Què diu l'arqueologia submarina de la història de la humanitat

Restes de E. Russ a Estònia, considerat com un monument nacional. Juha Flinkman / Wikimedia Commons., CC BY

En la seua ànsia incontenible d'explorar i obrir noves vies de comunicació, l'ésser humà és navegant per naturalesa. En les seues aventures en mars, rius, llacs i oceans, des de fa mil·lennis ha anat deixant una reguera de pistes, invisible a simple vista, descansant en el llit subaquàtic.

Àmfores, monedes, escultures, ferramentes de navegació, fins i tot els propis vaixells afonats ens compten secrets de la seua cultura, les seues vicissituds, els seus somnis i el seu moment històric.

Això és precisament el que estudia l'arqueologia subaquàtica i marítima: el passat històric i la cultura material inherent a la relació entre les societats humanes i l'oceà. La investigació d'este patrimoni,dispers en els fons marins, en àrees costaneres i intermareals i en altres diversos cossos d'aigua està encara repleta d'enigmes a l'espera de respostes.

L'arqueòleg marítim i subaquàtic és un científic que ha d'aplicar els mètodes de l'arqueologia clàssica al medi marí, convertint-se en arqueòleg bussejador.

El principal repte és aplicar sempre un protocol d'acord amb les lleis nacionals i internacionals sobre el patrimoni, com la Llei de Patrimoni Històric espanyol (1985) o la Convenció de la UNESCO de 2001, que l'estat espanyol va ratificar en 2007.

A Espanya, les comunitats autònomes salvaguarden que estes lleis es complisquen. D'aquí ve que per a dur a terme una prospecció o excavació primer s'haja de demanar autorització a les autoritats competents i aplicar els mètodes i les tècniques.

Protegir les troballes, la primera regla

Les principals tasques van sempre encaminades a la localització i protecció in situ de tal patrimoni. L'excavació arqueològica és invasiva amb un jaciment, per la qual cosa sempre ha de ser una opció molt meditada, que compte amb les garanties de la seua total documentació i conservació.

Investigar en la mar té els seus límits i la seua metodologia, la qual ha de ser adequada depenent de l'entorn marí, la profunditat, l'estat de les pròpies restes o si hi ha amenaça d'espoli.

Com a ciència, l'arqueologia subaquàtica ha anat desenrotllant-se al ritme dels avanços tecnològics, com el desenrotllament de l'equip autònom de respiració sota l'aigua (SCUBA), les tècniques de teledetecció per a la localització, identificació i documentació de restes, l'ús de fotografies aèries o tècniques geofísiques.

La tasca d'excavació normalment implica l'ús de bombes de succió, supervisat de manera acurada a l'hora de registrar sota l'aigua tant estructures com objectes i artefactes, amb la finalitat de fotografiar i catalogar tota la informació.

En cas d'extracció supervisada, objectes i artefactes han de ser depositats en museus i sempre és necessari recaptar permisos de les autoritats competents per a extraure mostres per al seu estudi.

Cementeris de vaixells

Són objecte d'esta ciència aquells enclavaments terrestres, generalment situats en costes o en estuaris de rius, relacionats amb embarcacions i la seua construcció, cementeris de vaixells, dipòsits de fustes utilitzades amb finalitats industrials o, fins i tot, restes d'embarcacions i estructures portuàries que, sovint, no estan només sota les aigües sinó també en terra, sota diversos metres de sediments.

Així mateix, tot vestigi d'activitats humanes relacionades amb la mar i l'avituallament dels seus recursos, com la pesca, la fusteria de ribera i altres indústries en zones litorals entren dins de les seues competències. També, qualsevol petjada antròpica en llacs, rius, pantans, coves, cenotes o pous d'aigua. A més, existix una arqueologia de les profunditats, la qual requerix tecnologies avançades.

Una excavació subaquàtica s'aborda mitjançant unes fases de prospecció, documentació i excavació. El derelicte o vaixell afonat és el jaciment subaquàtic més paradigmàtic, relacionat amb l'esdeveniment del naufragi, derivat de causes diverses: climatològiques, imperícia dels pilots, o desconeixement de la geografia en les zones d'arribades dels vaixells, especialment, durant els segles en els quals la cartografia del planeta Terra estava en procés d'elaboració.

L'aventura de la navegació

El major desafiament és poder connectar la informació històrica amb les dades arqueològiques, en el seu context mediambiental, geogràfic i físic. Conéixer l'entorn natural i cultural en l'època d'un naufragi guiarà a l'arqueòleg marítim a comprendre l'origen i procés en la formació d'un jaciment, la seua evolució postdeposicional, el seu context geològic i patrimonial.

Relacionant tots dos tipus d'informació, històrica i arqueològica, coneixem qüestions relacionades amb l'aventura de la navegació. Quin clima hi havia, com era la pròpia percepció de la mar i de l'oceà per part dels navegants, quin tipus de ferramentes tenien, tant d'ús en escales portuàries com en la navegació d'altura.

Podem acostar-nos a la vida dels seus tripulants, al comerç marítim de l'època, a les rutes de navegació, a reconstruir esdeveniments històrics. Rellevant és conéixer l'impacte que este coneixement de l'oceà va provocar en la tecnologia naval, la construcció d'embarcacions aptes per a l'odissea de la mar i la transferència d'este coneixement entre comunitats i regions.

Alfabetització que ve de la mar

El futur de l'oceà ha inclòs la ocean literacy, alguna cosa així com alfabetització que ve de la mar. És un bell concepte, però necessitem la confluència i la col·laboració entre patrimoni natural i cultural en l'oceà. Són només un, perquè l'acció antròpica s'ha anat reforçant des de fa mil·lennis i a vegades és difícil partionar tots dos.

La conservació del llegat subaquàtic té encara una llarga llista de tasques pendents; però tot depén de recursos i mitjans i de la formació contínua de bons professionals. Hi ha molts jaciments en aigües territorials espanyoles que necessiten de recursos per a poder ser estudiats com es mereixen.

En les últimes dècades, han proliferat els estudis relacionats amb l'impacte ambiental en les obres marítimes i portuàries, donant així peu a la localització i identificació de restes patrimonials. En este sentit, hem de bandejar la paraula tresor per al seu respecte, protecció i coneixement. La divulgació de l'existència del patrimoni subaquàtic ha de convidar-nos a reflexionar sobre la nostra presència en la història oceànica del nostre planeta.

Ana Crespo Solana, historiadora i investigadora científica del CSIC, és autora del llibre Arqueologia subaquàtica i patrimoni marítim (Madrid, CSIC; La Cataracta, 2024) en la Col·lecció “Què sabem de?”

Ana Crespo Solana, Professora, Investigadora Científica del CSIC, Doctora en Història, especialista en Arqueologia Marítima, Institut d'Història (IH - CSIC)

Este article va ser publicat originalment en The Conversation.