Camp de Túria - Notícies -
Sant Antoni, L'Eliana, Bétera, Riba-roja, Pobla de Vallbona, Serra, Llíria. Vilamarxant....

Opinió
Opinió
Opinió
Opinió
Opinió
Seccions del Crònica

Pots buscar açí en el diari

Llibertàries i comunistes del País Valencià, símbols de l’alliberament de gènere al segle XX


Les organitzacions feministes, tant de caràcter llibertari com comunista, del País Valencià van tenir un gran protagonisme en la lluita contra la ideologia i repressió franquistes i en la defensa de l'emancipació de les dones durant la Segona República, la Guerra Civil espanyola, la dictadura i la Transició. En aquest reportatge, fruit de la col·laboració amb la Fènix Universitat Popular, les autores fan un repàs de l'evolució de les organitzacions, els seus plantejaments, així com de les diferències entre elles

Les trajectòries femenines durant els anys de vida de la República espanyola foren molt nombroses, tant en l'àmbit individual com en el col·lectiu. Les organitzacions de dones més importants van ser Mujeres Libres i l'Agrupació de Dones Antifeixistes (ADA). Les primeres tenien un caràcter llibertari, i les segones, un tarannà més comunista. Tot i que agrupaven dones socialistes i republicanes, lluitaren dins i fora dels seus cercles polítics per a fer-se un lloc en la vida pública, privada, laboral i cultural de la societat en la qual vivien.

Mujeres Libres naix com a grup cultural femení del sindicat CNT creat per Amaparo Poch, Lucía Sánchez Saornil i Mercedes Camaposada. L'activitat de l'agrupació va estar molt activa des de l'any 1934 fins al final de la Guerra Civil espanyola. Durant els anys de la guerra a València, als llocs on no havia triomfat el cop d'estat, es va viure una autèntica revolució social. Els moviments socialistes i llibertaris impulsen la socialització d'alguns sectors, com la indústria de la construcció, de la química, així com el transport públic, l'electricitat o el gas. En aquest moment, Frederica Montseny serà la ministra de Sanitat, ministeri des del qual impulsarà projectes tan necessaris com la creació dels primers centres de planificació familiar o l'Institut Nacional del Càncer.

Les militants de Mujeres Libres, conscients d'aquesta situació, impulsaran l'emancipació de les dones mitjançant l'educació, a més d'acabar amb la triple esclavitud cultural, laboral i de gènere

Si ens remuntem un temps abans, durant els anys de govern republicà, destaquen els elevats índexs d'analfabetisme en les dones respecte als homes, sent aquests molt més inferiors. Les militants de Mujeres Libres, conscients d'aquesta situació, impulsaran l'emancipació de les dones mitjançant l'educació, a més d'acabar amb la triple esclavitud cultural, laboral i de gènere. Segons l'historiador Javier Navarro, s'instauren 31 agrupacions locals  de Mujeres Libres per tota la geografia del País Valencià. Vinaròs, Alcoi, Bocairent o Villena en són alguns exemples. A la ciutat de València es crearen quatre edificis destinats a Mujeres Libres, al carrer la Pau. En el moment en què València es converteix en capital de la República, la seu estatal de l'organització es trasllada al mateix carrer.

Mujeres Libres treballà als ateneus, espais des dels quals observen les necessitats educatives de les dones. També preparen les proves per a accedir a l'Institut Obrer —una mena de batxillerat per a obreres i obrers— i organitzen tota mena d'activitats, com exposicions, xerrades als cinemes, programes radiofònics o biblioteques ambulants.

El seu esperit incansable per apropar la cultura a les dones no es va aturar amb el context bèl·lic i, de fet, moltes proclames realitzades durant la guerra van ser aplicades també a temps de pau, com per exemple, la millora de les condicions laborals o l'ocupació de llocs de treball tradicionalment masculins.

Dolores Ibárruri serà qui rebrà la visita d'aquesta agrupació a principis de la dècada dels anys trenta, amb l'objectiu de crear una secció en l'Estat espanyol. A partir d'aquesta proposta es formaran diferents comités per tota la geografia espanyola

Pel que fa a les integrants de l'Agrupació de Dones Antifeixistes, també buscaran la formació de les dones com a eina d'emancipació i alliberament. Nascudes de la Internacional Comunista, en 1933, es crea tant en l'àmbit estatal com europeu, l'organització Dones contra la guerra i el feixisme, més endavant Agrupació de Dones Antifeixistes, que tenien un objectiu clar: organitzar la massa femenina contra el feixisme. Dolores Ibárruri serà qui rebrà la visita d'aquesta agrupació a principis de la dècada dels anys trenta, amb el propòsit de crear una secció en l'Estat espanyol. A partir d'aquesta proposta es formaran diferents comités per tota la geografia espanyola. Al País Valencià, l'agrupació va tindre una important transcendència. A Castelló es creen seus a la Vall d'Uixó, Borriana, Vila-real i les Coves de Vinromà.

En l'any 1937, Carmen Pérez, infermera de Borriana (Plana Baixa), es dirigeix cap al comité provincial de València de demanar material propagandístic per a la creació d'un comité al seu poble. Aquesta infermera comunica al comitè de València que, després de diverses reunions amb integrants de diferents moviments antifeixistes, volen proposar el nom de Comité Antifeixista Llibertari. Davant d'aquesta proposta, el comité provincial respon de manera negativa. El motiu era rotund: amb aquest nom s'apartaven les dones que no militaven en moviments anarquistes i, per tant, era excloent respecte aquelles antifeixistes que estaven organitzades en altres moviments. Per a fer una agrupació local més integradora, proposaren el nom d'agrupació de dones antifeixistes. Tot i el canvi de nom, estava clar el significatiu component llibertari en les files de Borriana. En les Coves passaria el mateix, ja que la direcció va recaure en les militants de la CNT Vicenta Adell i Francisca Forner.

Si bé les militants anarquistes seran reticents a formar part de l'Agrupació de Dones Antifeixistes per por al fet que el Partit Comunista les absorbira com a organització, als pobles més xicotets de les comarques de Castelló es recorre a la unió de les forces d'esquerres per a fer front a l'amenaça feixista. En 1937, llancen una important campanya a Castelló amb què criden per a formar part de les seues files al màxim nombre de dones antifeixistes castellonenques. La presentació pública es va traduir en un gran míting en el Teatre Municipal. A més, també es van desenvolupar moltes accions de reforç a la rereguarda i ajuda als ferits en els hospitals.

A les comarques d'Alacant, es creen diferents comités, com el de Xixona, el d'Alcoi, Crevillent, Elx, Novelda, Sant Vicent del Raspeig, i altres localitats

A València, una de les agrupacions més rellevants es troba en el barri de Russafa. Ací, les dones antifeixistes recol·lectaven diners per a refugis i hospitals i recollien menjar per a portar-lo al front, compraven i llegien la premsa com a mitjà d'educació política per a afiliades.

Per últim, a les comarques d'Alacant, es creen diferents comités, com el de Xixona, el d'Alcoi, Crevillent, Elx, Novelda, Sant Vicent del Raspeig, i altres localitats. A Alcoi es va plantejar la idea d'unir les organitzacions femenines amb la idea de combatre el feixisme amb més força, ja que en maig del 1938 es va crear un comité d'enllaç entre l'ADA i Mujeres Libres. En aquesta localitat, l'Agrupació prompte va demanar als sindicats del tèxtil que ensenyaren les dones del treball fabril, de manera que en el moment que els homes foren cridats al front, les dones pogueren reemplaçar-los en les tasques laborals. Els sindicats van respondre de manera reticent i, per això, l'ADA demanà a les dones que s'uniren i feren aquestes peticions als sindicats, per a donar fe així "de la nostra aportació a la lluita contra el feixisme".

A Alacant, les militants es dividien en grups base: visitadores d'hospitals (consol a ferits, escriure les seues cartes…), de tallers (per a augmentar el seu número i producció d'acord amb els sindicats), de cultura (cursets d'instrucció primària, preparació infermers…), o propaganda (composta per huit companyes oradores, quatre o cinc escriptores, dos o tres dibuixants i repartidores de follets).


L'exili, la repressió i l'activitat guerrillera

Quan l'arriba l'any 1939, per a les dones militants valencianes, només queden tres vies: l'exili, la repressió o el manteniment de les activitats guerrilleres. L'exili va representar la ruptura amb la mateixa cultura, però va permetre la pervivència de certes pràctiques culturals i polítiques que, a l'Espanya franquista, desaparegueren quasi per complet, ofegades per la repressió, el control de la  Secció Femenina de la Falange, d'Acció Catòlica de la Dona o per la clandestinitat.

La repressió contra les dones va perseguir la seua militància política o qualsevol relació amb el passat republicà i revolucionari. Tanmateix, també van ser represaliades, jutjades i condemnades per la seua transgressió social i moral, per a intentar ratificar la identitat femenina que pretenia imposar el règim franquista. És per això que a moltes de qui es quedaren ací, els va tocar passar per la presó, com per exemple, la Presó Provincial de Dones de València o la Presó Nova Convent de Santa Clara.

Alguns testimonis recollits per la historiadora Fernanda Romeu fan referència al paper que desenvoluparen les dones com a punts de suport i enllaços amb el moviment guerriller

Tot i això, algunes dones, sobretot de l'interior del nord del País Valencià, desenvoluparen un paper crucial, malgrat que sovint invisible, en el manteniment de les activitats guerrilleres, compostes pels maquis, a principis de 1945. Alguns testimonis recollits per la historiadora Fernanda Romeu fan referència al paper que desenvoluparen les dones com a punts de suport i enllaços amb el moviment guerriller. Tot i que la majoria provenien d'àmbits molt rurals i tenien escassa cultura, el motiu pel qual lluitaven el tenien ben clar i així ho demostraven amb un suport diari a la lluita antifranquista.

Destaquen els noms de 4 dones joves que s'incorporaren a l'Agrupació Guerrillera del Llevant (AGL): Esperanza Martínez (àlies Sole), Angelita Martínez (Blanca), Amadora Martínez (Rosita) i Remedios Montero (Celia). Elles recalquen l'anhel que tenien d'incorporar-se a la guerrilla en la serra i col·laborar-hi de manera més directa, no només com a punts de suport. Però, cap al 1950, acabaren sent detingudes i portades a la caserna d'Arrancapins en València, on se les va torturar durant dies, ingressant finalment en la Presó Provincial de Dones de València; així com moltes altres dones que foren punts de suport i enllaços.

Tal com assenyala la historiadora Mercedes Yusta, moltes de les dones que participaren en la resistència en el primer franquisme, tot i la duresa de les seues experiències i de ser freqüentment relegades a labors auxiliars, interpreten la seua tasca, no sols en termes polítics, sinó també com a una experiència individual alliberadora, la qual cosa les converteix en nexe d'unió entre les militants del primer terç del segle XX i aquelles que reivindicaran els seus drets al final del franquisme.

Al País Valencià, el procés polític de la Transició va influir directament en el sorgiment i la participació del moviment de dones en l'escena política i social. Segons la historiadora Vicenta Verdugo, el moviment feminista valencià fou un moviment nodrit de nombrosos debats que ja s'estaven produint als Estats Units i a la resta d'Europa, així com de diversos enfocaments teòrics. Per tant, tindria més sentit parlar de feminismes, en plural, si es vol abordar amb precisió tota la seua complexitat.

A mitjans dels anys seixanta, les dones, sobretot les militants comunistes del Partit Comunista d'Espanya (PCE), partidàries del feminisme socialista, es van anar organitzant i a la ciutat de València va nàixer, en 1969, el Moviment Democràtic de Dones

A mitjans dels anys seixanta, les dones, sobretot les militants comunistes del Partit Comunista d'Espanya (PCE), partidàries del feminisme socialista, es van anar organitzant i a la ciutat de València va nàixer, en 1969, el Moviment Democràtic de Dones. En 1970, aquest moviment, a València, va elaborar el seu primer programa, on va destacar la unió de totes les dones per a la seua alliberació per si mateixes, així com la seua integració en els moviments socials que lluitaven per la llibertat i el canvi del sistema existent. L'objectiu principal era conscienciar les dones de la seua discriminació, considerada una conseqüència directa de la mateixa estructura del sistema capitalista, el qual les relegava a l'àmbit de la llar. Als anys 1975 i 1076, elaboren un nou programa en el qual incorporen reivindicacions específicament feministes, com per exemple el divorci, l'avortament, la llibertat sexual, la legalització dels anticonceptius i la despenalització de l'adulteri. Reivindicacions específiques de gènere, amb aspectes privats i íntims, que produïren en el Moviment Democràtic de Dones valencià certs conflictes. En 1976, també es creà la Coordinadora de Grups de Dones del País Valencià, integrada per les Militants del Movimient Comunista, les de la Lliga Comunista Revolucionària i el veterà Moviment Democràtic de Dones.

En Alacant, segons el testimoni de Llum Quiñonero, a partir del Club d'Amics de la UNESCO i després d'assistir a diverses jornades, es crea l'Assemblea de Dones d'Alacant, vinculada al Moviment Democràtic de Dones i, per tant, al PCE. Posteriorment, quan es crea la Coordinadora de Grups de Dones del País Valencià, es crea el Grup de Dones d'Alacant, la qual cosa, segons la mateixa Quiñonero, significava tenir "més autonomia feminista", ja que a partir d'aleshores comencen a qualificar-se els grups de dones com a feministes. A més, durant la dècada dels setanta també es va crear l'Assemblea de Dones d'Elda-Petrer.

Algunes dones qüestionen la doble militància, considerant que en participar en la lluita política "general", s'anteposaven els interessos polítics i electorals del PCE als interessos de gènere

A Castelló, en 1976, diverses dones que pertanyien a la Vocalia de Dones de l'Associació de Veïns de la Plana, al Col·lectiu Feminista que s'havia acabat de crear, junt amb algunes dones a títol individual i altres grups que es van anar adherint, van organitzar la Coordinadora de Grups Feministes i de Dones vinculada a la Coordinadora del País Valencià. Algunes dones joves del col·lectiu van crear la revista feminista Lilit, la qual va començar sent il·legal.

En 1977, els desacords en el si del Moviment Democràtic de Dones arreu del País Valencià assoleixen el seu punt àlgid. Algunes dones qüestionen la doble militància, considerant que en participar en la lluita política "general", s'anteposaven els interessos polítics i electorals del PCE als interessos de gènere. Altres dones, que concebien el feminisme com a una alternativa global i un projecte d'alliberació personal, crearen grups autònoms, defenent la militància única en el moviment feminista. Va ser el cas del Grup Terra.

Ara bé, tot i les discrepàncies entre els diversos grups i dins del Moviment, es van celebrar, en desembre de 1977, les primeres Jornades de la Dona al País Valencià, en la Facultat d'Economia de la Universitat de València i va començar una campanya sobre la igualtat de drets i en contra de l'adulteri. Però, tot i això, les diferències van conduir a la ruptura de la Coordinadora i en novembre de 1978 es va decidir crear l'Assemblea de Dones.

El moviment feminista valencià va quedar dividit. Per una banda, l'antiga Coordinadora de Grups de Dones i, per l'altra, l'Assemblea Feminista, més partidària de la independència partidista i del feminisme radical. La finalitat d'ambdues, al cap i a la fi, era la mateixa, l'alliberació de les dones, però els plantejaments i les pràctiques eren molt diferents, qüestió que no està exempta de conflicte i que arriba fins als nostres dies.

The post Llibertàries i comunistes del País Valencià, símbols de l'alliberament de gènere al segle XX appeared first on directa.cat.

* ho pots llegir perquè som Creative Commons

Publicat per Àgora CT. Associació Cultural sense ànim de lucre per a promoure idees progressistes Pots deixar un comentari: Manifestant la teua opinió, sense censura, però cuida la forma en què tractes a les persones. Procura evitar el nom anònim perque no facilita el debat, ni la comunicació. No es publicaran els comentaris que porten incrustats enllaços, encara que no estiguen complets. Escriure el comentari vol dir aceptar les normes. Gràcies

Cap comentari :