Camp de Túria - Notícies -
Sant Antoni, L'Eliana, Bétera, Riba-roja, Pobla de Vallbona, Serra, Llíria. Vilamarxant....

Opinió
Opinió
Opinió
Opinió
Opinió


Suscríbete y recibe las novedades
Correo:

Pots buscar

La Batalla de València i el seu context econòmic, social i polític


Segons ha estat publicat pel digital la directa

El País Valencià, tot i ser la quarta comunitat autònoma més poblada i representar el 10% de la població de l'Estat espanyol, no ha generat massa interés, tampoc la dita Batalla de València. "Tant per als nuclis intel·lectuals de Madrid com —el que resulta més sorprenent— per als de Barcelona, les especificitats de la complexa transició valenciana no han suscitat excessives curiositats", afirma l'historiador Alfons Cucó en el llibre Roig i blau. La transició democràtica valenciana.

Per a entendre aquesta "batalla" cal tenir en compte el context. Concebre-la com només un conflicte simbòlic no ajuda a entendre el que passà. En aquest sentit, en la segona meitat dels setanta del segle XX coincidiren si fa no fa tres crisis importants: una econòmica; una social, de canvis de valors; i, una política, de canvi de règim. Aquestes transformacions, tot i que no l'expliquen per elles mateixes, afavoriren el sorgiment i desenvolupament del "blaverisme", un populisme antivalencianista, com a nou moviment de masses.


La gran transformació econòmica i social

Durant els seixanta i setanta del segle passat es produí "una velocitat de canvi molt intensa, fins a sota condicions de modernització ràpida", segons l'historiador Salvador Giner. De fet, tingué lloc un gran creixement industrial, que suposà una transformació radical de l'estructura econòmica valenciana, acompanyada d'una "reducció espectacular del pes de l'agricultura" tant en l'aportació d'aquesta al valor afegit brut, que el 1973 aplegà tan sols al 12% del total, com en el percentatge de població activa dedicat al sector primari, tal com apunten Teresa Carnero i Jordi Palafox en el llibre Creixement, politització i canvi social. 1790-1980. De fet, es reduí en tretze anys a menys de la meitat el pes en la població activa de llauradors i ramaders: el 1962 suposava el 38,4% i el 1975 el 16,8%.

En poc més d'una dècada, doncs, s'havia passat d'un capitalisme agromercantil a una societat ja inequívocament industrial i pocs anys després terciaritzada. El canvi havia sigut molt profund i molt veloç i, per tant, comportà dislocacions socials i algunes respostes característiques, com una més gran articulació de la societat civil i, en particular, el desenvolupament d'organitzacions sindicals i polítiques; un increment de la conflictivitat social, tot i que potser més matisada que a altres indrets de l'estat a causa d'una estructura on les petites i mitjanes empreses eren clarament majoritàries, de tal manera que no s'alterà la general desmobilització ciutadana, tret fonamental del franquisme.

Una de les conseqüències d'aquests canvis accelerats fou el sorgiment d'una nova petita burgesia (industrial i de serveis) valencianoparlant 

A la industrialització accelerada, se sumà la urbanització galopant i la secularització de la vida quotidiana, a més de la transformació demogràfica, la universalització de l'educació bàsica i la relativa massificació universitària. De fet, un dels canvis més decisius fou un "esclafit demogràfic", que feu passar el País Valencià dels 2.498.905 habitants en 1960 al 3.397.314 quinze anys després, "la fase més expansiva de tot el seu cicle demogràfic modern" i fins i tot el "creixement demogràfic vegetatiu més elevat de la història d'aquest territori", segons l'historiador Rafael Castelló. Aquest fou degut a l'increment de la natalitat, a la reducció de la mortalitat així com, en particular, a l'emigració d'altres territoris de l'estat, la qual cosa transformà el país i, en concret, el hinterland de la ciutat de València, on es concentrà bona part d'aquests migrants. La valenciana, aleshores, fou una societat d'al·luvió. De fet, el 1970 els migrants suposaven un 22,12% del total de la població valenciana i el 1981 hi residien pràcticament un milió de persones (25,50%).

Una de les conseqüències d'aquests canvis accelerats fou el sorgiment d'una nova petita burgesia (industrial i de serveis) valencianoparlant i originària de comarques on la penetració social del castellà no era tan potent com als grans nuclis urbans, la qual cosa possibilitava l'ascens d'un nou grup que podia tenir en el valencià un factor d'identificació. Tanmateix, aquest procés de mobilitat social ascendent en segments significatius de classes mitjanes baixes i baixes amb escàs capital educatiu i fins i tot cultural comportà, en general, l'abandó lingüístic. De fet, una part important ja havia optat per la substitució lingüística en interrompre la transmissió del valencià en l'escala familiar. Havien fet "l'esforç" d'educar els seus fills en castellà i, per tant, no estaven per fer marxa enrere en una opció que consideraven lligada als seus interessos. En l'àrea metropolitana de València un segment gens menyspreable d'aquests conformà la base social anticatalanista. De fet, tot i la transformació, durant la transició romania una mentalitat tradicional potent.


La creació de la nova identitat valenciana autonòmica

D'altra banda, durant el segon franquisme aparegueren i reaparegueren identitats nacionals i regionals alternatives que, en general, es caracteritzaren per l'antifranquisme, cosa que convertí l'esquerra espanyola en aliats d'aquestes, i per diverses formes d'anticentralisme. Aquestes propostes, com un joc especular, generaren una reacció encara més unitarista del règim que alhora retroalimentà les identitats alternatives. Al País Valencià la definició de qualsevol proposta d'identitat valenciana necessàriament anava redefinida en relació amb Espanya, com a estat i com a nació, però també específicament amb Catalunya, referent de modernitat i capdavanter en la lluita contra el franquisme.

Les elits valencianes, poregoses de perdre l'hegemonia de què disposaven si més no des de 1939, s'activaren i contribuïren a la difusió del blaverisme, que feu de l'anticatalanisme la raó principal de ser

El 1977 tingueren lloc les primeres eleccions democràtiques que, a diferència del conjunt de l'estat, les guanyà, per un cert marge, l'esquerra. Les elits valencianes, poregoses de perdre l'hegemonia de què disposaven si més no des de 1939, s'activaren i contribuïren a la difusió del blaverisme, que feu de l'anticatalanisme la raó principal de ser, però que revestí aquest d'autoctonisme, és a dir, que es feu passar com a "valencianista". El blaverisme tenia com a objectiu desplaçar els nacionalistes valencians de les posicions de poder que ocupaven o podien ocupar per mitjà d'un discurs que reinventava la identitat regional valenciana històrica. Per aconseguir-ho feu servir el populisme com a principal estratègia amb què guanyar el carrer —que havia sigut patrimoni fins aleshores de l'oposició antifranquista— i, més endavant, les urnes.

El blaverisme reaccionà frontalment en contra de la definició més o menys valencianista i esquerrana de les forces antifranquistes i aconseguí expulsar als marges de la centralitat política el valencianisme, polític i social, mitjançant la identificació d'aquest amb un projecte vist com a sucursalista i dependent de Catalunya. Aquest ha sigut un dels seus grans èxits. Malgrat la mobilització durant la transició, la identitat valenciana proposada pel fusterianisme es veuria frenada després d'un impuls important durant els primers anys de la democràcia. El regionalisme anticatalanista, en haver aconseguit crear "problemes de legitimació dels discursos nacionalitzadors [alternatius] al País Valencià", segons Castelló, contribuí (i continua contribuint) d'una manera fonamental al manteniment i fins i tot l'extensió de la penetració social del nacionalisme espanyol. De tal manera que l'acció nacionalitzadora de l'administració de l'estat, dels mitjans de comunicació, de l'esplai… no tenia (pràcticament) resposta ni fre, amb la qual cosa la identitat nacional espanyola no esdevingué conflictiva al País Valencià, com sí que ho feu al País Basc o Catalunya.

La transició valenciana implicà una rebaixa de les perspectives inicials de l'autogovern que tenien la gran majoria dels partits polítics. El consens autonomista es plasmà en la manifestació del 9 d'octubre de 1977, convocada pel Plenari de Parlamentaris o en el Compromís Autonòmic l'any següent, i es va signar per la pràctica totalitat de forces polítiques s'aigualí. L'Estatut aprovat el 1982 fou per la via de l'article 143, un autogovern inferior que a Catalunya, País Basc, Galícia i fins i tot Andalusia, i simbòlicament el País Valencià esdevingué una autonomia de "segona". Com a causes fonamentals hi hagué una d'interna —l'ús de l'anticatalanisme com a estratègia de desgast del Consell, així com el fre de la proposta identitària fusteriana— i una d'externa, el colp d'estat del 23 de febrer de 1981, que feu reemergir la tradició unitarista i demanà la "reconducció" del procés descentralitzador que suposadament hauria anat "massa" lluny.

La Diada del 9 d'octubre de 1977 va reunir vora mig milió de persones als carrers de València |Arxiu

 

Així mateix, bona part del paquet simbòlic que proposava el blaverisme esdevingué oficial i, per tant, acabà per ser assumit, naturalitzat, la qual cosa contribuí decisivament a la seua legitimació i reproducció socials. Lluny d'apaivagar-se, com preveien alguns líders com el president Joan Lerma, aquest moviment exigí més i més.

D'aquesta manera la nova identitat regional valenciana —ara ja "autonòmica"—, fou, tal com afirma la redacció del preàmbul de l'Estatut d'Autonomia, producte de la mixtura, no exempta de contradiccions, entre "la tradició valenciana provinent de l'històric Regne de València" i "la moderna concepció del País Valencià". Així, el partit majoritari i que dirigiria la Generalitat Valenciana les tres primeres legislatures, el PSPV-PSOE, buscà adaptar-se a la nova realitat, tot adoptant l'estratègia d'ocupar la centralitat política i de fer d'àrbitre entre els dos "extrems", el fusterianisme i el blaverisme, i gestionant aquesta identitat autonòmica, parcialment blavera però també amb unes dosis de "modernitat" fusteriana. D'aquesta manera, es guanyava una part de la intel·ligència valenciana, impregnada de fusterianisme, per a construir la nova "Comunitat Valenciana".

El partit majoritari i que dirigiria la Generalitat Valenciana les tres primeres legislatures, el PSPV-PSOE, buscà adaptar-se a la nova realitat, tot adoptant l'estratègia d'ocupar la centralitat política

D'aquesta manera, es pot entendre millor la gestió del lermisme dels huitanta que, sobretot entroncà amb la modernitat nacional espanyola, promoguda per unes institucions estatals, controlades amb majoria absoluta —per primera vegada en la història— per un partit socialista. Al cap i a la fi, si el PSOE havia aconseguit fer-se càrrec d'un estat-nació que jurídicament procedia de l'alçament militar del 18 de juliol de 1936 i que havia conservat importants continuïtats simbòliques (bandera 'rojigualda', marxa reial, monarquia borbònica, manteniment dels principals símbols feixistes com el de la Vall dels caiguts) i institucionals (cossos funcionarials, inclosos els judicials i els policials, ja que l'amnistia tingué dues direccions); el PSPV-PSOE també podia gestionar perfectament una "Comunitat Valenciana", amb senyera amb franja blava, himne regional i valencià no secessionista, però sense reconeixement de la unitat de la llengua catalana. A priori, semblava fins i tot més senzill.

La diferència, en tot cas, és que si l'esquerra del PSOE, políticament feble, no aconseguí majoritàriament forçar les contradiccions polítiques dels governs de Felipe González per desgastar-los —ni tan sols ho feu significativament amb l'entrada a l'OTAN i probablement la vaga general convocada per UGT i CCOO de 1988 fou el primer gran colp que provingué d'aquest flanc—, al País Valencià els partits polítics de dreta, Aliança Popular i, de manera pràcticament monogràfica, Unió Valenciana, i un influent mitjà de comunicació, Las Provincias, es dedicaren constantment, dia rere dia, a desgastar els governs de Lerma i la seua buscada centralitat política, sense una reacció política eficaç. De fet, només vuit anys després de guanyar les primeres eleccions autonòmiques de 1983, el PSPV-PSOE perdé el control de l'ajuntament de la capital i dos anys després, a les eleccions generals de 1993, el centredreta valencià guanyà les eleccions —i ho faria, de manera ininterrompuda fins a 2015. Pràcticament des de 1978 fins entrat el segle XXI, l'esquerra i el valencianisme se situaren a la defensiva, ja que la iniciativa política, bàsicament, correspongué a la dreta.

El gran partit de centredreta de la transició, Unió de Centre Democràtic (UCD), adoptà a partir de 1978-1979 l'estratègia anticatalanista, cosa que continuà AP/PP. Els partits d'esquerra continuaren assumint simbòlicament un cert fusterianisme, però ho feren de manera poruga —el PSPV-PSOE esdevingué només PSOE en les conteses electorals. La Batalla de València, doncs, explica més d'una cosa de la situació actual.

The post La Batalla de València i el seu context econòmic, social i polític appeared first on directa.cat.


Ester Fayos directa- difusió
Pots llegir-ho perquè la Font és Creative Commons
Tags: , , , , , ,

Publicat per Àgora CT. Associació Cultural sense ànim de lucre per a promoure idees progressistes Pots deixar un comentari: Manifestant la teua opinió, sense censura, però cuida la forma en què tractes a les persones. Procura evitar el nom anònim perque no facilita el debat, ni la comunicació. No es publicaran els comentaris que porten incrustats enllaços, encara que no estiguen complets. Escriure el comentari vol dir aceptar les normes. Gràcies

Cap comentari :