A vegades oblidem l'extremadament meravellosa que pot ser la vida i el fenomen tan especial i únic que representa. Fins on sabem, només hi ha un planeta capaç d'albergar vida, el nostre. I sembla que va sorgir una única vegada en forma d'alguna cosa semblança als actuals organismes procariotes. No obstant això, no perdem l'esperança de trobar una cosa similar a LUCCA (sigles de Last Universal Common Ancestor, la cèl·lula ancestral de la qual descendixen tots els éssers vius que coneixem) més enllà de les nostres ribes planetàries.

On els busquem?

Des que comencem a somiar amb marcians, el panorama del coneixement científic ha canviat sensiblement. Els rovers més recents que han recorregut la superfície d'este planeta, Perseverance i Curiosity, han identificat compostos orgànics i minerals que suggerixen que podia haver tingut condicions habitables en el passat, però això és tot. Ara mateix, Mart és un paratge desèrtic vermellós, atractiu però mort. Res d'éssers verds amb grans caps.

Mercuri és una roca abrasada pròxima al Sol, Venus té una atmosfera tòxica i tòrrida i els altres planetes del sistema solar o són gasosos o estan molt lluny del Sol. Així que, al marge de Mart, la busca d'altres formes de vida se centra en satèl·lits, sobretot de Júpiter i Saturn.

Europa, satèl·lit de Júpiter, i Engelosit, satèl·lit de Saturn, semblen comptar amb grans oceans d'aigua sota una gruixuda escorça de gel que podrien albergar molècules orgàniques, els pilars per a l'origen de la vida tal com la coneixem. Eixos sí, no serien com a E. T., sinó més prompte similars als organismes unicel·lulars terrestres més senzills.

Si mirem més enllà, s'han detectat més de 5 500 planetes girant entorn d'altres estreles diferents al Sol. Només uns pocs es consideren potencialment habitables i estan sent objecte d'investigació. Però, com deia Carl Sagan en Contact: “L'univers és un lloc bastant gran. Si només estem nosaltres, seria una terrible pèrdua d'espai”.

Obrir la ment a llocs inhòspits

Abans de la dècada de 1960, les condicions que alberguen els prometedors satèl·lits del sistema solar ens haurien semblat impossibles per a la vida.

La idea predominant fins llavors era que la vida només podria donar-se en els rangs d'habitabilitat en els quals véiem sobreviure organismes pluricel·lulars: aigua, temperatures suaus per damunt de 0⁰ C i per davall de 40⁰ C, pH en rangs neutres, salinitat baixa, llum solar o energia equivalent. Estes condicions es consideraven imprescindibles per a la vida.

No obstant això, a mitjan segle XX, el microbiòleg Thomas D. Brock va descobrir bacteris que vivien en les aigües termals del Parc Nacional de Yellowstone, on les temperatures superen els 70⁰ C. Sense que llavors es trobara relació directa, aquell descobriment va ampliar el somni científic de trobar vida extraterrestre.

Des de llavors, s'han descobert en la Terra organismes extremófilos que sobreviuen en una varietat de condicions extremes: des del fred de les fissures dels gels polars a les altes pressions de les profunditats oceàniques. S'han trobat bacteris adherits a xicotetes partícules en suspensió en els núvols, en ambients salins extrems, com la Mar Morta, o extremadament àcids, com en Riu Negre. Algunes extremófilas sobreviuen a altes pressions, i fins i tot n'hi ha resistents a alts nivells de radiació.

L'impactant va ser també trobar-les dins de nosaltres.

Marcians en el nostre estómac

En els anys 80, dos metges australians, Barry Marshall i Robin Warren, van començar a estudiar les úlceres gastroduodenals. Fins a eixe moment, la malaltia s'atribuïa a l'estrés o l'excés de secreció d'àcid gàstric, alguna cosa que ajudava molt poc a solucionar el problema al pacient.

Warren, com a patòleg, després d'haver identificat bacteris en les mostres de biòpsies gàstriques dels malalts, tenia clar que havien de considerar-se agents causals de la malaltia. No obstant això, havia de lluitar contra el dogma que els microorganismes no podien créixer en les condicions extremes del mitjà àcid de l'estómac.

Fins a 1981, Warren havia investigat en solitari. Però eixe any es va trobar amb Barry Marshall, que seguia el programa d'especialització clínica del Real Col·legi de Metges d'Austràlia, al qual li van proposar col·laborar amb “el chalado de Warren, que està intentant convertir les gastritis en una malaltia infecciosa”.

En 2005, Barry Marshall i Robin Warren van rebre el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina pel seu descobriment de Helicobacter pylori i el seu paper en les malalties gàstriques, revolucionant el camp de la gastroenterologia.

H. pylori disposa d'una sorprenent bateria de factors que l'ajuden a sobreviure en l'hostilitat. Per exemple, flagels que la permeten surfear en el líquids estomacals per a acostar-se a la paret de l'estómac, trencant la capa de moc protectora i adherint-se a ella.

Amb l'enzim ureasa, H. pylori degrada la urea de l'estómac en amoníac i CO₂, creant un microclima de pH més elevat que li permet reproduir-se. Quan el seu número augmenta, allibera exotoxines que inflamen i destruïxen el teixit gàstric de l'estómac. I així és com les úlceres acaben apareixent, en quedar el teixit connectiu subjacent exposat a l'acidesa de l'estómac.

Hem aprés que, fins i tot agotzonada dins de les nostres entranyes, en les parets de l'interior rosat del nostre estómac, subjecta a uns pHs similars al vinagre, sense llum, assotada per violents moviments peristàltics i exposada a enzims degradativas i a l'arrossegament de les marees generades per la pasterada d'aliments, la vida és capaç de resistir i proliferar.

L'estudi de microorganismes extremófilos oferix l'esperança que també en altres cossos del sistema solar, o en algun d'eixos 5 500 exoplanetes descoberts, encara en condicions extremes, eixe fenomen tan extraordinari que és la vida siga present.

Els marcians amb els quals hui somiem podrien semblar-se a H. pylori, per què no.

María Rosa Pino Otín, Professora i investigadora en Microbiologia, Universitat Sant Jordi

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.