Una novel·la que comença amb el ‘Todo el mundo quieto!’ de Tejero i acaba amb el títol d’una cançó d’Aspencat convida, irremeiablement, a esbrinar què hi passa enmig. Si li afegim els desacords generacionals i la lluita per recuperar la nostra història, parlem d’alguna cosa més, d’un manual de supervivència per a una generació no tan perduda.
Trobar-se en una novel·la no és gens fàcil. El que és habitual és descobrir personatges, sentiments o situacions properes, però veure entre fulles i paraules el teu passat és poc freqüent, quasi excepcional, podríem dir. Potser per això tenia tantes ganes de compartir una conversa amb Joanjo García sobre el seu llibre ‘Quan caminàrem la nit’,guanyador del Premi Enric Valor de Novel·la, i una de les apostes literàries de l’any al País Valencià. La conversa em reforça la sensació. Tenim molt a veure perquè tenim un moment i un lloc comú. Comence a plantejar incògnites que sé ben bé com es desvetllaran. Nosaltres també estàvem quan tot allò passava.
Caminant la nit
 |
| pots llegir un tros (punxa) |
‘Quan caminàrem la nit’ és la història d’un secret familiar, de mentides i veritats que s’entrecreuen en un relat sobre el nostre passat recent, amb dos protagonistes que representen dues èpoques i dues valències, la del Franquisme, amb la clandestinitat i la por com a senyes d’identitat, i la dels noranta, amb la mort de Guillem Agulló com a icona.
Ambdues convergeixen el 23F, amb escenes que provoquen calfreds, María Consuelo Reyna i Milans del Bosch coincidint en una nit terrorífica. “La intenció del llibre era fer un judici a la generació dels nostres pares amb l’exculpació inclosa”, diu Joanjo. “Sembla que la nostra és una generació perduda, que no ha fet res, i no és així. Hem lluitat i ens hem organitzat, no estava tot fet, potser no hi havia res fet”. Però en el llibre el conflicte personal és una metàfora de la convulsió social: “volia que ens paràrem a pensar què feia la gent aquell 23F, sabem el que va passar al Congrés i als carrers… però què passava dins?”.
La trama és també una mescla entre realitat i ficció, allò que passà i allò que podia haver passat: “hi ha vivències personals, xicotets homenatges als que compartírem eixe temps, situacions que viuen els protagonistes i que nosaltres vam viure”. I diu nosaltres perquè aquesta és una novel·la col·lectiva, com li agrada deixar clar a l’autor, on les aportacions durant el procés de creació han estat fonamentals. Recomanacions i crítiques constructives han anat enriquint la trama i afegint matisos als personatges.
A grans trets podríem dir que ‘Quan caminàrem la nit’ és generacional, sobre els qui van nàixer a finals dels setanta i principi dels huitanta, la generació que començà sent la X i acabà sent NINI, i que connecta amb les històries d’heroisme social de l’època anterior. “Ens han fet creure que els nostres pares eren herois i nosaltres ho hem tingut tot fet, i no és cert. Aquesta generació ha encetat coses molt importants, i els nostres pares eren només persones. Això no vol dir que no hi haguera herois anònims durant el franquisme, gent insigne que es jugà la vida lluitant per un món millor”.
El principi del camí
“Va ser a un concert d’Aspencat, escoltant una cançó vaig pensar quina havia de ser la darrera frase del meu
llibre, del que quatre anys abans havia decidit que havia d’escriure”, així va començar tot. Quatre mesos de treball intens tingueren com a resultat la primera, i no definitiva, versió de la novel·la. “Amb una lectura quasi compartida amb gent de confiança es feren visibles algunes mancances de la història”, ens conta l’autor.
Les aportacions anaren engrossant l’obra a poc a poc fins que, amb la versió definitiva, Joanjo Garcia es presenta al premi Enric Valor i guanya. ‘Quan caminàrem la nit’ es va convertir en un llibre de debò, amb tot el que açò comporta. En aquests mesos no ha parat. Presentacions, promocions i la seua particular estratègia per fer volar la història: les xarxes socials. Amb la novel·la a les llibreries Joanjo Garcia va posar en marxa una pàgina de Facebook a la qual es pengen fotos originals de gent fullejant el llibre.
Joanjo parla dels seus personatges apassionadament, la història encara li bull per dins. “La gent diu que ho he posat tot, i és cert que he volgut fer un repàs per moltes coses, per tot el que ens ha tocat viure”, i afegeix: “quan em diuen que és molt, jo conteste que és molt nosaltres”. Tota una declaració d’intencions de l’autor d’una novel·la que, a més de col·lectiva, és infinita perquè la seua lectura convida a repassar els records de la nostra infantesa, a enllaçar els nostres somnis amb les vivències dels nostres iaios i les frustracions dels nostres pares per concloure que ningú no és perfecte.
*Autora Beatriz Jiménez des dels nostres amics de nonada
Cap comentari :