Camp de Túria - Notícies -
Sant Antoni, L'Eliana, Bétera, Riba-roja, Pobla de Vallbona, Serra, Benissanó, Olocau, Llíria, Gàtova, Nàquera, Vilamarxant......

Seccions del Crònica

Pots buscar açí en el diari

Una visió alternativa del deute públic || Rafael Carretero Moreno


L'altre dia me comentava una persona que el deute públic era molt elevat i en conseqüència hauríem de pagar molts més impostos en el futur, i que això suposaria una pesada càrrega pels nostres fills i nets. Pocs dies abans, la Sra. Calviño va dir les mateixes paraules en una entrevista a la cadena Ser, però també va dir que ser progressista és disminuir el deute públic i d'aquesta manera contribuir a la justícia intergeneracional.

Per molt intuïtiu i repetit que sigui aquest argument, és totalment fals. Com diu Warren Mosler, és un frau innocent de política econòmica. Mirar-se el deute públic d'un país des del punt de vista d'una família o una empresa és un disbarat.

En primer lloc, perquè les famílies i empreses són usuàries de la moneda i les nacions són emissores de la mateixa. Les famílies necessiten ingressar doblers per poder pagar el deute i aquests ingressos són limitats. A part d'això, massa sovint mirem els deutes de manera esbiaixada, tendim a mirar la part del passiu financer i no mirem l'altra contrapartida, l'actiu real; tenim un habitatge on poder viure, per exemple.

En segon lloc, un estat no és una economia domèstica. Les emissions de deute públic compten amb el suport del banc central. A les famílies i a les empreses no vindrà el banc central a ajudar-los a l'hora de pagar els seus préstecs. Un estat amb sobirania monetària és l'emissor dels doblers i mai pot fer fallida, sempre i quan no emeti deute en moneda estrangera o fixi la seva moneda a una altra o a l'or. Per tant, el deute públic nacional no s'assembla ni d'enfora a un deute privat familiar. Així doncs, usar la paraula "deute" només indueix a confusió i produeix una angoixa innecessària. Alguns economistes, com Stephanie Kelton, proposen anomenar-lo estalvi o actius financers del sector privat.

Un estat amb sobirania monetària és l'emissor dels doblers i mai pot fer fallida, sempre i quan no emeti deute en moneda estrangera o fixi la seva moneda a una altra o a l'or.

En contra del que es creu, els impostos no financen la despesa pública nacional ni serveixen per pagar el deute públic. I el deute públic no serà una pesada càrrega pels nostres fills i nets, que consumiran el que puguin produir en el futur, ja que no es poden enviar béns i serveis al passat a través del temps. Així mateix, podran gaudir de les infraestructures pagades amb aquest deute, que augmentaran la capacitat productiva de l'economia i el seu benestar.

D'altra banda, en economia tot deute té una contrapartida, un crèdit. És el que en comptabilitat s'anomena partida doble. És inqüestionable que quan una persona gasta una altra ingressa, i quan una s'endeuta una altra obté un crèdit.

Consegüentment, el deute públic és la quantitat de doblers que ha emès el govern i que encara no ha gravat mitjançant impostos. Per regla de tres, coincideix amb la quantitat d'estalvi privat o doblers que tenen les famílies i les empreses.

De fet, no només les lletres i bons són deute públic, tots els bitllets i monedes que tenim són per definició deute públic. Si recordem els antics bitllets en pessetes, aquests posaven "El Banco de España pagará al portador X pesetas", i els actuals bitllets de lliures esterlines posen "Bank of England I promise to pay the bearer on demand X pounds".

Sens dubte, una promesa de pagament és equivalent a un deute. Per tant, si els ciutadans volem tenir doblers dins la butxaca, hi ha d'haver deute públic, ja que els doblers són un crèdit pels ciutadans i un deute per l'emissor, l'estat. Els doblers no poden ser creats sense la creació simultània de deute.

Per això mateix, i com diu Randall Wray, les crides a retallar el deute públic, són per identitat comptable, crides a retallar la nostra riquesa financera. Els partidaris de l'austeritat fiscal són, per definició, destructors de riquesa. A més a més, no es poden obviar els actius reals que representen el deute públic. Sense deute públic no tindríem sanitat, educació, justícia, infraestructures, defensa, etcètera.

Històricament, quasi sempre que un govern s'ha obsessionat a eliminar el deute públic ha provocat una greu crisi. I això és així perquè quan s'elimina el deute públic s'elimina la riquesa del sector privat i l'obliga a endeutar-se. Curiosament, gairebé mai es diu res sobre l'excessiva quantitat i qualitat del deute privat existent, tot i ser molt més inestable macroeconòmicament. Tal vegada és perquè el deute de famílies i empreses genera grans beneficis per a la banca comercial privada.

Tenint en compte que el dèficit públic i el deute públic són eines de política econòmica, no són intrínsecament bons ni dolents.

Però si es convenç la població que s'ha de fer alguna cosa per posar límit a xifres tan grans i aterridores de deute públic (tot i la greu crisi sanitària i econòmica que hem patit), si s'aconsegueix crear indignació popular generalitzada sobre el deute públic, serà molt més fàcil dur a terme doloroses retallades que perjudicaran la majoria de la població.

Segons Frank Newman, exsecretari adjunt del tresor dels Estats Units, els mites i els malentesos sobre el deute nacional han incentivat polítiques que han provocat que:

  • El creixement econòmic s'hagi alentit innecessàriament i hagi provocat altes taxes d'atur.
  • S'hagin provocat fortes retallades en serveis públics.
  • S'hagi deixat d'invertir en recerca i desenvolupament.
  • Les infraestructures del país estiguin en precàries condicions.
  • S'hagi dificultat enormement la lluita contra el canvi climàtic

Els governs amb sobirania monetària emeten bons de deute públic per fixar els tipus d'interès drenant reserves del sistema bancari. Aquesta és una operació de política monetària, no és una operació de finançament, perquè són els emissors en monopoli dels doblers. També ho fan per inèrcia, perquè és una pràctica antiquada provinent d'abans del 1971 quan estava en vigor el patró or, definit per Keynes, com una bàrbara relíquia. No hi ha cap llei natural o econòmica que obligui a un estat amb sobirania monetària a emetre deute públic.

Una anècdota curiosa explicada en el llibre El mite del dèficit és que quan als congressistes nord-americans se'ls va demanar si voldrien fer desaparèixer tot el deute públic, contestaren que sí ràpidament, però quan se'ls explicà que això suposaria la desaparició de tots els títols del tresor de les carteres del sector privat, s'hi van oposar rotundament. No entenien que ambdues cares de la moneda estan indissolublement unides.

En conclusió, el deute públic no és tan dolent i preocupant com ens volen fer creure, i voler reduir la quantitat de deute públic perquè supera un percentatge arbitrari sobre el PIB, sense tenir en compte altres indicadors, com per exemple la taxa d'atur o la inflació, no té cap sentit econòmic. El que hi ha darrere aquest missatge catastrofista sobre el deute públic té molt d'ideologia i poc de fonament empíric, ideologia neoliberal amb un objectiu principal, neutralitzar artificialment el poder de finançament de l'estat per poder privatitzar el màxim i així obtenir la major distribució de la riquesa possible per una minoria.

El que hi ha darrere aquest missatge catastrofista sobre el deute públic té molt d'ideologia i poc de fonament empíric, ideologia neoliberal amb un objectiu principal, neutralitzar artificialment el poder de finançament de l'estat per poder privatitzar el màxim i així obtenir la major distribució de la riquesa possible per una minoria.

El que sí que és molt preocupant per molts economistes, i no es comenta a cap mitjà de comunicació europeu, és que Espanya no tingui sobirania monetària. La majoria de la població critica l'euro perquè els preus van pujar, però no s'adonen que això és insignificant comparat amb el fet de no poder emetre la teva pròpia moneda. Els països que usen l'euro a Europa o el franc CFA a Àfrica, per exemple, a diferència de la majoria de països del món que tenen la seva pròpia moneda, com els EUA, Japó, Gran Bretanya, Canadà o Austràlia, no poden dur a terme una política monetària i fiscal de manera autònoma i al servei dels ciutadans, la qual cosa els dificulta enormement el finançament ja que no són sobirans per emetre doblers o elegir el tipus d'interès de les seves emissions de deute, i a sobre, estan a mercè dels especuladors financers o de la "bona voluntat" d'una entitat "independent", que és el Banc Central Europeu.

Tot junt, provoca que no es puguin acomplir de manera eficaç polítiques de plena  ocupació, de recerca i desenvolupament, de lluita contra el canvi climàtic, de diversificació econòmica o de tenir un bon sistema sanitari i educatiu.

Segons l'economista Wynne Godley, el poder d'emetre els seus propis diners, de fer girs en el seu propi banc central, és la principal característica que defineix la independència nacional. Si un país renuncia o perd aquest poder, adquireix l'estatus d'autoritat local o colònia. Així mateix, si no té el poder de devaluar la moneda i no es beneficia d'algun sistema d'igualació fiscal, llavors res aturarà que pateixi un procés acumulatiu i terminal de decadència econòmica i pobresa.

Malauradament, Espanya va renunciar a aquest poder en renunciar a la pesseta i passar a utilitzar l'euro, i va deixar de ser un país emissor de la seva moneda a, simplement, ser un país usuari d'una moneda, amb totes les conseqüències que això implica


|| * Creative Commons que republicamos por su interés Red MMT España
Publicat per Àgora CT. Col·lectiu Cultural sense ànim de lucre per a promoure idees progressistes Pots deixar un comentari: Manifestant la teua opinió, sense censura, però cuida la forma en què tractes a les persones. Procura evitar el nom anònim perque no facilita el debat, ni la comunicació. Escriure el comentari vol dir aceptar les normes. Gràcies

Cap comentari :

Mastodon NotaLegal