajuntament torna a posar noms franquistes, no és neutralitat: és col·laboració amb l’oblit.
La memòria és la base de tot. No hi ha educació crítica, ni cultura democràtica, ni república possible si no sabem d’on venim i qui ha pagat el preu.
De la sala al carrer: una memòria amb peu de carrer
La taula acabà, però les converses continuaren al passadís. A les mans, llibres, contactes, ganes de col·laborar. Perquè allò que es digué no era només per ser escoltat: era per ser assumit.
En un temps on es parla molt de república com a consigna, ací es parlà de república com a responsabilitat. Com a deure. I tot començà per una cosa molt senzilla però molt poderosa: escoltar les víctimes i no oblidar mai més el que els van fer.
Redacció Crònica
Cap comentari :