La gent que parla amb les plantes

Sense el cànem no s’hauria desenvolupat la indústria pesquera alacantina, el cultiu de taronges va accelerar l’arribada del tren a Castelló, i l’arrós va canviar el ‘modus vivendi’ de tots els pobles riberencs de l’Albufera de València. Al llarg de segles la nostra relació amb les plantes ha sigut fonamental per definir qui som i cap a on anem.

L’afan didàctic de Daniel Climent, va fer que fa ja més de tres dècades començara a interessar-se per les flors i plantes que poblen el nostre territori. La intenció d’este professor de ciències naturals anava més enllà de ser capaç de identificar i catalogar els diferents exemplars que li eixien al pas en les seues excursions. Volia conèixer el perquè estaven allí, com havien arribat i de que manera les aprofitava l’ésser humà en la seua vida diària. Poc a poc eixe interès va anar convertint-se en una autèntica passió i sense adonar-se’n es va veure atrapat pel món de l’etnobotànica.

“Açò de l’etnobotànica el que ve a dir-nos és quina ha sigut la relació de les cultures amb les diferents plantes del seu entorn”. Climent ho defineix de forma senzilla, encara que es tracta d’un camp d’estudi molt ample. Com ell diu, tota relació humana amb les plantes pot ser objecte d’anàlisi: relacions utilitàries, com aliment, per fer instruments, per fer begudes, com a planta ritual, com a símbol. Fins i tot també es una disciplina que s’interessa per la fito-nímia, es a dir, com cada poble ha anomenat les diferents plantes, o la fito-toponímia, que s’origina quan les plantes han donat nom a llocs determinats, com per exemple La Carrasqueta o La Font de la Figuera.

El nispro va entrar a les nostres terres com a planta ornamental però en un moment donat la gent se’n adonà que els seus fruits eren molt bons

El primer dels objectius de l’etnobotànica és la recuperació de tot eixe saber. Una gran quantitat d’informació oral que s’ha anat transmetent de pares a fills. Eixe component d’oralitat és a la vegada la seua virtut i la seua perdició com apunta Climent: “El problema és que hem arribat a un punt en la societat, on han canviat els hàbits i ja no s’escolta els majors com abans. Ara el que no està escrit, gravat, o enregistrat d’alguna manera es perd, i per això cada vegada que mor alguna d’estes persones es com si anàrem perdent poc a poc una mena de biblioteca humana amb tots eixos coneixements”.

La relació dels éssers humans amb les plantes va canviant al llarg dels anys, i cultius i plantes que van ser el basament fonamental de societats senceres, hui en dia han pogut deixar de tindre importància. Daniel posa l’exemple d’un dels nostres fruits amb denominació d’origen. “El nispro va entrar a les nostres terres com a planta ornamental cap al segle XIX. S’utilitzava com a arbre decoratiu però en un moment donat la gent se’n adonà que els seus fruits eren molt bons. A dia de hui gran part de l’economia de pobles sencers depen del cultiu del nispro “.

Les plantes no es poden moure i per a resoldre els seus problemes d’adaptabilitat al medi han de canviar o modificar les seues reaccions i estructures internes. Com puntualitza Climent, “una planta és un autèntic laboratori químic en miniatura. Cada una d’elles és un compendi bioquímic extraordinari”.

Es per això que els grans laboratoris farmacèutics tenen etnobotànics distribuïts per tot el món, investigant els usos que la gent dona en les diferents cultures i ecosistemes a determinades plantes. En funció d’estos estudis de camp els científics podran analitzar les plantes per descobrir quin és el component químic responsable d’eixe efecte i aïllar-lo per tal d’utilitzar-lo en la creació de medicaments.

Per a la feina d’un etnobotànic, a banda de l’estudi pur i dur de les plantes, es importantíssim el parlar amb les persones. “Som els encarregats de escoltar eixa dona que fa servir determinada herba per a sanar els picors, o eixe home que ha vist com els seus animals mengen unes plantes quan es troben malament”,comenta Climent, ”tot això ens dona unes pistes valuosíssimes per estudiar com podem aprofitar les propietats de les plantes. Encara hi ha moltíssimes coses per descobrir. El problema és que es tracta d’una carrera contra el rellotge”.

On els ulls d’un neòfit veuen només un camp sec i ple de brossa, potser s’amaga tot un món de riquesa i biodiversitat. Per això preguntar a un expert en la matèria sobre quin és l’estat de salut del nostre territori pot deparar agradables sorpreses: “En primer lloc”, enumera Climent, “ací tenim una enorme diversitat d’hàbitats extraordinària. Només al territori lucèntic, que comprendria més o menys des d’Altea fins al Baix Segura, tenim molta més diversitat que en tota la Gran Bretanya. Hi ha una riquesa que no podem ni imaginar. Els estudiosos europeus quan venen ací es sorprenen, perquè veuen que en un tossalet de no res es queden sense paper per poder apuntar i catalogar la gran quantitat d’espècies que poden trobar”.

Només al territori lucèntic, que comprendria més o menys des d’Altea fins al Baix Segura, tenim molta més diversitat que en tota la Gran Bretanya

Escampats per les tres províncies comptem amb 22 parcs naturals i 298 micro-reserves de flora. Entre ells trobem llocs tan diferents com el Penyal d’Ifach, el més antic dels nostres parcs i que dona nom a una espècie de flor endèmica, la Silene Hifacensis, o el del Desert de les Palmes, que lluny de ser un paratge desèrtic rep el seu nom del mot desert, amb que els frares Carmelitans denominaven els espais retirats per a l’oració.

Si important és esta varietat, també ho és, en la opinió de un etnobotànic, l’empremta que ha deixat la ma de l’home en estos indrets. “En molts casos la intervenció humana ha aconseguit mantindre eixos ecosistemes en una situació d’excel.lència. Com exemple tenim les zones humides de la província d’Alacant: El Parc Natural del Fondo entre Elx i Crevillent, les llacunes de Santa Pola, La Mata i Torrevella. Totes elles son un exemple de com ha pogut conviure la natura amb l’acció de l’home amb uns resultats extraordinaris”.

“La intervenció de l’home al nostre territori no ha sigut sempre negativa, ni molt menys. Un altre exemple ben gràfic son els abancalaments, que es practicaven en les muntanyes des de l’època dels moriscos. El seu objectiu era conquerir nous espais de cultiu però a la vegada aconseguien evitar l’erosió, controlar les plagues i la convivència d’altres espècies al votant d’eixos màrgens.

Saber de quines maneres la gent s’ha enfrontat en el passat a problemes com la erosió, les plagues o els incendis, ens pot ajudar moltíssim hui en dia a lluitar amb els mateixos problemes d’una manera més respectuosa amb el medi ambient. O dit d’una altra manera, “els nostres avantpassats ens ho havien deixat la mar de bé, i nosaltres pareix que, de vegades, el que volem siga desbaratar-ho tot”, sentència l’estudiós.