Camp de Túria - Notícies -
Sant Antoni, L'Eliana, Bétera, Riba-roja, Pobla de Vallbona, Serra, Benissanó, Olocau, Llíria, Gàtova, Nàquera, Vilamarxant......

Seccions del Crònica

Pots buscar açí en el diari

El Sàhara no sempre va ser un desert


A mitjan segle XIX, oficials de l'exèrcit francés van descobrir a Algèria pintures rupestres que representaven animals molt diferents als actualment presents al Sàhara. Posteriorment, exploradors alemanys, francesos i italians van constatar més exemples de pintures faunístiques al llarg d'este desert, catalogades en 1956 pel francés Henri Lhote. Des de llavors, la presència de gravats i dibuixos prehistòrics amb megafauna salvatge (girafes, antílops, elefants i rinoceronts) s'ha documentat en enclavaments de Mali, Líbia, Níger, Algèria, Egipte, República Sahrauí i Mauritània. Les seues datacions abasten un període cronològic entre 10 000 i 6000 anys arrere.

Però, un moment. El Sàhara no és un desert? Com podia albergar elefants i girafes?

Estes pintures s'han interpretat com realitzades en un context paleoclimàtic molt diferent de l'actual. Llavors existia a la regió un clima humit i temperat amb vegetació arbrada, cursos d'aigua permanents i llacs.

Fa uns 6 000 anys va començar una desertització progressiva, que va desembocar en les condicions climàtiques actuals. Hui el Sàhara és el major desert càlid del planeta i ocupa una extensió pròxima a 9,5 milions de quilòmetres quadrats (el que representa un 25 % del continent africà) al llarg d'onze països.

El seu clima es caracteritza per una temperatura diürna mitjana pròxima a 30 ºC, unes precipitacions anuals inferiors a 150 mm i una intensa radiació solar lligada a la seua posició geogràfica, al nord i al sud del tròpic de Càncer. Tals condicions climàtiques extremes donen a lloc a un escenari ecològic pobre en biomassa i biodiversitat, on destaca una megafauna salvatge limitada a xicotetes poblacions de raboses, gaseles, antílops, damanes, rosegadors, serps, aus, varánidos i, en enclavaments específics, guepards, gossos salvatges i cocodrils.

Gravat d'una girafa en l'enclavament d'Amagjar (Mauritània) Imatge original de J.M. García Aguilar

Per què va canviar el Sàhara?

Les causes cal buscar-les en processos naturals recurrents de caràcter global, marcats al seu torn per cicles astronòmics –lligats a variacions en la inclinació de l'eix de rotació terrestre i en la geometria del sistema Sol-Terra-Lluna–.

Estos cicles els va establir en la dècada de 1920 l'astrònom i geofísic serbi Milutin Milankovitch a partir de tres moviments terrestres fonamentals:

  1. Excentricitat orbital. Amb cicles de 413 000 i 100 000 anys, fan augmentar o disminuir de mode significatiu la diferència de distàncies entre la Terra i el Sol en els seus punts més pròxim (periheli) i llunyà (afelio).

  2. Obliqüitat axial. Amb un cicle de 41 000 anys, produïx oscil·lacions en la inclinació de l'eix de rotació terrestre entre 22,1 º i 24,5 º (actualment es troba inclinat 23,5 º).

  3. Precessió axial. Amb un període de 23 000 anys, fa canviar la direcció de l'eix de rotació respecte a les estreles.

Tots estos moviments influïxen de mode decisiu en la quantitat de radiació solar que reben l'atmosfera i la superfície terrestres. Això es traduïx en importants oscil·lacions climàtiques a escala global, de fins a un 20 % de l'energia calorífica rebuda segons la latitud i l'hemisferi en cada estació de l'any, i verificables en un termini de milers o desenes de milers d'anys.

La transformació del Sàhara en un desert va ser causada per estes oscil·lacions climàtiques, les evidències de les quals partixen d'anàlisis geològiques de sediments, fòssils i registres pol·línics.

Altres evidències que demostren este fenomen es troben en pintures rupestres, que oferixen imatges de la megafauna present en eixos moments pretèrits, lligada al seu torn a uns patrons bioclimàtics determinats. L'hàbitat actual de les espècies representades es troba en sabanes situades al sud del Sàhara, sota unes condicions climàtiques d'uns 20 ºC de temperatura mitjana anual i entre 600 i 1000 mm de precipitacions mitjanes anuals.

A partir d'estes dades, resulta temptador establir una taxa mitjana de calfament general al Sàhara de 0,17 ºC/100 anys des del començament del procés de desertització, així com una taxa mitjana de disminució en les precipitacions pròxima a 10 mm/100 anys, fins a aconseguir les condicions actuals.

Estos valors contrasten amb els establits des de mitjan segle XX, que mostren un augment en la temperatura global d'1 ºC fins a l'any 2020, la qual cosa suposa un valor mitjà de 1,33 ºC/100 anys, una taxa 7,8 vegades major que el canvi climàtic natural registrat en el procés de desertització del Sàhara mitjançant pintures i gravats prehistòrics.

Tal increment en la taxa de canvi climàtic hauria sigut causada per l'activitat humana. Esta modifica els cicles climàtics naturals, xifrats en desenes de milers d'anys, mitjançant un increment tèrmic lineal desenvolupat en un termini menor d'un segle. Això implica un canvi climàtic d'origen antròpic almenys 200 vegades més ràpid que el determinat de manera natural pel cicle de precessió axial.

Durant una expedició a Mauritània al novembre de 2023, es van localitzar al nord-oest del país pintures rupestres no descrites fins llavors. La troballa va tindre lloc prop de les localitats de Chinguetti (Amagjar) i Lligar (Segulil), sota abrics de gresos paleozoics (depositades fa més de 300 milions d'anys).

Tots els dibuixos mostren una grandària decimètrica i un discret estat de conservació, la qual cosa dificulta la seua assignació a espècies animals concretes. Malgrat això, s'han identificat una girafa, un rinoceront, una serp i una figura humana amb arc. Possiblement, també un estruç i diversos ungulats.

La fauna present en estos enclavaments va ser representada pels seus antics pobladors, mostrant d'esta manera l'evidència d'un canvi climàtic al Sàhara durant els últims 6000 anys. Així es va transformar un vergel de vida salvatge en el qual és hui el major desert del planeta Terra.

José Manuel García Aguilar, Professor Col·laborador, Àrees de Paleontologia i Estratigrafia, Universitat de Màlaga

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. .


Crónica CT
* ho pots llegir perquè som Creative Commons

Publicat per Àgora CT. Associació Cultural sense ànim de lucre per a promoure idees progressistes Pots deixar un comentari: Manifestant la teua opinió, sense censura, però cuida la forma en què tractes a les persones. Procura evitar el nom anònim perque no facilita el debat, ni la comunicació. No es publicaran els comentaris que porten incrustats enllaços, encara que no estiguen complets. Escriure el comentari vol dir aceptar les normes. Gràcies

Cap comentari :

Mastodon