Com sabem que una obra d'art digital és autèntica?

Qualsevol que haja llegit un poc sobre criptomonedes haurà pensat que havia d'existir “alguna cosa” per a evitar que una persona gastara dos vegades la mateixa moneda. I també per a evitar la falsificació en les transaccions. Bé, perquè eixe “alguna cosa” és el blockchain.

Ens referim a una base de dades descentralitzada i segura on es registra la informació en blocs encadenats, d'ací el seu nom. Amb la característica que esta base no depén d'un sol amo, com pot ser un banc o un govern.

Les dades que contenen els blocs d'informació són immutables, no es poden alterar. I tots els participants poden verificar la informació. Per a entendre-ho, basta imaginar un llibre gegant del qual milers de persones tenen una còpia. Cada nova línia que s'escriguera en una pàgina (bloc) faria que totes les còpies s'actualitzaren al mateix temps. Però ningú podria esborrar o falsificar l'escrit.

Les aplicacions dels blockchain cada vegada són més diverses. Actualment, s'utilitzen en contractes intel·ligents (smart contracts), en les cadenes de subministrament per a rastrejar aliments o, fins i tot, en el vot electrònic segur, per a evitar fraus electorals.

Els museus es digitalitzen

Encara que des de la dècada de 1990 els museus van iniciar la seua marxa en les plataformes digitals (webs i aplicacions), a partir de la crisi del COVID-19 la seua activitat en línia va augmentar.

Si abans el públic presencial i el virtual coexistien, amb la pandèmia, els entorns virtuals van créixer i van començar a afectar no sols els propis museus, sinó també als visitants i als artistes.

A Espanya, per exemple, el 68 % dels museus han intensificat la seua activitat digital de manera duradora. I s'ha posat en evidència com les visites a les webs estan molt lligades a les visites físiques. Estes són més planejades, s'utilitzen estes webs majoritàriament com a consulta al que es pot veure i es compren o reserven entrades en línia.

Art col·laboratiu

Des del món professional, s'esperava que després de la pandèmia tot tornara a ser com abans. No obstant això, amb l'auge de la intel·ligència artificial i la virilización d'imatges en xarxes socials, qualsevol obra digital (fotografies, vídeos, GIFs, música, poemes o, fins i tot, un tuit) és molt fàcil de copiar.

Per això, els museus estan buscant les maneres d'autenticar i certificar que una obra és única i pertany a un artista concret. El MoMA de Nova York ha sigut un dels museus pioners a aplicar el blockchain a través del projecte MoMa Postcard.

El projecte consistia en la posada en pràctica de les tecnologies com a intel·ligència artificial i la citada blockchain per a elaborar una obra col·lectiva. Cada artista començava amb una postal en blanc que anava passant dels uns als altres participants.

Per a Dmitir Cherniak, un dels artistes integrants d'este projecte, cal destacar de l'experiència el global que és este moviment i com permet l'acostament entre artistes.

Llibre públic de registres

El blockchain complix una funció similar a un llibre de registres públic i immutable on s'anoten tot tipus d'accions sobre l'obra; per exemple, la seua modificació o la seua compra. Després, cada creació pot tindre el seu propi NFT.

Un NFT, sigles de Senar-Fungible Token (Token No Fungible), és un “certificat digital” que prova la propietat i autenticitat d'una cosa única (art digital, música, vídeos, memes, GIFs, etc.), usant tecnologia blockchain.

Per a crear un NFT l'artista deu “tokenizar” la seua obra digital, és a dir, pujar-la a una blockchain, com Ethereum. En el NFT queda registrat qui és el seu amo actual, la seua autoria original i el seu historial de compravenda o pertinença a una col·lecció.

Seguretat per a col·leccionistes

La mateixa seguretat que oferixen els tokens en el sector financer quant a l'autenticitat i seguiment de les criptomonedes pot aplicar-se a les obres d'art. Esta novetat en el mercat i la seguretat que oferix ha fet que el sector del col·leccionisme i el mercat de l'art digital el vegen com un aliat.

L'ús de NFTs en museus servix per a certificar obres de videoart o peces d'IA. D'altra banda, pot establir nous models de propietat, com la compartida entre el museu i els artistes. I, finalment, destaca la seua capacitat d'atraure i fidelizar a noves audiències, mitjançant NFTs educatius o filiacions.

Alguns casos reals d'estes pràctiques són la venda de NFTs de gravats del pintor japonés Katsushika Hokusai per part de British Museum. O quan la galeria Uffizi de Florència tokenizó una pintura del renaixentista Miguel Ángel per a finançar restauracions.

Crítiques a la digitalització de l'art

No obstant això, estos procediments no estan lliures de crítiques. El blockchain pot resultar lent per a alguns processos i consumir molta energia, amb el consegüent impacte ambiental.

Actualment, trobem diversos projectes i organitzacions que donen suport a iniciatives més ecològiques. Mentres, es requerixen encara més investigacions i anàlisis exhaustives per a obtindre evidències empíriques sobre el consum d'energia i les emissions de diòxid de carboni del blockchain.

En este context, els museus enfronten diversos dilemes. D'una banda, el d'adoptar el blockchain sense caure en la mercantilització extrema. I per un altre, preservar l'autèntica definició d'art, que és la seua capacitat per a provocar, qüestionar i connectar amb l'humà.

Cristina de Juana Ortín, Personal docent i investigador, membre del grup d'investigació ART-QUEO, UNIR - Universitat Internacional de La Rioja

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.