L'Everest no és l'única muntanya que està creixent L'Everest no és l'única muntanya que està creixent
Camp de Túria - Notícies -
Sant Antoni, L'Eliana, Bétera, Riba-roja, Pobla de Vallbona, Serra, Benissanó, Olocau, Llíria, Gàtova, Nàquera, Vilamarxant......

Seccions del Crònica

Pots buscar açí en el diari

L'Everest no és l'única muntanya que està creixent


Serralada de l'Himàlaia. EvaL Miko/Shutterstock

El mont Everest s'està elevant a major velocitat que altres muntanyes de l'Himàlaia. Però el gegant de la Terra no és un cas únic. Tant l'Himàlaia, com els Alps o els Andes s'eleven espentats per forces geològiques implacables.

Les muntanyes creixen en altura per diferents mecanismes que, a més, intervenen simultàniament al llarg de milions d'anys i a diferents velocitats. No sols creixen –o han crescut en el passat– de diverses maneres, sinó també s'enfonsen i, encara que semble increïble, fins suren.

Afonar-se o elevar-se

Els continents estan literalment surant sobre el mantell de la Terra i, de manera similar al que succeïx amb els icebergs, poden afonar-se o elevar-se més o menys depenent de la seua massa.

Això es deu, d'una banda, al fet que estan fets de materials més lleugers (fonamentalment granits, gneises i roques sedimentàries) que els del mantell terrestre sobre els quals descansen.

Per part seua, el mantell de la Terra, de composició similar a la del basalt, té un comportament plàstic (pot deformar-se sense fracturar-se quan se sotmet a esforç) a causa de les altes temperatures i pressions a les quals està sotmés. Això fa que els continents suren d'acord amb el principi d'Arquimedes.

La península escandinava s'eleva

Les diferents masses de l'escorça terrestre suren sobre el mantell subjacent en un equilibri que es coneix amb el nom de isostàsia. Trobem proves evidents d'eixa isostàsia en, per exemple, la península escandinava, on es pot observar com els terrenys s'han anat elevant respecte al nivell de la mar una vegada que es va fondre la pesada capa de gel que les cobria durant l'última glaciació.

Els mesuraments geofísics indiquen que, actualment, la península escandinava s'està elevant respecte al nivell de la mar a raó d'aproximadament un centímetre per any.

També s'eleven a similars velocitats Sibèria, Amèrica del Nord i La Patagònia, totes elles zones que van estar cobertes pel gel durant l'últim període glacial, que va acabar fa uns 11 000 anys.

L'erosió que alça l'Everest

L'alçament o rebot isostàtic que s'observa en unes certes zones de l'escorça terrestre no solament té lloc on s'ha eliminat el pes del gel glacial. L'erosió també produïx una disminució de la massa d'unes certes regions i provoca un alçament significatiu d'algunes muntanyes.

Això és precisament el que sembla que està ocorrent en el cas de l'Everest, el Lhotse i el Makalu, la primera, la quarta i la quinta muntanyes més altes del planeta.

Érase una vegada a Àsia

Tot va començar fa quasi 90 000 anys, quan el riu Arun, un afluent del Kosi, va modificar el seu curs. Este esdeveniment geològic va tindre com a conseqüència un gran augment de l'erosió al voltant de l'Everest i de les muntanyes pròximes a ell.

Amb l'arrossegament cap a la mar dels sediments generats per l'erosió en la conca ampliada del riu Kosi, la massa de la regió de l'Himàlaia, on es troba l'Everest, va començar a disminuir més ràpidament que en altres parts d'eixa immensa serralada, que també estan sent erosionades, però en menor mesura.

El resultat de tot això és que l'empenyiment isostàtic sota l'Everest i els seus voltants és, des de fa temps, major que en la resta de l'Himàlaia. Per això, el colós de roca i els seus veïns s'estan elevant a major velocitat que altres muntanyes més allunyades de la conca del riu Kosi.

En un recent article, Xu Han i col·laboradors presenten detallades mesures topogràfiques i un model del funcionament de la conca del riu Kosi que indiquen que la combinació d'erosió i rebot isostàtic és en part responsable de l'alçament de l'Everest. No obstant això, fa quasi un segle que sabem que les serralades com l'Himàlaia, els Alps o els Andes no s'eleven només per moviments isostàtics, sinó principalment gràcies a forces molt més poderoses.

Orogènies: quan les plaques tectòniques es troben

Es coneix amb el nom de orogènia –del grec antic óros (muntanya) i genia (gènesi o creació)– al conjunt de processos geològics que donen lloc a la formació de grans cadenes muntanyenques. Una orogènia sol durar uns 100 milions d'anys i al llarg de la història de la Terra s'han produït diverses orogènies en diferents èpoques i llocs de l'escorça terrestre.

L'elevació de les muntanyes que té lloc durant una orogènia és una conseqüència de les colossals forces laterals que es generen en les zones de convergència de les plaques tectòniques en les quals està dividida l'escorça terrestre.

Les grans plaques tectòniques suren isostáticamente sobre el mantell terrestre i es desplacen lentament sobre la superfície del nostre planeta gràcies als corrents de convecció que mouen el material fos en el seu interior. Quan en el seu desplaçament dos plaques col·lidixen, es poden donar fonamentalment dos situacions: que una de les plaques siga més densa que l'altra o que les dos tinguen densitats semblants.

El cas d'Amèrica del Sud i els Andes

En el primer cas, la placa més densa subducirá per davall de la més lleugera en el seu camí de retorn al mantell fos. Això és el que succeïx, per exemple, en la costa oest d'Amèrica del Sud. Allí la placa pacífica–composta essencialment de pesat material basàltic– s'afona sota el continent sud-americà al qual, no obstant això, sotmet a una pressió enorme que es manté durant milions d'anys.

Simultàniament, part del material procedent de la fusió de la placa que s'introduïx sota el continent americà ascendix com a magma cap a la superfície. El resultat de tot això és la formació d'una immensa “arruga” de l'escorça terrestre i una cadena de volcans que s'estenen al llarg de diversos milers de quilòmetres: els Andes.

En el segon cas, cap de les dos plaques es pot introduir per davall de l'altra, perquè les dos són igualment lleugeres. L'Himàlaia és l'exemple més espectacular d'esta situació.

En realitat, la formació de la serralada de l'Himàlaia és la conseqüència d'un violent xoc entre Àsia i l'Índia, que es va separar d'Àfrica fa uns 100 milions i es va desplaçar cap al nord a una gran velocitat en térmens geològics. Fa uns 55 milions la placa índia va col·lidir amb el sud del continent asiàtic.

Des d'eixe moment, l'escorça continental va començar a engrossir-se en aquella regió i els sediments i roques que es trobaven entre les dos plaques en col·lisió van ser esclafats i plegats com si es trobaren entre dos gegantescos buldóceres. Així es va elevar –i continua encara elevant-se– l'Everest, juntament amb tota la serralada en la qual es troba. I de manera similar es van formar els Pirineus, l'Atles, els Alps i moltes altres codilleras que s'estenen des del Marroc fins al Pacífic i que tenen el seu origen en la col·lisió de plaques tectòniques continentals durant la denominada Orogènia Alpina.

L'enemic de les muntanyes

A pesar que, com ocorre en el cas de l'Everest, l'erosió pot fer que les muntanyes s'eleven per l'empenyiment isostàtic, la veritat és que els processos erosius van a poc a poc desmantellant-les. Eixe desmantellament és generalment lent, però després de centenars de milions d'anys d'erosió fluvial, eòlica o marina, fins i tot les serralades més altes poden reduir-se a xicotets pujols o ser arrasades per complet.

Afortunadament, els processos d'origen endogen –com les orogènies o la formació de volcans– són més poderosos i compensen constantment l'erosió.

Per això, després de milions d'anys d'evolució terrestre, podem continuar veient muntanyes que creixen al nostre voltant.The Conversation

Carlos M. Pina, Professor de Cristal·lografia i Mineralogia, Universitat Complutense de Madrid

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.

Crónica CT
* ho pots llegir perquè som Creative Commons
Publicat per Àgora CT. Col·lectiu Cultural sense ànim de lucre per a promoure idees progressistes Pots deixar un comentari: Manifestant la teua opinió, sense censura, però cuida la forma en què tractes a les persones. Procura evitar el nom anònim perque no facilita el debat, ni la comunicació. Escriure el comentari vol dir aceptar les normes. Gràcies

Cap comentari :

BlueSky Mastodon NotaLegal