Al More/Shutterstock |
Per llei, a partir del 10 d'abril del 2025 serà obligatòria per a tots els municipis espanyols la implantació de la “taxa de Fem o d'escombraries” o la “prestació patrimonial de caràcter públic no tributària” pel servici de recollida, transport i tractament dels residus sòlids urbans.
La pregunta lògica que podrien fer-se els ciutadans és si esta taxa és pertinent o no i la seua obligatorietat. Ho analitzarem.
Les recomanacions de la Unió Europea
Efectivament, la Directiva (UE) 2018/851 del Parlament Europeu i del Consell de 30 de maig de 2018, per la qual es modifica la Directiva 2008/98/CE sobre els residus, establix el següent en el seu article 4.3:
“Els Estats membres faran ús d'instruments econòmics i d'altres mesures a fi de proporcionar incentius per a l'aplicació de la jerarquia de residus, com els que s'indiquen en l'annex IV bis o altres instruments i mesures adequats”.
En el punt 2 d'este annex s'establix com a instrument:
“Sistemes de pagament per generació de residus (pay-as-you-throw) que imposen taxes als productors de residus segons la quantitat real de residus generats i proporcionen incentius per a la separació en origen dels residus reciclables i per a la reducció dels residus mesclats”.
La directiva indica que els Estats membres “faran ús” de mesures per a incentivar la separació en origen i la reducció de residus generats. Sota este criteri i dau els nivells de recuperació de materials a Espanya, el Govern, a través del poder legislatiu, va marcar en la Llei 7/2022 de residus i sòls contaminats per a una economia circular la posada en marxa d'una taxa o pagament per generació, complint amb les recomanacions de la Comissió Europea.
L'any 2020, la Comissió Europea va alertar a Espanya d'un possible incompliment de l'objectiu de reciclatge per a eixe any, que estava establit en el 55 % (en eixe any era d'al voltant del 32 %), i feia un conjunt de recomanacions per a aconseguir-lo. Entre elles figurava l'establiment de taxes sobre els residus municipals domèstics generats per a disposar de recursos econòmics suficients que possibilitaren el canvi en els sistemes de gestió i en el tractament de residus (per al 2025, s'hauria d'aconseguir el 55 % de reciclatge).
Sistemes per al pagament per generació de residus
Aclarit este punt, ara queda per saber com i a qui se li aplica la taxa. La normativa europea i nacional no imposa una obligació taxativa d'exigir una taxa totalment individualitzada per a cada subjecte passiu, sinó que el que pretén és que s'incorporen estos sistemes sota el principi de “qui contamina, paga”.
Per això, en funció de les tecnologies implantades en els sistemes de recollida en els municipis, existixen diverses metodologies de pagament per generació. Entre els sistemes més importants es troben els següents:
El bàsic: una quota única amb reduccions en funció del comportament específic de l'individu (aportació en punts nets, compostatge domèstic…). Est el sistema és el més “injust” en el repartiment de costos entre la població.
El bàsic +: una quota fixa en funció del valor cadastral de la vivenda (per trams), més una quota variable en funció del nombre de persones censades en cada vivenda, amb reduccions sobre esta part variable per comportament com en el cas anterior. Este sistema comença a ser més equitatiu que l'anterior.
El mitjà: una quota fixa més una altra variable, en funció del comportament detectat en diferents zones del municipi a partir de criteris tècnics i estadístics que permeten estimar-ho d'acord amb dades reals de generació i de qualitat de la separació en la totalitat del municipi. Este sistema requerix un treball de camp important i d'avaluació de la generació real de residus per mostreig. És bastant més just que l'anterior.
Avançat: una quota fixa més una altra variable, en funció del comportament del subjecte (per exemple, en cas d'arreplegada porta a porta amb identificació de la bossa, contenidors intel·ligents, etc.). Es manifesta com el sistema més encertat i just del repartiment del cost.
Diferències entre municipis
A l'anterior se li afig un altre problema en la seua aplicació. Com la llei no articula ni reglamenta el mode de calcular i implantar la taxa, es deixa a cada municipi que ho faça com puga o com a millor sàpia. Això pot implicar clares diferències o injustícies entre uns municipis i altres, fins i tot entre municipis veïns amb similars característiques socioeconòmiques. Ja no sols en el càlcul en si, sinó en els percentatges de bonificacions a la taxa.
Per exemple, les bonificacions que s'aplicarien en els següents casos:
Participació en el compostatge domèstic o comunitari.
Participació en recollides separades en punts nets fixos, de proximitat o mòbils.
Persones o famílies en risc d'exclusió social.
Però és que, a més, en el art. 24.4. del text refós de la Llei Reguladora de les Hisendes Locals, es disposa que “per a la determinació de la quantia de les taxes podran tindre's en compte criteris genèrics de capacitat econòmica dels subjectes obligats a satisfer-les”, la qual cosa habilita la possibilitat de reduccions per a famílies nombroses o monoparentals.
Ara bé, no ens enganyem, la taxa, per definició, no pot ser deficitària ni excedentària. Per això qualsevol reducció de les assenyalades ha de ser compensada d'alguna forma, tenint-se en compte, a més, que eixa diferència per la mateixa Llei d'Hisendes Locals citada “no implica que la resta dels subjectes passius hagen de pagar una major quota equivalent”.
Conclusions finals
En resum, podem sintetitzar el funcionament de la taxa d'escombraries en els següents punts:
La implementació de la taxa de residus és potestativa de cada Estat, però en el cas d'Espanya s'introduïx en la llei com a obligatòria per a poder complir amb els objectius marcats per la UE.
No existix un sistema harmonitzat en el territori nacional de càlcul i aplicació de la taxa, ni tan sols a nivell de comunitat autònoma.
No s'ha sabut comptar a la ciutadania la necessitat d'esta taxa diferenciada, ja que, excepte en determinats municipis o diputacions provincials, el cost del servici va inclòs en el rebut de l'impost sobre béns immobles (IBI), sense cap diferenciació.
La taxa s'ha de calcular per exercicis econòmics i s'ha d'anar verificant la millora en la recuperació de materials i en les quantitats de residus que s'emporten a abocadors.
En definitiva, s'ha d'entendre i assumir que si una persona o família realitza correctament la gestió dels seus residus, no ha de pagar la mateixa taxa que una altra que no ho faça. En altres paraules, els qui ho facen bé no han d'assumir la part del cost de gestió d'aquella persona o família que no el fa correctament.
Internalitzar els costos ambientals, és a dir, pagar-los, suposa sempre un encariment, agrade o no, dels productes i servicis i hem d'adaptar-nos a això.
José Vicente López, Investigador en el Departament d'Enginyeria i Gestió Forestal i Ambiental, Universitat Politècnica de Madrid (UPM)
Este article va ser publicat originalment en The Conversation.
Crónica CT
* ho pots llegir perquè som Creative Commons
Cap comentari :