Camp de Túria - Notícies -
Sant Antoni, L'Eliana, Bétera, Riba-roja, Pobla de Vallbona, Serra, Benissanó, Olocau, Llíria, Gàtova, Nàquera, Vilamarxant......

Seccions del Crònica

Pots buscar açí en el diari

L'orgasme: una simfonia cerebral perfectament orquestrada


shutterstock. agsandrew / Shutterstock

“Beuré el mateix que ella”, li diu Estelle Reiner al cambrer mentres assenyala a Meg Ryan, que acaba de fingir un orgasme en el restaurant on ambdues es troben. Esta famosa escena de Quan Harry va trobar a Sally (1989) és, sens dubte, l'orgasme més conegut de la història del cinema.

Orgasme. Hem sentit, llegit o pronunciat esta paraula en nombroses ocasions sense, segurament, parar-nos a pensar què significa. El seu origen està en el terme grec orgasmes, que al seu torn deriva de orgé (“temperament”, “ira”, “fúria”), i del sufix -asmos, que dona idea de “resultat abrupte”, “colp”. Un orgasme és la culminació intensa i plaent de l'excitació sexual que es caracteritza per contraccions rítmiques dels músculs del sòl pelvià, acompanyades d'intens plaer i seguit d'una sensació de relaxació i satisfacció.

A la batuta, el sistema nerviós

Però i si definim orgasme de manera més tècnica? Llavors diríem alguna cosa així com que és la intensitat màxima d'excitació generada per l'estimulació aferent i reaferente de receptors sensorials viscerals i/o somàtics activats exògena i/o endogenament, associats a l'aparició de processos cognitius d'orde superior, seguit per un alliberament i resolució (disminució) de l'excitació.

Sembla un galimaties, però probablement ens acosta més al verdader artífex d'eixa simfonia d'activitat neuronal: el sistema nerviós. L'orgasme és un esdeveniment complex que involucra una interacció sinèrgica entre el cos i la ment. I quin més ben director d'orquestra per a interpretar-la que el nostre sistema nerviós.

No en va, els estudis sobre aquest tema mitjançant ressonància magnètica funcional mostren que per a aconseguir un orgasme és necessària l'activació de múltiples estructures nervioses, la qual cosa produïx una tempesta simpàtica hiperactiva. És a dir, un estat en el qual el sistema nerviós simpàtic –el que controla les accions involuntàries del cos com la respiració o els batecs del cor– mostra una activitat excessiva. Este frenesí provoca canvis fisiològics en l'organisme com un augment de la freqüència cardíaca, la pressió arterial o la respiració (que es torna mes ràpida i profunda).

Així sona l'orquestra del cervell

Però la simfonia no acaba ací. A més d'esta resposta perifèrica, hi ha una activació central que involucra a múltiples regions cerebrals. És hora de conéixer als seus protagonistes.

  • La escorça sensorial és la responsable de processar la informació tàctil i sensorial, com per exemple l'estimulació del clítoris, la cèrvix o la vagina. Durant l'orgasme, esta regió cerebral s'activa, responent a l'estimulació plaent que rep.

  • Les contraccions rítmiques que caracteritzen a l'orgasme són el resultat de l'activació de la escorça motora, encarregada de coordinar la resposta muscular que acompanya al clímax sexual. És com si el cervell dirigira una successió de moviments que acaben en un crescendo de plaer.

  • Els estudis científics han demostrat que la escorça visual també s'encén durant l'orgasme, la qual cosa suggerix que durant el clímax es presta una major atenció a les superfícies corporals estimulades i a la imatgeria visual.

  • Encara que en una orquestra tots els instruments són importants, la verdadera estrela cerebral d'esta peça és el sistema límbic, centre de les emocions i de la recompensa. És ací on es deslliga tota la musicalitat de l'apogeu sexual. Una de les principals estructures límbiques implicades és el hipotàlem, que coordina l'alliberament d'hormones sexuals i neurotransmissors fonamentals per al procés d'excitació sexual i el desenvolupament de l'orgasme.

  • Seguint amb el compàs, la amígdala emergix com una protagonista destacada. Esta estructura cerebral està especialitzada en el processament d'emocions, incloent-hi aquelles associades amb la sexualitat, com l'excitació i el plaer. Durant l'orgasme, l'amígdala experimenta un augment en la seua activitat, la qual cosa contribuïx a intensificar la nostra resposta emocional i la sensació de plaer.

  • El hipocamp, conegut pel seu paper en la memòria i l'aprenentatge, també té el seu lloc en esta orquestra neuronal. S'encarrega de codificar i consolidar les experiències sexuals plaents. Això significa que el sistema límbic pot influir en com recordem i processem les nostres vivències sexuals, inclosos els orgasmes. Tals processos poden condicionar nostres respostes emocionals i comportaments futurs en l'àmbit sexual.

  • Finalment, altres estructures cerebrals com el cerebel i la seua projecció al tegmento pontino participen en els components cardiovasculars i motors de l'orgasme. S'ha demostrat que l'activació de l'àrea pontina ventrolateral de les dones produïx les contraccions del sòl pelvià que són (almenys en part) responsables de l'orgasme físic. En els homes, esta zona és la que genera les contraccions del sòl pelvià responsables de l'ejaculació.

Al·luvió de neurotransmissors

En últim terme, la culpa de tot la tenen els neurotransmissors, eixos missatgers químics que creguen un remolí de sensacions plaents que envaïxen el cervell. Vegem quin paper exercixen.

  • La dopamina, coneguda com el neurotransmissor del plaer i la felicitat, aconseguix nivells màxims durant l'orgasme, generant una sensació d'èxtasi i recompensa.

  • Sovint anomenada la “hormona de l'amor”, l'oxitocina també s'allibera en grans quantitats, promovent el vincle emocional i la intimitat entre els companys sexuals. És com si el cervell estiguera programat per a enfortir els llaços afectius durant eixe moment, fomentant una major connexió entre les parelles.

  • En el transcurs de l'orgasme, el cervell secreta a més serotonina, una substància relacionada amb la regulació de l'estat d'ànim i el benestar emocional. Això contribuïx a generar una sensació de satisfacció i felicitat, la qual cosa ens porta a entendre que l'orgasme no és només un esdeveniment físic, sinó també mental.

Una saludable apagada

En este context, l'experiència emocional i fenomenològica de l'orgasme s'ha vinculat amb la desactivació d'unes certes àrees del cervell, com l'escorça prefrontal, temporal i entorrinal. S'interpreta com un augment en la percepció de l'experiència plaent i la sensació de sacietat que acompanya al clímax sensorial.

A la llum de totes les investigacions, pot ser que no quede clar si és el cervell qui controla l'orgasme o si ocorre al contrari. De fet, alguns estudis demostren que moltes àrees es desactiven en el moment mateix de la culminació sexual, suggerint que el cervell pràcticament “s'apaga”, amb excepció del tronc cerebral –responsable de l'activitat cardiovascular– i el cerebel –encarregat dels moviments–.

El que sí que està comprovat és que l'orgasme pot tindre efectes beneficiosos per a la salut: alleuja l'estrés, millora l'estat d'ànim i enfortix el sistema immunitari. A més, l'alliberament d'endorfinas i altres substàncies químiques pot tindre propietats analgèsiques i antiinflamatòries, alleujant el dolor i promovent una sensació de benestar general.

Després de llegir este article, segur que vosté coincidix amb Estelle Reiner i també prendrà el mateix que Meg Ryan.

José A. Morales García, Investigador científic en malalties neurodegeneratives i Professor de la Facultat de Medicina, Universitat Complutense de Madrid

Este article va ser publicat originalment en The Conversation



Crónica CT
* ho pots llegir perquè som Creative Commons
Publicat per Àgora CT. Col·lectiu Cultural sense ànim de lucre per a promoure idees progressistes Pots deixar un comentari: Manifestant la teua opinió, sense censura, però cuida la forma en què tractes a les persones. Procura evitar el nom anònim perque no facilita el debat, ni la comunicació. Escriure el comentari vol dir aceptar les normes. Gràcies

Cap comentari :

Mastodon