Camp de Túria - Notícies -
Sant Antoni, L'Eliana, Bétera, Riba-roja, Pobla de Vallbona, Serra, Llíria. Vilamarxant....

Opinió
Opinió
Opinió
Opinió
Opinió
Seccions del Crònica

Pots buscar açí en el diari

El comerç i la proximitat || article de Miquel Ruiz


El kit digital que ha posat en marxa el Govern central estarà molt bé per modernitzar el comerç del barri, però no servirà per lluitar contra un dels entrebancs més importants: el preu dels productes contra el qual és impossible lluitar.

Hi havia una època en què els menuts de la casa solíem anar a arreplegar les encomandes que la mare, prèviament, havia fet als comerços del poble. En eixa categoria hi cabrien els coneguts "ultramarinos" on trobàvem de tot, els forns, les verduleries o les carnisseries, entre d'altres. Després de tornar de l'escola de vesprada o els matins de dissabte eren el segment horari escollit en la majoria de casos. Era el moment idoni d'ajudar en les tasques familiars de la casa, de començar a agafar responsabilitats i, d'altra banda, una manera soterrada perquè començàrem a familiaritzar-nos amb els diners. Pagar i recollir les tornes, que ningú no gosara enganyar-nos. Eren els temps en què els venedors et coneixien pel nom i, fins i tot, pel malnom, sabien les preferències culinàries de la mare i, per tant, tenien la capacitat i la potestat per substituir-hi un producte per un altre que no n'hi quedava o afegir-ne un de nou que, potser, seria molt ben acollit a la casa. Fins i tot, el comerç de proximitat, les tendes de tota la vida, les botigues d'amics i coneguts, ens permetia -per acabar d'adobar-ho tot- deixar a deure alguns diners quan ens havíem quedat curts. A voltes, directament, a casa no hi havia més diners i calia omplir la despensa per menjar.

A finals de la dècada dels vuitanta van irrompre amb una embranzida notable els supermercats i les grans superfícies comercials que no sols van canviar, de soca-rel, les relacions econòmiques sinó també les socials. Els botiguers van haver de suportar una competència terrible d'eixos nous protagonistes que, ben prompte, van assolir una part immensa del mercat. El tancament o la reconversió van ser alguns dels camins que van haver de mamprendre en molts casos eixos botiguers i botigueres per sobreviure. Crisis i més crisis afegides al sarró, l'arribada de la pandèmia –amb el confinament, les seues restriccions i la recessió com a conseqüència directa- ha estat l'estocada final per adobar una davallada progressiva i cruel. L'auge del comerç electrònic que durant els mesos de tancament es va incrementar de forma vertiginosa és el pitjor perill per a la pervivència d'eixos xicotets comerços, les botigues menudes que encara hi ha en alguns dels nostres barris. Són aquelles d'un o dos treballadors, alguns familiars i algun empleat contractat a temps parcial, en moltes de les ocasions, les que més magre ho tenen per a sobreviure.

El comerç de proximitat, eixe que ha pres una força mediàtica notable d'ençà que la covid va sorgir a les nostres vides, trontolla enmig de la tempesta econòmica actual, sacsejat per un món interconnectat i amb una competència ferotge de les grans empreses que han multiplicat per milers les seues vendes electròniques. Fins i tot, moltes d'eixes mateixes botigues s'han hagut d'unir a eixes multinacionals com a punts de recollida dels seus productes. Han aplicat aquella dita que diu "si no pots amb el teu enemic, uneix-t'hi", per una comissió irrisòria mentre les grans empreses se n'aprofiten d'eixa infraestructura per potenciar la seua expansió. El kit digital que ha posat en marxa el Govern central estarà molt bé per modernitzar el comerç del barri, però no servirà per lluitar contra un dels entrebancs més importants: el preu dels productes contra el qual és impossible lluitar. La gent continuarà preferint prémer una tecla per encomanar qualsevol cosa -l'última novetat, possiblement- per un preu més reduït que el de la botiga de la cantonada tot sabent que l'endemà el tindrà a casa sense cap cost afegit i amb tota comoditat. Fins i tot, podrà escollir la tenda més a prop de sa casa per recollir-lo. Surrealisme al primer plànol. Fer-hi de criat per a aquell que t'està escanyant. Malauradament, la digitalització no és el pal de paller del teixit comercial més proper dels nostres barris.

De ben segur, que si vostres mateixa ixen al carrer, al seu barri o a la contornada hauran notat que els darrers anys ha canviat, substancialment, el paisatge comercial. Els uns –ben poquets- romandran al seu lloc i amb el mateix aspecte però d'altres ja no hi seran, uns altres romandran amb la reixa tancada i uns quants penjaran el cartell de venda o lloguer. Eixa és la trista realitat que hem de patir els que vivim en un barri en què hem crescut però que l'avanç de la societat i les noves tecnologies s'han encarregat d'esquarterar. Ni eixa onada que es va desfermar arran del confinament, ara fa dos anys, ha estat capaç d'aturar els esdeveniments que al llarg d'eixe temps s'han anat desenvolupant, de forma progressiva. Com si es tractara d'una moda o d'una tendència conjuntural, l'embranzida inicial ha donat pas a una fase somorta en què sols els més grans i els poderosos estan al recer de qualsevol perill d'extinció. Tampoc no és cap novetat. Més enllà de la modernització i l'accés a les noves tecnologies necessàries per a les empreses més menudes, les familiars o aquelles amb menys capacitat inversora, el ben cert és que el present i el futur dels negocis s'escriu a les xarxes socials i a les aplicacions digitals.

Fer un clic per demanar una peça de roba, emprovar-se-la a casa i la possibilitat de tornar-la en el cas que no ens agrade és, si més no, una opció que fa uns anys mai no hauríem imaginat. Sense necessitat d'eixir de casa i amb totes les comoditats inimaginables. El que fa uns anys eren imatges de cinema o de televisió llunyanes han esdevingut el dia a dia de la nostra vida. El pitjor és que per a l'entranyable comerç de proximitat eixes tendències s'enfortiran més encara i ningú no hi serà capaç de tallar-ho de soca-rel.

Les entitats bancàries que en el seu moment van demanar l'ajut de l'Estat per l'esclat de la bombolla immobiliària hi assisteixen amb un silenci sepulcral a la situació que viuen els comerços. De finançament i condicions avantatjoses no se n'ha sentit a parlar. En el moment d'escriure este article he llegit, a més, que Caixa Bank ha guanyat un 17% més que l'any passat al llarg del primer semestre d'enguany, és a dir, 1.573 milions d'euros de beneficis. No és però l'excepció. Tot i la fusió i els efectes que se'n podrien derivar, sembla que no hi ha diners perquè les botigues es puguen finançar i ha de ser l'administració pública qui hi aporte les ajudes. Els guanys dels bancs són millors ara que, fins i tot, abans de la pandèmia

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com

Escriu en diferents mitjans, entre d'altres en Levante, Provincias i ha estat com a cap de premsa en diversos ajuntaments. Actualment ho fa normalment, com a opinió, en Infoturia, Levante-emv i també a Crònica  Camp de Tùria

Publicat per Àgora CT. Associació Cultural sense ànim de lucre per a promoure idees progressistes Pots deixar un comentari: Manifestant la teua opinió, sense censura, però cuida la forma en què tractes a les persones. Procura evitar el nom anònim perque no facilita el debat, ni la comunicació. No es publicaran els comentaris que porten incrustats enllaços, encara que no estiguen complets. Escriure el comentari vol dir aceptar les normes. Gràcies

Cap comentari :