Per què saltar compulsivament d'un vídeo a un altre en TikTok o YouTube augmenta l'avorriment

Pense en el que estava fent abans d'arribar #ací. Tal vegada fa un moment o unes hores. Estava saltant d'un vídeo a un altre en YouTube? Lliscant el dit per Instagram o TikTok? Va començar un capítol d'una sèrie en Netflix i el va deixar a mig fer?

És probable que alguna d'eixes activitats li resulte familiar. Saltar constantment d'un contingut digital a un altre o avançar i retrocedir en el mateix s'ha tornat un comportament molt habitual. Teòricament, ho fem per a distraure'ns i combatre l'avorriment. Si alguna cosa no ens entreté prou, simplement passem al següent, i així successivament. Però és realment una forma efectiva d'alleujar l'avorriment?

Vivim en una era amb una oferta d'entreteniment sense precedents, sobretot en l'àmbit digital. I, paradoxalment, continuem avorrint-nos igual que abans, o fins i tot més. De fet, alguns estudis mostren que eixa sensació ha augmentat entre els adolescents en les últimes dos dècades. Què està succeint?

Atrapats en el bucle atencional

L'avorriment sol definir-se com una experiència frustrant: volem involucrar-nos en alguna cosa que ens òmpliga, que siga immersiu i que capte la nostra atenció, però no ho aconseguim.

La psicologia aprofundix en este concepte i el relaciona amb els processos atencionals. Des d'esta perspectiva, es produïx per l'activitat de un bucle atencional.

És a dir, tots tenim un nivell “ideal” d'atenció al qual aspirem en implicar-nos en una activitat, i després està el nivell “real” que experimentem. Sovint, tots dos es troben molt distants entre si: l'atenció que l'activitat ens demanda dista molt de la qual desitgem aconseguir, sobretot perquè el nostre nivell “ideal” sol ser poc realista.

Ser conscients de l'allunyats que estem d'aconseguir este nivell és el que ens genera una sensació de fastig. I esta s'incrementa i prolonga en el temps, ja que es tracta d'un mecanisme que funciona en bucle. Ens diem: “Estàs lluny del nivell ideal d'atenció, fes alguna cosa per a solucionar-lo”. Però eixos intents no fan més que mantindre o fins i tot augmentar la distància.

Factors com la falta de novetat, significat, autonomia o desafiament amplien la bretxa entre el nostre estat actual i l'ideal, la qual cosa incrementa encara més l'avorriment.

La paradoxa del mòbil com a solució a l'avorriment

El sentiment que ens ocupa sol anar associat a sensacions negatives com la frustració, el buit i la insatisfacció. Ho percebem com una cosa desagradable i anormal, i per això desitgem escapar d'eixe estat.

La necessitat de fugir ens impulsa a explorar i provar diferents alternatives. I una de les més accessibles és el telèfon mòbil: ho traiem de la butxaca i ja tenim entreteniment per a una bona estona. Sembla el remei perfecte contra el tedi, veritat? Perquè la ciència suggerix el contrari.

Per exemple, utilitzar el mòbil durant la jornada laboral, en moments en què estem més cansats i avorrits, en realitat augmenta la sensació d'avorriment. A més, reduïx el gaudi de les interaccions socials en el món real. Un estudi mostra que tindre el dispositiu a mà en reunions amb amics ens distrau i fa que l'experiència social siga menys agradable.

Tot això pot semblar contradictori. No se suposava que era la solució contra l'avorriment i ens permetia connectar amb qualsevol, en qualsevol lloc?

El parany del “switching digital”

Sembla que el culpable no és tant el mòbil, sinó com l'utilitzem. #Ací entra en joc el concepte de “switching digital”, eixe hàbit tan comú de passar compulsivament d'un contingut digital a un altre.

Una investigació recent llança llum sobre la relació entre este hàbit i l'avorriment. En diversos experiments, els investigadors van col·locar a cada participant en dos situacions distintes. En la primera, podien entretindre's veient diversos vídeos i tenien l'opció de saltar lliurement de l'un a l'altre durant deu minuts (condició switch). En la segona, només podien veure un únic vídeo durant el mateix temps (condició no-switch).

Contra tota intuïció, quan els voluntaris podien canviar de vídeo experimentaven més avorriment, menor satisfacció i atenció que si només estaven autoritzats a veure un vídeo. Este patró de resultats es va repetir quan les condicions eren retrocedir i avançar lliurement en un vídeo (switch) o tenien prohibit fer-ho (no-switch).

També es va observar en situacions més naturals, com quan podien navegar i veure vídeos de YouTube lliurement durant deu minuts (switch) o veure només un durant eixe mateix temps (no-switch). En tots els casos, els participants van informar de nivells més alts d'avorriment en la condició switch que en la no-switch.

Els autors de l'estudi suggerixen que el bucle atencional és el responsable d'eixe increment. Canviem d'un contingut digital a un altre perquè l'actual no capta la nostra atenció al nivell “ideal”. A més, en tindre accés a un repertori enorme, pensem que una altra opció podria oferir-nos eixa dosi d'atenció que busquem.

Així, saltem al següent vídeo i la nostra atenció també salta, desconnectant-se momentàniament. El nou contingut capta de nou la nostra atenció, que estava en pausa, però només de manera superficial. #Prompte ens adonem que tampoc ens satisfà i tornem a saltar. I així successivament.

Este procés retroalimenta el bucle atencional: com l'atenció que dediquem a cada vídeo és superficial i s'interromp en cada salt, la distància entre el nostre estat atencional i l'ideal continua sent gran, augmentant així la nostra frustració i avorriment. En canvi, quan no tenim l'opció de canviar entre continguts, l'experiència és més immersiva i aconseguim una major implicació atencional, similar a la de veure una pel·lícula al cinema.

Així doncs, encara que els nostres mòbils ens oferixen una oferta quasi infinita d'entreteniment, no són la panacea contra l'avorriment. Almenys, si no sabem utilitzar-los de manera adequada. El “switching digital” és un hàbit que hauríem d'intentar controlar i reemplaçar per uns altres que se centren en la immersió i l'atenció conscient.

Juan Haro Rodríguez, Professor Agregat de l'Àrea de Psicologia Bàsica. Departament de Psicologia. Tarragona, Universitat Rovira i Virgili

Este article va ser publicat originalment en The Conversation.