Camp de Túria - Notícies -
Sant Antoni, L'Eliana, Bétera, Riba-roja, Pobla de Vallbona, Serra, Benissanó, Olocau, Llíria, Gàtova, Nàquera, Vilamarxant......

Seccions del Crònica

Pots buscar açí en el diari

Deliri del bàsquet a Llíria || article de Miquel Ruiz

Havíem eixit abans de classe. Era de vesprada i enfilàvem el que hui es coneix com el camí de la bombilla per anar-se’n a casa. Segurament agafaríem l’autobús o faríem “dit” i, així, no hauríem de pagar res. Vam seure un moment en algun dels banquets marrons que hi havia en aquell moment i, mentre xarràvem, vam veure allà lluny la seua silueta.

Negre i molt alt, de seguida la seua altura permetia descobrir la seua presència. Era Vernon Smith, un jugador de basquetbol molt conegut en aquells anys que feia les delícies dels aficionats que cada quinze dies s’acostaven al pavelló municipal del Pla de l’Arc.

 Negre i molt alt, de seguida la seua altura permetia descobrir la seua presència. Era Vernon Smith, un jugador de basquetbol molt conegut en aquells anys que feia les delícies dels aficionats que cada quinze dies s’acostaven al pavelló municipal del Pla de l’Arc. En veure’l, vam agafar el primer llibre que teníem a les mans perquè ens els signara. Ens feia il•lusió la seua signatura. Eren anys en què el Llíria era una autèntica referència pel que fa a l’esport de la cistella, no sols a la comarca de Camp de Túria, sinó, també, pel que fa altres comarques valencianes. Amb la seua signatura, aconseguíem tindre una part de Vernon Smith en un llibre de classe, que guardàvem amb pany i forrellat perquè ningú no ens el preguera. El bàsquet centrava en aquells anys bona part de la vida social i esportiva del poble, quasi per complet. Poques coses li prenien el protagonisme. Tot i que nosaltres érem més de futbol, el basquetbol va entrar a partir d’aquell moment a les nostres vides. Ens hi vam acostumar, ràpidament. El dia del partit, la vida bullia d’emoció i nervis, amb els carrers plens de gent que enfilava el camí cap al pavelló. No hi havia discussió. Era un moment d’evasió del quefer diari. Enrere quedava, encara, el moment de l’ascens a la màxima categoria, aquella que permetria enfrontaments amb el Joventut, Barça, Reial Madrid o Màlaga. 

Els partits contra equips que en aquell moment era capdavanters, tampoc, no hi tenien res a envejar respecte dels equips que hui dia podem competir, fins i tot, en Leb Or, per exemple. Askatuak, Elosua, Càceres, Gijón i tants d’altres no tan coneguts eren, també, un bon moment per fruir del bàsquet. Partits durs, amb un esforç encomiable i una lluita inigualable. Una lliga apassionant, emoció a dojo i una competitivitat que surava per tot els llocs. A tota la ciutat es respirava basquetbol, no hi havia res, cap àmbit ni cap racó al marge de l’esport de moda en aquell moment. La ciutat de la música, la ciutat de les bandes i la ciutat de l’esport prenia una embranzida enorme per endinsar-se en un terreny d’allò més autèntic en el que no sols la vila era conscient de tot el que s’aconseguia a les pistes, sinó que, també, la comarca de Camp de Túria feia costat a la capital comarcal per recolzar l’equip. No hi havia cap altra millor manera de vertebrar i unir la societat, les persones i la gent que al voltant d’una cistella de bàsquet. El que no aconseguia este esport no ho aconseguia res més. L’ascens de l’any 1991 a la màxima categoria del basquet va representar el resultat i el premi a l’esforç mamprès anys abans. 

Si en la categoria anterior la festa era contínua, l’ascens a la categoria màxima va suposar una autèntica bogeria, amb un pavelló que va haver de ser sotmès a una remodelació profunda per adaptar-s’hi a les exigències de mesures i aforament que demanava l’ens gestor i una resposta que setmana rere setmana se superava amb escreix. El pavelló s’omplia de gom a gom i era difícil, fins i tot, trobar una entrada en funció del partit de què es tractara. L’arribada d’equips històrics, jugadors coneguts i entrenadors famosos va ser el premi als anys de lluita aferrissada per part d’un club històric que, a poc a poc, s’obria pas en un món tan difícil com el de l’esport, on la competència, les ganivetades i les conxorxes soterrades eren un pla afegit d’un menú casolà, però que, alhora, podria esdevindré d’allò més amarg en determinades contrades. L’altra part de la història, la més fosca, la més tèrbola i la més obscura forma part ja de la llegenda i de les històries que estan arrelades en la ciutat. Se’n va parlar a dojo per a tots els gustos, amb totes les hipòtesis i totes les aventures inimaginables. Van ser anys durs, solitaris i incomprensibles que s’han fet en silenci i tot amb l’objectiu d’ascendir fins a categories professionals. Ara, però, cal que els seus dirigents facen una gestió encertada, puguen consolidar un projecte realista i ajustat a les possibilitats que la ciutat i el club siguen capaços d’assumir a curt termini. No serà fàcil però, de ben segur, l’equip rector del Llíria són gent assenyada i amb una capacitat d’encert adient a la seua història. El club i la ciutat, l’antiga Edetània, s’ho mereixen. Entre tots, club, afició, jugadors i administracions públiques tenen molt a dir dins d’este projecte. La incertesa inicial ha de donar pas a la certesa i la realitat.

 Miquel Ruiz, periodiste de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com

Escriu en diferents mitjans, entre d'altres en Levante, Provincias i ha estat com a cap de premsa en diversos ajuntaments. Actualment ho fa normalment, com a opinió, en Infoturia, Levante-emv i també a Crònica Camp de Tùria



Publicat per Àgora CT. Col·lectiu Cultural sense ànim de lucre per a promoure idees progressistes Pots deixar un comentari: Manifestant la teua opinió, sense censura, però cuida la forma en què tractes a les persones. Procura evitar el nom anònim perque no facilita el debat, ni la comunicació. Escriure el comentari vol dir aceptar les normes. Gràcies

Cap comentari :

Mastodon NotaLegal