El treball de la fotoperiodista Eva Máñez en la expossició:'Paterna. Memòria de l'horror. Les dones, guardianes de la memòria'

La fotoperiodista Eva Máñez exposa al Centre del Carme Cultura Contemporània (CCCC), a través de les seues fotografias, la "valentia" de les dones que "van guardar la memòria" de les persones represaliadas pel franquisme, així com una mostra documental dels treballs per a recuperar les restes que van acabar a les fosses comunes del cementeri de Paterna. "Una història que estava plena de silencis i de pors" i ara es desenterra per a "acabar amb la impunitat", "tancar les ferides" i "poder créixer com a societat". (EP)

   Les "guardianes de la memòria" de les víctimes del franquisme recuperen la veu a les fotografies d'Eva Máñez

   Així ho ha explicat a la presentació de l'exposició 'Paterna. Memòria de l'horror. Les dones, guardianes de la memòria', una roda de premsa on Máñez ha estat acompanyada per Encarna Tarín, Cruz Alemany i Lourdes Ripoll, tres de les protagonistes dels més de 60 testimonis que mostren la lluita de les descendents dels afusellats. Ha participat també a l'acte el director del CCCC i del Consorci de Museus, José Luis Pérez Pont, i el responsable de l'Aula Didàctica de Memòria Democràtica, Juan Salazar.

   L'exhumació de les més de cent fosses comunes de Paterna, amb 2.238 afusellats pel franquisme, va començar al 2016 i, des d'aleshores, Máñez ha estat documentat aquesta tasca per a diferents mitjans locals, internacionals i nacionals. Són les imatges que composen la primera part de la mostra 'Paterna. Memòria de l'horror. Les dones, guardianes de la memòria' al CCCC.

   A més, durant aquest temps es va anar "trobant amb dones" que eren filles, nétes, besnétes o nebodes de les víctimes i va començar a preguntar-se com van viure el "doble estigma per ser 'roges', com van tirar endavant les famílies" quan elles "no podien tindre diners, propietats, cartilles de banc, les rapaven el monyo, les intentaven llevar als seus fills i les sotmetien a violència sexual i altres tipus de violència", ha plantejat la fotoperiodista.

   Per això, a més de les fotografies l'exhumació, va dedicar l'estiu del 2021 a entrevistar a aquestes dones i els seus descendents. "Preguntar-los: 'què va fer la teua àvia?'", comenta. El resultat són les 60 històries i retrats que poden contemplar-se al CCCC i als quals hi ha tres generacions de dones.

   "La primera generació és la que va resistir, l'única cosa que podien fer era estrènyer les dents i seguir cap a davant. La segona generació és la del silenci, solament té espais buits. La tercera és la de dones ja educades en democràcia, que necessitem saber, tancar aquestes ferides per a poder créixer com a persones i també com a societat democràtica. Hem d'omplir eixos silencis, acabar amb la impunitat", ha reclamat Eva Máñez.

   S'estima que la Guerra Civil i el franquisme van deixar més de 130.000 persones desaparegudes. "Quan parlem d'aquestes coses, estem parlant del futur de la societat, la que volem. Una democràcia plena necessita poder tancar totes aquestes ferides, que no hi haja fosses comunes ni desapareguts", ha subratllat la també comissària de l'exposició, que posa en valor la importància que la mostra estiga acompanyada d'un programa d'activitats didàctiques per a estudiants d'instituts que puguen conéixer aquestes històries.

   Máñez ha donat les gràcies a "totes i tots els familiars que han sigut tan generoses i valentes d'explicar una història que estava plena de silencis i de pors". A més, ha estès l'agraïment al CCCC; la Conselleria de Memòria Democràtica; la Plataforma de Familiars de Víctimes del Franquisme en Fosses Comunes de Paterna; les aportacions dels historiadors Vicent Gavarda i Ana Aguado al llibre que acompanya la mostra; la d'Esther López Barceló que ha realitzat el pròleg del llibre, als arqueòlegs d'Arqueoantro, i a totes les associacions memorialistes.

   "SI POGUERA EM PORTAVA El MEU IAIO, PERÒ SOLA NO PUC"

    Encarna Tarín encara espera a que s'inicien les excavacions de la fossa 62, on està el seu iaio matern, Simón Martínez Navarro. "Si poguera, m'ho porta on jo visc", ha explicat a Europa Press, "però jo sola no puc i tampoc conec a ningú més d'aquesta fossa".

   La seua mare, que era "molt molt valenta", sempre li explicava la història de Simón, detingut i portat a la presó model i a San Miguel dels Reis, el van condemnar a mort. La seua mare va estar arreplegant firmes per a traure el seu pare però la van detindre i les van trencar. L'assassinat de Simón Martínez Navarro va deixar la seua esposa a soles amb cinc filles i dos homes, que passaven "moltíssima fam" i sobrevivien cosint. "La Guàrdia Civil es volia portar la màquina de cosir", relata Encarna Tarín, que recorda com l'humor de la seua àvia era agre i entén el motiu.

   Arran de participar en aquesta exposició ha conegut per primera vegada dones amb històries similars a la seua, però abans "creia que estava sola", sabia que hi havia algunes però mai va imaginar que tantes. Destaca que els seus rostres i les seues històries estan unides a l'exposició com si foren un acordió de paper, perquè "juntes són una, totes tenim en comú un mort, una vida truncada". Parlar d'això i conéixer unes altres li ha "llevat un pes de damunt" i ha sigut "un alliberament".

   "Solament pense en la meua mare, que tant de bo haguera viscut això amb mi. Ella li portava flors al meu avi i les escollia amb els colors de la bandera republicana, però les barrejava. Encara no havíem eixit per la porta del cementeri i ja les havien tirat", lamenta.

"LA POR ATROÇ"

   Per la seua banda, la professora de Paterna Cruz Alemany va descobrir al 2018 la història "silenciada" del seu besoncle quan van començar les exhumacions de la seua fossa 128. Va ser afusellat "simplement per ser d'esquerres" al 1941 i no ha pogut recuperar les seues restes perquè la mostra d'ADN del seu pare --nebot de la víctima-- no és suficient. Per això busca els seus cosins, un periple que l'ha portat fins a Madrid i a digitalitzar la documentació del juí amb pena de mort del seu oncle.

   "Vaig plorar molt el dia que ho vaig llegir amb les declaracions de la seua mare. Mon pare parlava molt de la seua iaia, com pot ser que li mataren un fill amb 27 anys i no els explicaren res?", es pregunta, però també ella mateixa es contesta: "Per la por atroç". Alemany insisteix per això a la importància d'una "memòria col·lectiva que és de tots". Ara, com a educadora, és integrant de la Xarxa Educació i Memòria, i reivindica que histories com la de la seua família s'expliquen a les aules.