El dia que humans i tigres dents de sabre van menjar de la mateixa mamut, Amparito

Entre els anys 2001-2003, en Font Nova 3 (Orse, Granada), es van excavar uns fòssils excepcionals. D'entre tots ells va destacar el cadàver quasi complet i connectat d'una mamut femella. Tenia un estat de conservació excel·lent amb una antiguitat de 1,2 milions d'anys. A esta mamut se'n va dir Amparo, en honor a un personatge televisiu de l'època anomenat El Pozí coneguda com Amparito.

A Amparito, la mamut, li falten les potes i el crani. Tenia una edat avançada, d'entre 50 i 60 anys, quan va morir. Acabem de publicar l'estudi de les seues restes i sabem que va ser el menú d'humans i tigres dents de sabre.

El que l'ull no veu

Els jaciments arqueològics són, amb freqüència, fruit de l'acumulació de múltiples històries. Amb el pas del temps, estes, literalment, es comprimixen, donant lloc a una falsa percepció que tot va ocórrer al mateix temps. Com revelar-les? Ho aconseguim magnificant l'escala a la qual s'estudien els sediments.

Els especialistes en micromorfologia extrauen blocs de sediment que convertixen en làmines de 30 micres de gruix (el mateix que les cintes adhesives d'alumini). Estes microlàmines s'estudien sota el microscopi, revelant característiques imperceptibles per a l'ull humà.

Font Nova 3: les incidències d'un llac

Font Nova 3, en Orce (Granada), és un jaciment conegut per albergar uns dels millors conjunts d'útils en pedra tallada de les albors del poblament humà del sud-oest d'Europa. L'aplicació de la micromorfologia al jaciment ha posat de manifest que on, amb anterioritat, es proposava una història a l'estil Pompeia –la foto fixa d'un instant geològic– existix tota una pel·lícula amb situacions diferents.

Això és especialment visible en el denominat nivell 5. Este interval temporal, lluny de ser homogeni, inclou, de més antigues a més recents: argiles dessecades en la vora d'un llac, ventalls fluvials, argiles formades en la riba d'un llac, una làmina d'aigua permanent o semipermanente i argiles típiques d'un llac en regressió.

La mort d'Amparito

D'entre totes les escenes proposades per al nivell 5, fins fa poc no se sabia en quin havia mort Amparito. No obstant això, hi havia una manera d'esbrinar-ho: aplicant la mateixa tècnica de la micromorfologia a algun dels seus ossos.

El resultat va ser sorprenent: l'emplene de l'os i les restes de sediment adherits a ell coincidixen amb el moment que el llac estava en transgressió.

Amparito, la femella de proboscídeo, va morir quan l'entorn del jaciment estava encara cobert per les aigües. Això també explica l'excel·lent estat de conservació de l'esquelet, ja que les aigües i sediments van protegir els ossos.

Les marques de mossegada d'humans i tigres

Un dels grans reptes de les ciències del passat és dilucidar quins agents que van actuar sobre els cadàvers dels animals que es troben en els jaciments arqueològics. Atés que cada espècie presenta característiques dentals diferents, el seu reflex en la superfície dels ossos també ho és. Per tant, les marques de mossegada es convertixen en un document identificatiu de l'animal que les va mossegar.

Per a poder reconéixer quin carnívor va produir les marques de mossegada s'utilitzen tècniques noves de gran resolució. Estes poden resumir-se en un escanejat digital tridimensional de les alteracions òssies de l'os que ajuden a obtindre un model digital de les marques. Els models obtinguts es comparen amb les marques que altres carnívors produïxen i, després de realitzar diferents test estadístics, es classifiquen.

Qui van menjar del cadàver d'Amparito?

Sempre s'ha postulat que els tigres dents de sabre no deixarien marques sobre els ossos pel fet que, suposadament, estos felins tenien una dentició molt delicada. No obstant això, s'han trobat marques de dent sobre una costella i la pelvis d'Amparo que han pogut relacionar-se amb l'acció d'un Homotherium, el més gran dels felins que van viure en Orce fa 1,2 milions d'anys, un tigre dents de sabre.

Quant a l'acció humana, s'han documentat tres marques de tall en la pelvis i en una costella que semblen haver-se realitzat amb un útil de sílex per a desarticular i descarnar. És a dir, un “ganivet” humà.

Implicacions d'este estudi

Els jaciments d'Orce oferixen una finestra a través de la que albirar episodis precisos de la vida en el passat. En este cas, l'escenari de la mort d'una femella de mamut, que posteriorment va servir de festí a humans i tigres dents de sabre. Cal tindre en compte que este animal pesaria tres o quatre tones, la qual cosa proporcionaria suficients recursos a tots dos.

D'altra banda, les marques de tall de la pelvis estan en l'àrea d'inserció del psoes ilíac, i poden associar-se al desmembrament d'una pota (l'esquerra) o a l'extracció de les vísceres de l'animal.

A més, tenint en compte l'utillatge lític trobat en Font Nova 3, xicotetes lascas de sílex, hi ha la possibilitat dels Homotherium arribaren abans que els humans i els facilitaren el treball esquinçant la gruixuda pell de mamut amb les seues dents. El que no es troba és cap evidència de competència entre tots dos tàxons.

Els avanços en la tècnica i la investigació aplicats als temps profunds de la Prehistòria ens estan permetent aproximar-nos amb més detall a les activitats quotidianes de subsistència desenvolupades pels primers pobladors d'Orce. Ens permeten conéixer com era la seua dieta, i també la seua interacció amb el mitjà que els envoltava, els ambients de llac, els paisatges arbrats mediterranis, els animals enormes de gran tonatge o els grans i perillosos felins. Tot suggerix un comportament més flexible i adaptat del que tal vegada pensàvem.

Amparito, l'elefant femella, narra eixa xicoteta escena en la pel·lícula d'Orce en la qual humans i tigres dents de sabre van celebrar un banquet de carn de mamut.

José Yravedra Sainz dels Terrers, Professor Titular de Prehistòria, Universitat Complutense de Madrid; José A. Solano García, Lecturer in Prehistory and Archaeology, Universitat de Granada i Juan Manuel Jiménez Arenas, Professor Titular del Departament de Prehistòria i Arqueologia / Institut Universitari de la Pau i els Conflictes, Universitat de Granada

Este article va ser publicat originalment en The Conversation.