En una època marcada per múltiples crisis, com l’emergència climàtica, la pandèmia de la COVID-19, i els conflictes geopolítics, l’economia mundial es troba en una cruïlla delicada. L’obsessió pel creixement constant del PIB, venerat com a indicatiu de riquesa i prosperitat, ha estat qüestionada per nombrosos experts i moviments socials. Un d’ells és el decreixement, una filosofia econòmica que planteja una alternativa necessària davant l’imminent esgotament dels recursos energètics i l’agreujament de les desigualtats socials i ambientals. Així ho veu Fernando Llorente Arrebola, en un article publicat en El Salto
Crítica al PIB com a únic indicador
Tal com s’esmenta a l’article, el PIB ha estat tradicionalment emprat com la principal mesura de la riquesa econòmica, però aquesta eina presenta profundes limitacions. “El PIB no diu res sobre com es distribueix la riquesa d'un país ni de la desigualtat existent”, argumenta Llorente Arrebola, qui a més exposa com aquest índex pot registrar com a riquesa activitats que generen destrucció social i ambiental, com ara accidents de trànsit, desastres naturals o el consum excessiu de fàrmacs.
Les conseqüències del capitalisme desenfrenat
L’autor apunta directament al capitalisme com a factor desencadenant d’aquesta crisi multidimensional. La recerca incessant del creixement ha fomentat una espiral de crisi econòmiques, socials i ambientals. Des de la crisi de 2008 fins a l'actual guerra a Ucraïna, els governs han aplicat mesures com la impressió massiva de diners per mantenir l’objectiu del creixement, però aquest enfocament ha donat lloc a una realitat inquietant: “només creix la riquesa dels més rics”, adverteix l'article, mentre les classes treballadores i mitjanes s’enfronten a un empobriment constant.
Un model basat en la desigualtat
A Europa, les conseqüències d’aquest sistema són especialment evidents. L’esclat de la guerra a Ucraïna i les tensions energètiques han afectat negativament la indústria, elevant el cost de vida i l’endeutament. Al mateix temps, s'observa com els governs, en comptes de garantir una protecció social adequada, prioritzen les inversions en defensa i militarització, desviant així recursos públics cap a una maquinària bèl·lica que només beneficia a les grans corporacions i fons d’inversió.
La distopia de la ‘Transició Energètica’
L'article també posa en dubte la viabilitat de la denominada Transició Energètica. Aquesta, defensada per nombrosos partits i ONGs ambientals, busca un canvi de les energies fòssils cap a les renovables. No obstant això, Llorente Arrebola destaca que aquesta transició no contempla els límits materials de recursos com el coure, la plata i altres metalls indispensables per a l’electrificació. Això implica que el model actual de producció energètica no és només insostenible, sinó que s’encamina cap a un cul-de-sac tècnic i material.
Cap a un decreixement necessari
Per a fer front a aquest context, l’article suggereix que l’única via viable és un decreixement “radical, solidari i just”, que implica desconnectar la relació entre la satisfacció de les necessitats humanes i el creixement de la producció material. Per aconseguir-ho, es planteja una redistribució estructural de la riquesa, establint límits a l’acumulació de capital i prioritzant les necessitats bàsiques i universals per sobre de les necessitats suntuàries.
“Les ‘necessitats innecessàries’ han de ser abolides”, afegeix l’autor, referint-se a sectors com l’economia de guerra, la indústria nuclear i el turisme de masses. Així mateix, proposa una reorientació del mercat laboral cap al sector primari i les tasques de restauració ecològica, afirmant que “en la primera fase de la transició-revolució no hi haurà menys treball humà, sinó més i més dur”.
La revolució cultural del decreixement
Tot i que els defensors del decreixement són acusats d’utòpics, l’article conclou que aquesta és l’única alternativa per evitar una catàstrofe major. La proposta implica una revolució cultural que substituïsca els valors de consum i competitivitat per la frugalitat, l’autogestió i la solidaritat comunitària. “El decreixement és una utopia, sense dubte, però una utopia urgent, radical i desesperadament necessària per traçar una línia de fuga de la pesadilla capitalista”, afirma l’autor amb contundència.
Conclusió
En definitiva, la proposta de decreixement pretén oferir una alternativa viable davant un sistema econòmic que sembla condemnat a la insostenibilitat. L’autor planteja la necessitat de reorientar l’economia cap a un model més just i solidari, on es prioritze la qualitat de vida per sobre del creixement desmesurat. Tal com assenyala, “la festa s’ha acabat”, i el repte ara és construir un futur més equilibrat i respectuós amb la vida i amb el planeta.
Referència de l’autor
Per a aquest article hem partit del treball original de Fernando Llorente Arrebola, publicat en El Salto. Ho pots llegir perquè són Creative Commons.
Cap comentari :