Camp de Túria - Notícies -
Sant Antoni, L'Eliana, Bétera, Riba-roja, Pobla de Vallbona, Serra, Llíria. Vilamarxant....

Opinió
Opinió
Opinió
Opinió
Opinió
Seccions del Crònica

Pots buscar açí en el diari

A voltes amb la inflació. Les crisis del cost de la vida a Espanya

Tot puja, el cost de la vida s'ha disparat. Aquesta frase sintetitza el sentir majoritari de la societat espanyola durant els últims mesos. Però és aquest un fenomen nou en la nostra història recent? Després la desenvoluparem detalladament però els avance la resposta: no, no ho és.

Què és el cost de la vida?

Encara que actualment es pateixen les conseqüències d'uns esdeveniments extraordinaris –una pandèmia mundial i la invasió a Ucraïna per part de Rússia–, la preocupació pel cost de la vida sempre ha existit (i existirà) perquè a tots ens inquieta el que afecta la nostra qualitat de vida.


Sabrien definir què és el cost de la vida? Si bé és una expressió que veiem, sentim i utilitzem amb bastant freqüència, no és fàcil donar una definició inequívoca. Confesse que jo no puc fer-ho.


Ara bé, sí que sabrem explicar de què estem parlant.


De manera senzilla, entenem per cost de la vida els recursos que necessitem per a viure. Em diran, i amb raó, per a viure com?, com vivim o com ens agradaria viure? Ací no entrarem en aquesta qüestió perquè ens portaria per altres rumbs. Donarem les claus comunes per a contestar a la pregunta en qualsevol de totes dues versions.


Productivitat i preus


Una manera de mesurar els recursos que es necessiten per a viure és segons el treball que s'ha de realitzar per a aconseguir-los. Com a societat, aqueix cost s'ha anat reduint al llarg del temps ja que, gràcies als avanços tecnològics, som capaços de produir més amb la mateixa quantitat de treball. És el que els economistes diem la productivitat del treball.


En la mesura en què aqueixa productivitat augmenta, pugen els salaris dels qui treballen i s'incrementa el seu poder adquisitiu.


Una altra manera de mesurar els recursos necessaris per a viure és en termes dels preus dels béns i serveis amb què cobrim les nostres necessitats i gustos. Per descomptat, aquest enfocament està relacionat amb l'anterior. El nostre nivell i cost de vida vindran daus per la comparació entre els nostres ingressos i els preus que paguem en els mercats.


Però ens centrarem en els preus, ja que són els que més atenció reben. De fet, l'expressió amb què obria aquest article, aqueix "tot puja" fa referència a l'increment de preus o inflació.


L'índex de preus al consum (IPC)


Comptem amb l'IPC per a mesurar l'evolució dels preus dels béns i serveis amb el consum dels quals mantenim un determinat nivell de vida. Aquest indicador mesura el cost d'adquirir una cistella representativa del consum que realitza una llar espanyola, encara que no inclou el cost de l'habitatge (una clara limitació d'aquest indicador del cost de la vida).


A Espanya, l'Institut Nacional d'Estadística recull mensualment per tota la geografia espanyola milers de dades sobre uns 1 000 béns i serveis que componen la cistella de consum. Amb aqueixa informació calcula la taxa d'inflació, és a dir, el ritme al qual s'encareix aquesta cistella.


La seua composició es va actualitzant periòdicament perquè canvien els patrons de consum: apareixen nous productes, uns altres deixen de consumir-se i hi ha canvis de qualitat. Per exemple, en l'última actualització la cistella de la compra ha incorporat les subscripcions a periòdics en línia i eliminat els CD i els DVD. D'aquesta manera es mesura el cost de la vida segons com es viu a cada moment.


El cost de la vida, segons l'IPC, en la història recent



Espanya ha tingut tradicionalment un problema d'inflació, amb pujades contínues del cost de la cistella de consum. L'episodi més greu es va viure en els anys 70 i 80 del segle passat, amb taxes anuals superiors al 25 %. Fins i tot superat aqueix tràngol, les taxes d'inflació no baixaven del 5 %. Va caldre esperar a l'entrada en l'euro, amb el final del segle XX, per a poder trencar aqueix sòl i portar les taxes d'inflació a valors acceptables.

Taxa d'inflació interanual a Espanya entre 1962 i 2022 (en percentatge). Font: Banc d'Espanya


Des de llavors l'economia espanyola ha experimentat una llarga fase d'estabilitat de preus; és a dir, de taxes d'inflació baixes. Fins a la crisi inflacionista actual i des de finals de 2012 la taxa d'inflació no havia superat el 3 % anual. Fins i tot hi ha hagut moments de caiguda dels preus (molt poc freqüents).


I en els dos anys anteriors a la pandèmia els preus a penes pujaven.


Caldria dir que ens havíem acostumat a un entorn en el qual l'augment del cost de la vida estava deixant de ser una preocupació. Per desgràcia, els esdeveniments ens van despertar bruscament d'aqueix ensomni. A poc a poc, la situació sembla controlar-se però el viscut hauria de recordar-nos que res ha de donar-se per segur, tampoc l'estabilitat de preus, que tardarem a recuperar.


. José Luis Álvarez
desde theconversation
Creative Commons
Crónica CT

Publicat per Àgora CT. Associació Cultural sense ànim de lucre per a promoure idees progressistes Pots deixar un comentari: Manifestant la teua opinió, sense censura, però cuida la forma en què tractes a les persones. Procura evitar el nom anònim perque no facilita el debat, ni la comunicació. No es publicaran els comentaris que porten incrustats enllaços, encara que no estiguen complets. Escriure el comentari vol dir aceptar les normes. Gràcies

Cap comentari :

Mastodon