Votats i vetats article de Manel Rodriguez-Castelló

S’emparen en la llei perquè a fi de comptes disposen dels mecanismes, en forma de monopoli, per interpretar-la, administrar-la i fer-la complir. El famós imperi de la llei té més, en el cas que ens ocupa, d’imperi que no de llei, si entenem per llei el fruit provisional d’un consens democràtic que depén d’uns pactes i d’uns equilibris que sempre estan renovant-se.

Però quan l’Estat espanyol (o les elits que el controlen) va decidir enviar als jutjats allò que no havia d’haver eixit mai dels parlaments, les seus dels partits, la societat civil, els altaveus mediàtics o les urnes, és a dir, la política entesa en un sentit democràtic, per tal de criminalitzar la principal dissidència des del franquisme, la voluntat majoritària del poble de Catalunya de crear una república pròpia, la llei es va convertir en trampa i presó. En trampa perquè la «unitat indissoluble» d’Espanya justificava aberracions legals com el 155, un colp d’estat (mal) dissimulat, o l’ús i abús il·legal de la força bruta contra ciutadans pacífics. Tot el que va seguir aquells dies d’octubre de 2017, començant pel discurs del rei, que es botava a la torera el paper de representació que li atorga la Constitució, la presó i l’exili dels principals dirigents del procés i la persecució de milers de ciutadans en la causa general contra l’independentisme que l’Estat continua executant amb mà de ferro (i cap de suro), fins al judici en què s’ha pretès sense èxit demostrar l’impossible d’una violència que només fou policial, tot això i més ha posat contra les cordes una democràcia tan poc consistent com l’espanyola. Però tot aquest furor repressiu no és en el fons més que la demostració de la feblesa del poder. El que s’ha tancat a la presó, amb irresponsable menyspreu dels dictàmens de prestigiosos organismes internacionals, és la possibilitat de tornar a la política; és la democràcia el que avui està entre reixes. En el joc curt, òbviament, l’Estat s’imposa, però a la llarga –com ja s’ha demostrat en les resolucions judicials europees que afecten Puigdemont i els altres exiliats–, Espanya va perdent en cada bugada un llençol, i el més important de tots, la defecció política i moral en què està sumint, no la víctima directa i col·lectiva del seu afany repressiu, l’independentisme, sinó la pròpia ciutadania embrutida en l’a por ellos i la substitució d’una certa racionalitat democràtica pel retorn a les formes més extremes del feixisme sociològic. L’estat fatxendeja, en fi, perquè té por. I tem com una mala cosa el que per molt que s’hi escarrasse no podrà evitar, la presa de possessió de Puigdemont, Comín i Junqueras com a parlamentaris electes europeus, perquè això els atorga la plena immunitat. Fent servir les trampes de la llei, de moment, despulla dels seus drets representants votats per 2.282.895 ciutadans. La grandiloqüència amb què mouen la seua propaganda i els pals que posen a les rodes dels drets democràtics toparan al capdavall contra els murs d’Europa. No perquè ella ens haja de traure les castanyes del foc autoritari d’un estat que veta el vot, certament, sinó perquè tampoc no pot fer la viu-viu indefinidament quan és la voluntat de més de dos milions de votants el que està segrestant-se, per molt que de moment fatxendege i s’escarote Espanya, que no pot encomanar, per molt que ho pretenga, els seus mals i malapteses a Europa.





[Publicat per Tipografia La Moderna el dilluns 24 de juny de 2019.]