Sense excuses per al masclisme: responsabilitat i coherència feminista Sense excuses per al masclisme: responsabilitat i coherència feminista
Camp de Túria - Notícies -
Sant Antoni, L'Eliana, Bétera, Riba-roja, Pobla de Vallbona, Serra, Benissanó, Olocau, Llíria, Gàtova, Nàquera, Vilamarxant......

Seccions del Crònica

Pots buscar açí en el diari

Sense excuses per al masclisme: responsabilitat i coherència feminista

La dimissió d’Íñigo Errejón ens ha enfrontat a una veritat incòmoda: quan el feminisme es pren de debò, exigeix una responsabilitat individual que no admet eufemismes ni justificacions. Resulta  inacceptable que algú que es presentava com a referent progressista intente esquivar la gravetat dels seus actes amagant-se darrere de metàfores o explicacions vagues sobre el desgast de la vida pública. La seua carta de comiat, lluny de ser un gest honest, és un mirall on es reflecteix la resistència d’alguns homes a assumir els seus comportaments masclistes amb claredat i autocrítica.

No n’hi ha prou de parlar d’estructures patriarcals com si foren forces externes que simplement operen sobre un, com una forma de treure’s la responsabilitat de damunt. No n’hi ha prou amb dir que la política és un lloc difícil, com si això justificara el mal causat. Perquè el feminisme, abans de tot, és assumir que els actes d’un mateix tenen conseqüències en la vida d’altres persones, i que si aquests actes han sigut masclistes, el primer que cal fer és reconéixer-ho i demanar disculpes a les persones afectades. I això no ho hem vist en la carta d’Errejón, que s’ha centrat en les seues pròpies dificultats i emocions, deixant de banda les víctimes i les seues experiències.

És impossible no sentir ràbia i decepció quan un home que es presenta com a aliat feminista tria victimitzar-se abans que responsabilitzar-se. Perquè, al final, aquest tipus de narratives acaben reproduint la mateixa lògica patriarcal que tant es diu combatre: la de minimitzar el mal, la de desviar l’atenció cap a la incomoditat de l’agressor i no cap a la vulnerabilitat de les víctimes. I això és precisament el que el feminisme rebutja. Necessitem una política que pose el focus on toca: en les víctimes i en el compromís per transformar les dinàmiques de poder.

Quan Yolanda Díaz li va demanar la dimissió, Errejón no tenia més opció. La seua eixida era inevitable, però la forma en què ha gestionat la situació deixa molt a desitjar. Això no va només de netejar la imatge d’un partit, sinó de comprendre que el feminisme exigeix coherència i transparència. Ens sembla essencial destacar que dins de Sumar, especialment de la mà de figures com Elizabeth Duval, s’ha plantejat una política de tolerància zero cap al masclisme, i això és fonamental. Però si el projecte progressista realment aspira a ser feminista, no basta apartar a qui comet aquests comportaments; es requereix un exercici molt més profund de reflexió interna i de canvis estructurals per evitar que es repetisquen.

En aquest sentit, les paraules de Sira Rego, ministra de Joventut i Infància, formen part de la valentia necessària per a abordar aquesta situació. Rego ha assenyalat amb contundència que “les esquerres també estan profundament travessades per les estructures patriarcals i l’omertà masclista”. Aquestes declaracions reflecteixen la importància de reconéixer que el masclisme no és patrimoni exclusiu de la dreta ni dels adversaris polítics, sinó una xacra que afecta tota la societat, i que per combatre’l fa falta determinació i autocrítica, fins i tot dins dels projectes que es reclamen feministes. Amb paraules com aquestes, Rego ens recorda que, per canviar-ho tot, cal valentia i sororitat.

Ser feminista implica confrontar els errors propis i aliens, i sobretot, evitar caure en el paternalisme de “cuidar” l’agressor per damunt de protegir les víctimes. Aquest paternalisme és exactament el que hem vist en la carta d’Errejón, una carta que sembla més escrita per protegir la seua imatge pública que per reconéixer el dolor que ha causat. Des del feminisme, necessitem líders que entenguen que el poder que s’ostenta comporta una responsabilitat cap a aquelles persones que tenen menys, cap a aquelles que s’han sentit desprotegides o silenciades.

La lluita feminista és també una lluita per la coherència. No podem parlar d’igualtat i de justícia social mentre tolerem actituds masclistes, vagen d’on vagen. No és acceptable eludir les responsabilitats personals o reduir les accions a “contradiccions” entre la persona i el personatge. Ningú és perfecte, però el mínim que s’espera d’algú que ha tingut poder i veu pública és que assumisca amb valentia els seus errors, sense tractar de dissimular-los sota metàfores confuses o contextos adversos.

Aquest cas ha de servir com a recordatori que el feminisme no pot ser una etiqueta per adornar discursos, sinó un compromís real que requereix valentia i honestedat. Perquè si no, quin sentit té parlar de política progressista? El feminisme no tolera ambigüitats ni complaences. És un feminisme que exigeix justícia, coherència i, sobretot, la capacitat de mirar de cara a les persones vulnerades i demanar-los perdó, sense excuses.


ÀgoraCt


Publicat per Àgora CT. Col·lectiu Cultural sense ànim de lucre per a promoure idees progressistes Pots deixar un comentari: Manifestant la teua opinió, sense censura, però cuida la forma en què tractes a les persones. Procura evitar el nom anònim perque no facilita el debat, ni la comunicació. Escriure el comentari vol dir aceptar les normes. Gràcies

Cap comentari :

Mastodon NotaLegal