Fusionstudio/Shutterstock

Segons l'enquesta de característiques essencials de població i habitatge elaborada per l'Institut Nacional d'Estadística, l'any 2021 un 16 % de les famílies espanyoles residia en habitatges en règim de lloguer, alguna cosa que s'ha incrementat en els últims anys.

Destaca la prevalença del lloguer a les ciutats de més de 500.000 habitants: el preu és un factor clau a l'hora de decidir si llogar o comprar.

Entre les causes d'este augment del predomini del règim de lloguer, destaquen:

• L'encariment del finançament per a la compra d'habitatge i l'enduriment dels requisits d'accés a esta.

• L'increment generalitzat dels preus de l'habitatge.

• La major mobilitat laboral i un canvi en les decisions econòmiques de les persones, especialment dels joves, que ara busquen un menor compromís mensual de pagament i destinen una major despesa a oci personal.

Menys recursos, més lloguer

El percentatge d'habitatge llogat és especialment alt entre els ciutadans amb un baix nivell de renda. Això tensa més encara el mercat de lloguer i dificulta l'accés a l'habitatge (siga com siga el règim) per als treballadors. De fet, durant els últims anys, s'han generalitzat conceptes com coliving, que no és una altra cosa que compartir habitatge per a rebaixar el preu de lloguer.

En este sentit, el principal problema el trobem en les grans ciutats, on la pujada de preus de lloguer i compra no ha sigut proporcional a la pujada de salaris. Per això, trobem multitud de casos en els quals no es complix la regla del 30 %, segons la qual, cap individu hauria de superar la barrera del 30 % dels seus ingressos bruts menys deutes com a quota mensual de lloguer.

Control per llei

A les administracions públiques els preocupa especialment este fenomen que, encara que afecta a tota la societat, colpeja sobretot als joves i als col·lectius vulnerables.

Al maig de 2023 va entrar en vigor la llei pel dret a habitatge que cerca, entre altres objectius, regular el mercat de lloguer d'habitatges, sobretot en les zones tensionadas; és a dir, aquelles en les quals els preus de lloguer han pujat de manera desmesurada.

Entre les mesures aplicables a les zones tensionadas, destaca el canvi de l'índex de referència estatal en la pujada de preus de lloguer. Fins a la data, els contractes s'actualitzaven segons ho feia l'IPC (disparat en els últims mesos).

Amb l'entrada en vigor del sistema estatal de referència de preus de lloguer d'habitatge, el valor superior del rang marcarà el límit màxim del preu de la renda (en aquells immobles el propietari dels quals siga una gran forqueta o en habitatges que no hagen estat arrendades en els últims 5 anys).

Com funciona l'índex?

Una vegada introduïts les dades del domicili, l'índex estima els límits mínim i màxim del preu del lloguer en funció de les característiques de l'habitatge:

Per exemple, per a un habitatge de dos dormitoris i un bany amb 70 m² de superfície construïda:

Observem com, per regla general, els preus marcats per l'índex establit en la llei d'habitatge són menors, fins i tot en el seu límit màxim, al menor dels preus del mercat. Esta circumstància s'agreuja com més gran és la ciutat on es fa la cerca i menor oferta de lloguer existeix.

Hi haurà resultats?

Malgrat les bones intencions de la mesura, dificultarà la seua aplicació el seu caràcter opcional, perquè són les comunitats autònomes les que tenen les competències d'habitatge.

Únicament Catalunya ha sol·licitat la declaració de zona tensada per als 140 municipis del seu territori.

D'altra banda, el Partit Popular ha anunciat que no s'aplicarà l'índex en les autonomies en les quals governa. Això és, Andalusia, Aragó, illes Balears, Cantàbria, Castella i Lleó, Comunitat Valenciana, Extremadura, Galícia, La Rioja, Madrid, Múrcia, Ceuta i Melilla que concentren al 66,4 % de la població espanyola.

Així, este índex de referència del lloguer probablement a penes servix com a element comparatiu perquè, a més de l'escàs suport autonòmic, infraestima els preus i els situa per davall dels de mercat.

José Guillermo Rodríguez Sánchez de la Neta, Investigador, Hisenda Pública: Federalisme fiscal, Universitat de Castella-la Manxa; Daniel Rojas Peña, Docent i investigador del Departament d'Economia Aplicada I de la Facultat de Dret i Ciències Socials de Ciudad Real, Universitat de Castella-la Manxa i Juan José Rubio Guerrero, Catedràtic d'Hisenda Pública, Universitat de Castella-la Manxa

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. 

Crónica CT
* ho pots llegir perquè som Creative Commons