Sobreviuria un gos sol en la naturalesa?

Al novembre de 2023, Valerie, una gosseta salsitxa de color negre, es va anar de vacacions amb la seua família. Van visitar l'illa Kanagaroo, enfront de la costa sud d'Austràlia, una zona famosa per la seua fauna salvatge, en la qual viuen coales i lleons marins. Durant les vacacions, Valerie va desaparéixer del càmping on s'allotjava la seua família.

Al principi, va haver-hi albiraments locals de Valerie, que portava el seu xicotet collaret rosa, però es negava a deixar-se atrapar. A poc a poc, els albiraments van anar disminuint. Els seus amos estaven commocionats que haguera sobreviscut si més no una nit sola, ja que era una gossa acaronada que “mai se separava d'ells”, segons les seues pròpies paraules.

Ara, 500 dies després de la seua desaparició, per a sorpresa de tots, Valerie ha sigut localitzada i, pel que sembla, continua preferint la vida salvatge i lliure. Una organització local de rescat d'animals salvatges està tractant de rastrejar i capturar a Valerie amb cambres i paranys per a retornar a la valenta gosseta a la seua llar.

Ho aconseguisca o no, la seua història ens porta a plantejar-nos una pregunta: fins a quin punt els gossos depenen realment dels humans? És possible que els nostres fidels amics estiguen menys domesticats del que solem pensar.

Gossos dependents?

Els gossos i els éssers humans han conviscut durant més de 15 000 anys, més que qualsevol un altre animal domesticat. Durant eixe temps, estos animals han canviat considerablement respecte als seus primers avantpassats, tant físicament com en el seu comportament, com a resultat de les preferències humanes i la selecció de característiques particulars, com les cares planes que s'observen en els pugs, o la capacitat de treball.

L'estreta relació que solem tindre amb els gossos com amics i membres de la família fa que siga fàcil veure'ls com a animals absolutament dependents de nosaltres.

No obstant això, la realitat és probablement un poc menys “Lassie, torna a casa” i més “la crida de la selva”.

No tots els gossos són mascotes

S'estima que la població mundial de gossos és d'uns 500 milions. La majoria d'ells viuen al marge de la societat humana com gossos salvatges, pàries o llistes de carrers i sovint se'ls considera una plaga en lloc de companys afectuosos. Estos gossos s'alimenten en gran manera de fonts d'aliment d'origen humà, inclosos residus i matèria fecal, però, en general, viuen amb èxit, independents de la cura i la gestió humans.

Els gossos van evolucionar com carronyers molt eficients, amb una dieta mixta. Molts d'eixos trets romanen en els nostres companys canins. El comportament dels gossos domèstics que sovint qualifiquem de problemàtic, com saltar sobre les taules i menjar excrements, prové de les seues característiques carronyeres.

Això significa que fins i tot els gossos que viuen una vida de luxe poden sobreviure en situacions extremes. Això podria ajudar a explicar l'aparent independència de Valerie a l'illa Cangur, on es presumix que s'alimenta d'animals atropellats i carronya, i beu aigua dolça natural.

L'abundant fauna de l'illa, entre la qual s'inclouen aus i xicotets rosegadors, podria explicar en part l'èxit de Valerie, sobretot tenint en compte que els gossos salsitxa es van criar com a gossos de caça, amb un cos adaptat per a introduir-se en caus d'animals.

Els gossos saben caçar

Se sap que fins i tot els gossos molt domesticats cacen de manera independent i cooperant entre si. Un informe de la dècada de 1990 descriu un ramat de gossos que caçaven humans a Terranova (el Canadà) després d'haver sigut abandonats en una illa remota.

Els gossos de Txernòbil també revelen la seua capacitat per a adaptar-se a circumstàncies canviants. Una població de gossos sobreviu en els voltants de la central nuclear de Txernòbil, destruïda en un catastròfic accident en 1986. Probablement provenen de gossos de carrer o de mascotes que van ser abandonades immediatament després de l'accident, i s'han dividit en dos poblacions reproductores separades. Cal destacar que els gossos de Txernòbil semblen estar sobrevivint i reproduint-se amb èxit sense intervenció humana directa.

De tornada a casa

Malgrat les proves que suggerixen que Valerie i els seus cosins canins podrien tindre unes impressionants habilitats de supervivència, això pot suposar un repte per a altres animals.

Els gossos poden ser problemàtics en molts ecosistemes, causant danys i propagant malalties. Això s'aplica tant a les nostres benvolgudes mascotes com als gossos de carrer i que viuen en llibertat. Els casos de gossos domèstics que es creuen amb la fauna local, incloses raboses i espècies en perill d'extinció, són preocupants per als conservacionistes.

Per tant, els esforços per a retornar a Valerie a la seua llar també són importants per a la fauna de l'illa.

Quan els gossos es perden, la gran majoria torna a casa ràpidament i sense perill. De tant en tant, les històries de gossos fidels que troben a la seua família apareixen en els titulars. Però estes històries són l'excepció a la norma i, lamentablement, moltes mascotes perdudes mai tornen a la seua llar original.

Part de la cura responsable dels gossos consistix a assegurar-se que porten identificació i un microxip, perquè, si es troben, puguen ser retornats ràpidament a la seua llar. Combinar això amb habilitats essencials com la crida pot ser de gran ajuda per a mantindre al teu gos fora de perill.

Si ocorre el pitjor i el seu gos es perd, el millor és buscar assessorament professional de la policia local i els veterinaris. Molts gossos perduts entren ràpidament en mode de supervivència, la qual cosa fa que fins i tot els gossos més sociables desconfien de les persones, inclosos els membres de la seua família. Per això, és fonamental comptar amb l'assessorament de professionals amb experiència.

Jacqueline Boyd, Sènior Lecturer in Animal Science, Nottingham Trent University

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.