No a la guerra || Estefania Blanes

Pensàvem que no viuríem una cosa així, pensàvem que les guerres bèl·liques no eren d'aquest segle, almenys no a Europa, perquè segons algunes publicacions hi ha quasi 70 conflictes bèl·lics actius en aquests moments. Aquesta setmana despertàvem escandalitzades, perquè la guerra entre Rússia i Ucraïna havia esclatat, una cosa hipòcrita per part nostra, primer perquè aquesta la sentim com a pròpia, però no les desenes de zones en estat de guerra en el món-, i en segon lloc perquè aquest conflicte fa anys que existeix. Ens podem remuntar més arrere, però un punt de partida podria ser l'ocupació militar i annexió il·legal de la península de Crimea en 2014, com a violació del Dret Internacional i l'entrada al poder de la ultradreta a Ucraïna.

Primer de tot, la més absoluta condemna als atacs del govern rus sobre Ucraïna. Lluny de voler ser equidistant, sí que pense que existeix una corresponsabilitat a tres bandes, però evidentment és Rússia qui ha envaït l'estat sobirà d'Ucraïna. En segon lloc, cal dir que parlar d'Ucraïna és parlar d'un govern ultradretà i corrupte que, aliat amb els nazis d'Azov, des del 2014 ha practicat un linxament contra partits polítics i una neteja ètnica dirigida a minories russes i hongareses, com la massacre d'Odessaen, on els nazis van assassinar cremant vives 48 persones, entre les quals alguns menors d'edat. I finalment la responsabilitat de la UE en el desenllaç del conflicte, que va iniciar en 2013 amb els acords per a blindar el negoci dels recursos minerals, energètics i agropecuaris i que ha culminat ara amb el desplegament de tropes als països fronterers amb Rússia, entre aquests Espanya, que ha enviat efectius militars i caces bombarders.

Fa setmanes que veiem imatges de com Rússia feia maniobres militars prop de la frontera. Ucraïna, amb l'excusa de la possible invasió, està rearmant-se des del 2014 (amb la venda d'armament del Regne Unit i els Estats Units) i utilitzant aquest armament per atacar la seua pròpia població, així com els països membre de l'OTAN enviant els seus exercits. Tot per demostrar les forces de cadascun o el que vulgarment es diria: a veure qui la té més gran.

Per això cal exigir menys testosterona, més diàleg i diplomàcia i tornar als acords de Minsk. Perquè el que hem vist fins ara ha sigut interés per posicionar-se en un bàndol. Però no, no en el nostre nom, perquè ací no hi ha un bàndol bo i un dolent. El que hi ha és, com sempre, un interés econòmic i geoestratègic, o pensàvem que aquesta guerra era perquè els preocupa la ciutadania ucraïnesa?

Si ens fixem, l'estructura és sempre la mateixa: territoris en tensió històricament, que casualment tenen uns recursos naturals valuosos (gas, petroli, minerals...) fins que arriba l'OTAN i, per a «protegir la població civil», encenen la metxa d'una guerra en què les principals víctimes són la mateixa població civil.

Per tant, no ens en queda una altra que tornar al ja històric NO A LA GUERRA. Em venen al cap persones com Pilar Bardem, que va encapçalar un moviment del món del cinema i la cultura que es va estendre per tot arreu. Una cultura de pau i una demanda de desmilitarització que s'ha de reprendre exigint al nostre govern que no ens involucre en una guerra que acabarà beneficiant a uns pocs (com el fill de Biden que és el director de la major empresa de gas d'Ucraïna, casualment), però hi haurà uns clars perjudicats, el poble.

Com va dir el nostre Julio Anguita, «maleïdes siguen les guerres i els canalles que les fan.»