Vivíem - vivíem o merament transitàvem?- despreocupats, immersos en les nostres atapeïdes agendes desbordades de temps ocupats, corrent per la vida sense parar-nos a respirar, gairebé sense deixar que el sol ens acariciés, sense assaborir el somriure de la lluna quan, sense previ avís i amb la urpada de la mort, ens va paralitzar una pandèmia desconeguda i ansiosa de domini i expansió.
Afortunadament (a resultes de l’ocorregut després de gairebé cent dies de paràlisi), l'estat de benestar, que alguns corrents pensants consideraven caduc, desfasat, contrari a l'esperit individualista imperant, tot i malmès, retallat i injuriat va ressorgir com l'au fènix per ajudar-nos davant del rugit terrible de la solitud que ens va envair.
I així vam començar a aprendre a sortir de la crisàlide de la urgència per aletejar amb la papallona del silenci forçat, la solitud imposada i la reclusió, normativitzada per un estat d'alarma necessari per combatre l'enemic, a les nostres cases de les que vam descobrir que no només ens albergaven sinó que s'erigien al refugi vital que garantiria la nostra sortida a una "nova normalitat". Vam reconquistar la bonança de viure a pobles petits enlloc d’urbs enormes deshumanitzades, contaminades i anònimes.
Renaixeren, com roselles entre el blat a la primavera, les accions solidàries als nostres carrers, creant un mar de col·laboracions i de reconeixements espontanis a les nostres ciutats però també van sortir a la llum situacions per les que sovint passem de reüll, més del que hauríem de passar per amor a la nostra espècie, situacions que es coneixen però que s'obvien i, lamentablement, de les que encara avui estan per emergir dades que de ben segur tenallaran, si més no, les ànimes dels que sentim com a propi el dolor de l'aliè.
Sí, la pandèmia que ens obligava a confinar a casa nostra va evidenciar, ja des del seu inici, quantes persones no disposen d'un sostre en el qual aixoplugar-; va evidenciar quantes de les edificacions que anomenem habitatges no compleixen uns mínims de salubritat; va evidenciar quantes persones es van veure obligades a viure en soledat, estant necessitada d'ajuda. Va evidenciar quanta infantesa viu no només fregant el llindar de la pobresa sinó en la més absoluta exclusió digital i, en conseqüència no només es quedava sense assistència a l'escola sinó, probablement, sense l'únic àpat calent a el dia, i sense poder seguir la seva educació per no tenir accés a internet. Va evidenciar com les dones, un cop més, eren les més afectades per la precarietat, l'atenció de les cures que, en els casos de major sort, es combinava a la mateixa casa amb el teletreball i en el pitjor les imposava un doble càstig, viure confinades amb els seus pitjors terrors de maltractaments i humiliacions ...
Davant de totes aquestes situacions les accions solidàries de la comunitat han servit per reforçar allà on les institucions, desbordades i amb unes mesures obsoletes i pensades únicament sobre el matalàs de la bonança econòmica, eren com tortugues en una cursa contra rellotge.
Mentrestant, la solitud bramava per tots els racons.
La solitud mostrant el seu rostre més ferotge en les persones més vulnerables.
La solitud de la mà de la pandèmia escrivint amb tinta mortal els esgarrifosos efectes de convertir en negocis "rendibles" serveis bàsics en un estat de benestar.
Serveis tan essencials com la salut pública amb un personal sanitari extenuat davant torns de guàrdies eterns, sacrificant la seva salut en pro de la seva professionalitat i l'estat d'alarma imposat, sanitaris que a l'arribar al descans només trobaven el recer del seu cansament, el seu dolor, la seva ràbia , la seva impotència per no poder treballar més i millor i amb els mitjans necessaris i de la solitud per no exposar la salut dels seus éssers estimats, dels més propers.
I altres serveis com la cura de la gent gran, que s'ha vist sacsejat amb milers de morts, morts sobre les quals hem de reflexionar i molt Algú s'ha parat a pensar com hauran estat les hores o els dies previs al desenllaç mortal de la gent gran allotjada a les residències? El confinament impedint les visites presencials, robant-los els minuts d'afecte i carícies de les seves famílies, sent substituïdes per videoconferències en el millor dels casos ... Davant símptomes de contagi, aïllament ¿aïllament que es podria traduir en la tancada a una habitació sense més companyia que la solitud, i el terror a morir sense ningú que subjectés la seva mà? I el dolor dels cercles pròxims al no poder acomiadar-se dels seus majors, ni d'acompanyar-los en el seu últim acte, la mort i el seu funeral ...
Sens dubte tot el que ha passat ha de ser investigat a fons per depurar responsabilitats i sobretot per procedir a una profunda revisió dels procediments, normatives i sistemes de les cures, s’ de repensar la vida a les cases, a les nostres ciutats, a l'espai vital per a la resiliència, establint nous models efectius on els serveis puguen cobrir qualsevol circumstància sobrevinguda.
Temps hi haurà, o ha d'haver, per tot això, però mentre a cadascú de nosaltres com a part de la ciutadania, al sortir a la "nova normalitat" haurem de saber conservar i millorar aquest esperit solidari que treia el cap als balcons a les vuit del vespre, o apareixeria trucant a la porta dels que no tenien companyia per portar-un plat de calent o una barra de pa, ja que si ho oblidem, tornarem a perdre'ns en la nefasta individualitat on brama la solitud.
Pura Peris viu a l'Eliana i de tant en tant comparteix amb els nostres lectors les seves opinions
Pura Peris viu a l'Eliana i de tant en tant comparteix amb els nostres lectors les seves opinions
Cap comentari :