Un grup d’investigadors de l’Institut d’Enginyeria de l’Aigua i Medi Ambient (IIAMA), de la Universitat Politècnica de València, ha ideat una metodologia per a facilitar la integració de l’aigua dessalinitzada en els sistemes d’abastiment tradicionals. L’objectiu és doble: frenar la sobreexplotació d’aqüífers i avançar cap al compliment dels objectius de sostenibilitat fixats per la Directiva Marc de l’Aigua.

El treball, elaborat per Sergio Grau-Cano, Héctor Macián-Sorribes i Manuel Pulido-Velázquez, i publicat en la revista Desalination, planteja la Teoria de Jocs Cooperatius com una eina per a distribuir de manera equilibrada els costos de l’aigua dessalinitzada entre els distints actors que se’n beneficien. Segons han explicat des de la institució acadèmica, esta aproximació permet fer viable l’ús d’una font hídrica alternativa, actualment infrautilitzada pel seu cost, però amb alt potencial per la seua qualitat i disponibilitat.

La Teoria de Jocs, en la seua versió cooperativa, analitza com els diferents agents poden sumar esforços i repartir-se els costos o beneficis resultants d’una acció conjunta. En el context de la gestió hídrica, els investigadors han aplicat este enfocament per a trobar fórmules estables i acceptables per a totes les parts implicades. “La CGT permet dissenyar estratègies de repartiment de costos acceptades per tots els actors, cosa que facilita una integració realista de l’aigua dessalinitzada en els sistemes hídrics sense generar conflictes d’interessos”, ha afirmat Grau-Cano.

La metodologia ha sigut provada en un cas concret a la província de Castelló, on els aqüífers d’Oropesa-Torreblanca i de la Plana de Castelló presenten dèficits quantitatius per la seua explotació intensiva. La proposta contempla substituir part d’estes extraccions amb aigua procedent de les dessaladores d’Oropesa-Cabanes i de Moncofa.

A partir d’este plantejament, el model considera tres tipus d’usuaris: els que emprarien aigua dessalinitzada, els que es proveïxen de l’aqüífer d’Oropesa-Torreblanca, i els que ho fan del de la Plana de Castelló. Cada grup mostra diferents realitats econòmiques i necessitats hídriques, fet que es reflectix en la distribució de costos plantejada pel model.

L’estudi inclou una anàlisi basada en el valor afegit brut dels sectors implicats, que demostra que fins i tot els usuaris que no fan ús directe de l’aigua dessalinitzada poden estar disposats a assumir part dels costos, donat que la salut dels aqüífers condiciona el conjunt de l’activitat econòmica de la zona. “La dessalació no només beneficia els seus usuaris directes, sinó també a tots aquells que compartixen el recurs”, ha apuntat Macián-Sorribes. En esta línia, Pulido-Velázquez ha remarcat que “quan els costos es reparteixen proporcionalment al benefici real de cada actor, l’aigua dessalinitzada es convertix en una opció viable tant econòmica com ambientalment”.

L’estudi conclou que este model és aplicable a altres zones costaneres que enfronten problemàtiques semblants i que el seu ús pot facilitar acords duradors i sostenibles entre els diferents agents. Els investigadors destaquen el potencial d’este enfocament per a abordar reptes derivats de l’escassetat hídrica i el canvi climàtic, des d’una perspectiva tècnica i socialment equitativa.