Amonites, els altres reis del Juràsic que va extingir el meteorit Amonites, els altres reis del Juràsic que va extingir el meteorit
Camp de Túria - Notícies -
Sant Antoni, L'Eliana, Bétera, Riba-roja, Pobla de Vallbona, Serra, Benissanó, Olocau, Llíria, Gàtova, Nàquera, Vilamarxant......

Seccions del Crònica

Pots buscar açí en el diari

Amonites, els altres reis del Juràsic que va extingir el meteorit


Recreació d'un plesiosaurio nadant al costat de diversos amonites. Simaomateo/Wikimedia Commons, CC BY-SA

En el moment en què els dinosaures dominaven la terra, en les mars ho feien els amonites. Encara que ja eren ací abans. Els primers registres són de fa 410 milions d'anys, enfront dels 240 milions d'anys dels primers dinosaures.

L'extinció que va afectar els dinosaures, fa 65 milions d'anys, i de la qual només va sobreviure la branca de les aus actuals, va anar també la que va acabar amb els amonites.

Els mol·luscos que van desaparéixer

Els amonites, considerats divulgativament com a sinònim d'ammonoideos, són cefalòpodes, és a dir, mol·luscos del grup dels polps, sépies o calamars, però amb una petxina externa. Encara que menys coneguts, els cefalòpodes actuals que més se'ls semblen són els nautilos.

La petxina dels amonites, com la dels nautilos actuals, estava dividida en cambres que es podien omplir d'aigua o aire en funció de si l'animal volia baixar o pujar en la columna d'aigua, igual que ho fa un submarí. Per a desplaçar-se en sentit horitzontal segurament podien usar també l'impuls a raig, com els calamars.

Els amonites se situaven generalment en una posició intermèdia en la cadena tròfica. Eren depredadors, però també acabaven en les gargamelles de rèptils marins, com els ictiosaures i mosasaurios.

El seu regnat

Friedrich Quenstedt, un paleontòleg alemany del segle XIX, escrivia en 1888: “pots comptar les estreles en el cel, però no les espècies d'amonites en les entranyes de la Terra”.

Regnaven en els oceans. Les seues restes fòssils són abundants, amb una distribució molt àmplia, podent arribar a ser quasi global, i amb una evolució ràpida, és a dir, que les espècies del grup perduren durant poc temps i se succeïxen ràpidament. Totes estes característiques els fan idonis per a ser els fòssils-guia dels sediments marins de l'era Mesozoica (des de fa 250 fins fa 65 milions d'anys): coneixent l'espècie d'amonites que tenim en una roca, podem saber amb bastant precisió la seua edat.

Van sobreviure a quatre extincions

Al llarg dels seus 350 milions d'anys d'existència, els amonites van experimentar quatre de les cinc extincions massives que s'han registrat en la Terra. Cada una d'elles els va afectar de manera diferent, i al llarg de l'evolució diversos subgrups d'amonites es van extingir i altres van sorgir. Fins que definitivament van deixar per sempre de solcar les mars en l'última extinció massiva, fa uns 65 milions d'anys, moment de l'impacte del meteorit que també va extingir a la major part dels dinosaures.

Encara que segurament l'impacte del meteorit, ben assentat en l'imaginari popular, no va ser l'única causa, sí que va tindre molt a dir en l'extinció massiva registrada. Igual que en terra ferma, en els oceans l'impacte va provocar un afebliment de la cadena tròfica, afectant principalment els productors primaris com el plàncton, traslladant els efectes devastadors a la resta de la cadena tròfica.

Així i tot, no degué ser un esdeveniment de tan curt termini com podem imaginar. Hi ha evidències que algun grup minoritari d'amonites va poder sobreviure un curt període de temps després d'esta extinció, fins a la desaparició definitiva d'estos cefalòpodes.

La seua presència en les mars del que hui és la península ibèrica

La història dels amonites és molt més que la seua extinció final. En el nostre treball ens centrem en la seua història evolutiva durant la primera part del Juràsic (en el període de fa 200-175 milions d'anys), un moment de diversificació marina després de la extinció massiva del Triàsic-Juràsic, la penúltima que ha registrat la Història de la Terra.

Vol veure on estava la seua ciutat fa 200 milions d'anys? En este mapa interactiu pot visualitzar com era el món en diferents moments de la Història de la Terra. Comprovarà que la península ibèrica era una illa, o arxipèlag, que es trobava més al sud que en l'actualitat, i molt prop d'Amèrica perquè l'Atlàntic encara estava en la seua fase inicial d'obertura. Les platges de la Península on habitaven els amonites eren alguna cosa semblança a les Bahames en l'actualitat.

Recentment hem publicat un treball sobre els últims moments d'una família d'amonites, els echiocerátidos, que van regnar en les mars durant un milió d'anys i la desaparició dels quals fa 193 milions d'anys seguix encara sense tindre causes clares.

L'estudi s'ha realitzat amb fòssils de Cantàbria (en l'àrea de Reinosa), Astúries (principalment en la rodalia de Villaviciosa) i Portugal (en el municipi de Marinha Gran). Esta regió nord-occidental de la península ibèrica presenta un registre geològic excepcional per a estudiar amb precisió l'evolució dels amonites i altres fòssils al llarg del Juràsic Inferior.

Les claus de la seua extinció

Dins d'un marc de diversificació general, trobem un moment de crisi o “xicoteta” extinció que va canviar el regnat de les mars del Juràsic. Els echiocerátidos van desaparéixer i els eoderocerátidos van ocupar el tron per a desesperació de les seues deprededadores, ja que tenien petxines més robustes i més protegides amb tubercles espinosos, la qual cosa sens dubte va dificultar el menú de “amonites a la gallega”.

Les claus precises de l'extinció d'esta família d'amonites, els echiocerátidos, queden encara per detallar, però van ser importants els factors registrats en este període de temps de canvi en el nivell de la mar i l'augment de la temperatura global. Qüestions habituals en les notícies d'actualitat, fa 193 milions d'anys van ser factors que van provocar l'extinció d'un regnat d'amonites que va arribar a dominar les mars del món juràsic.

Treballar en estes extincions que no es consideren massives ens permet comprendre millor com funciona l'evolució, i també ens permet comparar esdeveniments del passat amb les possibles conseqüències de la pèrdua de biodiversitat actual. La Història de la Terra ens mostra que xicotets o grans canvis en els ecosistemes poden ser catastròfics per a espècies amb un gran èxit, siguen els dinosaures sobre la terra o els amonites en les mars.

Ara, potser per primera vegada, l'alteració de l'equilibri ecosistèmic no està amenaçada per causes externes, sinó per decisió deliberada d'una espècie. Les lliçons que aprenem de la paleontologia hauria d'ajudar-nos a prendre decisions en el present.The Conversation

Íñigo Vitón García, Investigador predoctoral en Paleontologia, Universitat Complutense de Madrid i María José Comas Rengifo, Professora Titular en Paleontologia, Universitat Complutense de Madrid

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.

Crónica CT
* ho pots llegir perquè som Creative Commons
Publicat per Àgora CT. Col·lectiu Cultural sense ànim de lucre per a promoure idees progressistes Pots deixar un comentari: Manifestant la teua opinió, sense censura, però cuida la forma en què tractes a les persones. Procura evitar el nom anònim perque no facilita el debat, ni la comunicació. Escriure el comentari vol dir aceptar les normes. Gràcies

Cap comentari :

BlueSky Mastodon NotaLegal