Organitzada per Esquerra Unida de Bétera i la Associació Cultural Institut Obrer
Es presentarà el llibre el día 6 d'abril, però l'objectiu de l'exposició és ressaltar a les 40 dones que durant el periode republicà tingueren visibilitat a la nostra ciutat (València) amb càrrecs de responsabilitat. Eren dones escriptores, polítiques, docents, artistes, etc. Per tant Dones úniques que van saber treballar per la igualtat. L'exposició arreplega la seua presència en la València que elles van respirar, van caminar, van riure i van plorar. Eren dones de cultura feminista, encara que moltes d'elles no es conssideraven feministes però que en la práctica ho eren. Una mirada amb perspectiva de gènere que dóna visibilitat a les dones oblidades. Totes elles, exemple de dignitat.
El llibre sobre el qual es fonamenta l'exposició està escrit per Cristina ESCRIVÁ MOSCARDO, "La Residencia de Señoritas 1936-1939. La etapa valenciana del grupo femenino de la residencia de estudiantes". publicat a València, per ACIO, 447 pàgines.
Tal com Carmen Zorita Díaz resumeix:
"La Residència de Senyoretes constitueix una aportació valuosa i clarificadora de la vida d'unes dones que van encarnar uns esdeveniments i uns fets que van quedar relegats, oblidats i ocults per una doble raó: estaven inspirats per l'esperit de la República i els van exercir dones.
Van formar part d'aqueixa història que no se'ns ha donat a conéixer i que Cristina Escrivá ens ha anat descobrint de manera clara i precisa. És la història de la lluita d'unes persones que van contribuir a mantindre els valors culturals i socials de la República, però, fonamentalment, és una història de dones que van florir i van aconseguir ser protagonistes de la mateixa amb les accions que van realitzar en una època que abasta des del primer terç del segle XX (Edat de Plata de la Ciència) fins a l'any 1939, final de la contesa que va assolar el país.
El llibre està dividit en cinc capítols, un índex onomàstic i una bibliografia. En el primer capítol l'autora aborda l'etapa històricament reconeguda de la Residència que inicia el seu recorregut amb la fundació de la Residència de Senyoretes, encomanada per la JAE al seu secretari José Castillejo en 1915 per a obrir la porta de l'accés a la cultura a les dones segons les idees que van inspirar a la Institució Lliure d'Ensenyament (1876), l'origen del qual es basa en els ideals d'una societat educativa diferent i alternativa a l'educació oficial i “aliena a tot esperit i interés de comunió religiosa, escola filosòfica o partit polític”. La Pedagoga María de Maeztu Whitney va ser la seua primera directora.
A partir d'aqueix moment, les dones són les que donen forma, organitzen i gestionen tota la vida d'aquesta: classes, conferències i intercanvis culturals amb altres països constitueixen aqueix dia a dia i és amb les biografies documentades d'aqueixes dones, amb el que Cristina consolida aqueix moment, reivindicant-les i donant-los visibilitat.
El començament de la guerra va fer que “…la Residència sentira la necessitat de fondre's al moviment renovador d'Espanya i posar tots els seus valors al servei de la República…”. El sentit del deure i la coherència amb els ideals que van gestar la Residència fa que aquestes dones s'implicaren i col·laboraren, cedint els locals per a acollir a la infància desvalguda i treballant en les tasques pràctiques que requeria la situació. Es constitueix un Comité presidit per Regina Lago, professora de brillant trajectòria, per a la gestió de la mateixa i María de Maeztu dimiteix al setembre d'aqueix any. La Residència de Senyoretes passa a ser Grup Femení de la Residència d'Estudiants.
És en aqueixos últims mesos quan es determina l'evacuació i eixida de Madrid cap a València d'aquest Grup Femení assignant a Esperanza González com a responsable de la mateixa i ocupant les instal·lacions de l'Hort de les Palmes, una finca agrícola situada a Paiporta (actualment Picanya) localitat pròxima a València. Allí van romandre fins a novembre de 1937 en què una part, va passar a l'edifici de la Casa de la Cultura, situat al carrer de la Pau, 42 de València. Les últimes residents van abandonar València el mateix dia que es va anunciar el final de la guerra. Totes dues instal·lacions existeixen en l'actualitat.
El capítol tres està dedicat a les associacions antifeixistes a moltes de les quals van pertànyer i van prestar la seua van col·laborar aquestes dones. Gabriela Abad Miró, la foto del qual il·lustra la portada és una digna representació d'elles: va ser dirigent de les Joventuts Comunistes del PC i de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU). Responsable del Socors Roig Internacional de Madrid i Secretària del Comité d'Internament de Chateubriand (França). Va morir exiliada a Mèxic en 1941.
En els capítols dos i quatre del llibre és on la investigadora dona a conéixer l'etapa valenciana i ignorada de la Residència ja que oficialment va desaparéixer al començament de la guerra. En aquesta labor de reconstrucció, l'autora valora i contrasta com a investigadora rigorosa qualsevol detall: papers, diaris, factures, inventaris, documents gràfics i escrits, entrevistes…, a més d'una impressionant part gràfica, però una vegada mes és a les protagonistes d'aquesta història a les quals concedeix la dimensió que els correspon, indagant i donant a conéixer les seues biografies, algunes d'elles succintes perquè no existeixen moltes dades, però totes valuoses. És en aquestes biografies on reconeixem les seues implicacions amb els ideals antifeixistes i comunistes que les van obligar a exiliar-se a moltes d'elles, la seua solidaritat, la seua valentia, el seu interés per la cultura i com van reinventar l'educació com a arma de lluita.
Cristina Escrivá, ha fet justícia, reassignat esdeveniments, idees, persones i dignificant a aquestes dones. Donant vida, com ella mateixa escriu en una altra de les seues publicacions, a aquestes “dones plenes de somnis”.
Cap comentari :