La imatge de la capçalera és una representació esquemàtica del balanç d’un banc comercial durant el procés de creació-cancel·lació d’un crèdit. Els actius són el conjunt de béns i drets, els passius el d’obligacions. Les reserves són els diners del banc en el seu compte en el banc central, els títols de crèdit són drets del banc al retorn dels préstecs, i els depòsits, o comptes dels clients, són deutes del banc amb els depositants. Un client obté un crèdit que usa per a pagar un proveïdor que, en aquest cas, té el seu compte en el mateix banc.
(A) Abans de concedir el crèdit he triat, per simplicitat, igualar actius i passius, i no incloure l’efectiu entre els actius. (B) El banc concedeix un crèdit creant els diners en forma d’un depòsit a nom del client i un títol de crèdit a favor de si mateix. (C) el client fa la transferència al compte del proveïdor en el mateix banc. Solament canvia la titularitat d’un depòsit dins del conjunt de depòsits (en vermell), l’esquema C és el mateix que el B. (D) El client ha acabat de tornar el crèdit transferint al banc les quotes des d’un compte que té en el mateix banc, el diner creat s’ha destruït. Entre A i D el banc ha capturat els interessos, que no hi estan representats.
Qualsevol posseïdor de diner confia de poder intercanviar-lo amb qualsevol altre que tinga el bé o servei que li interesse, i quan aquest altre recull els diners sap que li seran acceptats per un tercer, siga qui siga, etc. I així, la societat en conjunt adquireix un deute amb el posseïdor de diner baix la promesa de llur intercanviabilitat. És per això que podem descriure el diner com un deute-de-la-societat amb els seus posseïdors, un deute que se satisfà en les múltiples transaccions concretes que, eventualment, tenen lloc al si de la comunitat.
Hui seguirem una perspectiva comptable veient, en primer lloc, el balanç del prestatari quan obté els diners que crea el banc en el moment de concedir-li un crèdit. Al seu balanç, el prestatari incrementa els seus actius en una quantitat que, de moment, està en un depòsit bancari, però els passius, l’obligació de retornar el crèdit, també augmenta en la mateixa quantitat. El seu patrimoni (la diferència actius - passius) no varia.
Ara analitzem el balanç de prestadors creadors de diner, com la banca de l’Experior laboratori i els bancs reals, que presten el que no tenen. El balanç d’aquests bancs és simètric al del prestatari com s’il·lustra a la capçalera: si el títol de crèdit és un passiu al balanç del prestatari, és un actiu al del banc, i si el depòsit corresponent és un actiu pel prestatari, és un passiu pel banc. El balanç és idèntic a la banca d’Experior i a la real(1), excepció feta del carregament d’interessos en el segon cas. Uns interessos que, com ja enraonarem, no poden basar-se en l’argument del cost d’oportunitat, ni poden eludir l’argument de la no sostenibilitat de l’interés monetari.
Els balanços anteriors de bancs i prestataris solament són números en el moment de la creació, però si posem el focus en la utilització del diner, reapareix la societat com agent econòmic i podem tractar de completar el balanç de la societat encetat al tercer paràgraf, on havia argumentat perquè el diner és un deute-de-la-societat (un passiu) cap als posseïdors. La simetria de la comptabilitat de doble entrada ens permet suposar que el diner també és un actiu-de-la-societat, i se m’acut identificar-lo amb el dret d’aquesta a què els prestataris retornen els diners creats en els préstecs, amb el dret a no patir, com a societat, les conseqüències de què els retorns no es facen.
Idealment convé que el subministrament de diner fluesca ajustant-se a la demanda exigida pel ritme de producció i consum. Si l’oferta monetària és minsa, el dinamisme econòmic es pot veure entrebancat en dificultar-se els intercanvis; si és excessiva, pot provocar inflació i la corresponent pèrdua de poder de compra del diner. Aleshores, si els crèdits no es retornen, s’altera la desitjable fluïdesa de creació-destrucció de diner i poden aparéixer problemes, per exemple, els diners creats en nous crèdits sumats als dels crèdits no cancel·lats potser acumulen un excés, o si a causa de la morositat els bancs decideixen estrényer l’aixeta del crèdit, de segur que dificulten l’activitat econòmica.
El sistema bancari ha estat històricament una imposició manejada per interessos privats conxorxats amb el poder polític, i els ciutadans no hi decidim res al respecte. A les nostres autoproclamades societats democràtiques, que tantes zones tèrboles mantenen, el sistema bancari i financer que hi funciona està, formalment almenys, acceptat i reconegut per la ciutadania(2). Però enlloc de limitar-se (com a Experior) a representar la societat en el procés de creació-destrucció de diner(3), el sistema bancari s’ha ensenyorit dels drets de retorn dels crèdits creadors de diner en reclamar beneficis en forma d’interessos per uns diners que creen del no-res. El diner-intangible és una eina social, patrimoni de la comunitat, això sembla posar en relleu el balanç de la societat que hem completat abans. Tanmateix, és una eina de la qual, en temps ordinaris, quan funciona el mecanisme de creació il·lustrat a l’encapçalament, se n’aprofiten alguns particulars(4).
(1) Una altra diferència és que la banca d’Experior no necessita reserves pel fet de la seua unicitat.
(2) A la constitució espanyola, la referència al sistema bancari està a l’article 149. Estableix que les bases de la ordenación de crédito, banca y seguros són competència exclusiva de l’estat.
(3) Recordem que a l’illa hi hagué un referèndum per establir una banca, com un servei públic que no fa negoci
(4) En temps de crisi els bancs de l’ALTIPLÀ també sofreixen les conseqüències de la morositat, ja que en els seus actius solen acumular gran proporció de títols de crèdit impagats, mentre que les transferències dels clients a altres entitats disminueixen les seues reserves. Si té difícil restablir reserves mitjançant préstecs d’altres bancs o del banc central, el banc amb problemes pot fer fallida. L’opció del rescat bancari, més probable quan el banc és molt gran, trasllada els costos a la societat (de nou la societat com a damnificada). Els jerarques del banc, afavorits en temps ordinaris, tampoc solen eixir perjudicats en temps de crisi.
* Creative Commons republiquen des del Diari La Veu!
Vicent Mengua
Cap comentari :