L’horitzó incert de la mar

El futur del sector pesquer és incert. Davant l'evidència de la sobreexplotació dels recursos, Europa debat les últimes setmanes una radical reforma de la Política Pesquera Comú. Embarquem en una jornada de pesca per a conèixer de prop la feina de dels treballadors de la mar valencians i quines són les dificultats a les que s'enfronten.

Van aplegant al moll mentre fumen el primer cigarret del dia i la llum groguenca de les faroles deixa entreveure els seus rostres somnolents. El ritme que marca el moviment de la mar és el ritme al que grinyolen les defenses d'una barca contra altra. I ara, un colp metàl·lic. I ara, un colp més greu. I ara, un peix que ha botat per damunt de la superfície fent 'plof'.
Hom podria tractar de revestir el moment d'un romanticisme que distaria molt de ser real, i parlar de la cadència de les ones, de la seua música, fins i tot de l'olor a mar que, posats a fer literatura, porta a la memòria platges en dies d'infantesa i records lligats a la sorra i el protector solar. Sí, potser podríem, però llavors les barques comencen a engegar els motors i l'olor a gasoil ho impregna tot. L'enrenou dels motors obliga a parlar-se a crits o a cau d'orella, però a aquestes hores hi ha poc del que parlar: encara no són les cinc del matí i embarquem a la barca d'arrossegament Cap Prim II. Enrere queden el moll de Xàbia i, a poc a poc, també les llums de la línia de costa. Comença una llarga jornada de 12 hores de treball a la mar.
Per a la gent de terra endins, l'eixida del sol és un moment d'enorme bellesa. Vicent és el mariner que es troba en eixe moment encarregat de la navegació, mentre a les lliteres de les cabines la resta de la tripulació dorm. Sorprèn la rapidesa amb què l'astre s'eleva per damunt de l'horitzó, en qüestió de segons. El que per al profà en la matèria és digne de guardar a la memòria, per a Vicent és rutina: el pa seu de cada dia des de fa anys.
Poc després, la resta de la tripulació desperta, ha arribat l'hora de calar la xarxa. Són les set del matí i ens trobem a unes 18 milles de la costa. Les xarxes comencen el seu viatge cap al fons, on arribaran en uns 25 minuts. Durant les pròximes hores, el Cap Prim II navegarà arrossegant el bou pel fons marí.

La PPC i el futur de la pesca

La sobreexplotació dels caladors, la manca d'arts de pesca realment selectives, els milers de tones de peix que cada any són reballades per la borda o la pesca d'espècies amenaçades són assumptes que des de fa uns anys estan presents amb més o menys assiduïtat als mitjans de comunicació. En les últimes setmanes, la reforma de la Política Pesquera Comú (PPC) de la Unió Europea els ha tornat a les pàgines dels diaris.
A principis de febrer, el Parlament Europeu votà per aclaparadora majoria a favor dels canvis reflectits al conegut com a Informe Rodust. En l'actualitat es porten a terme les negociacions finals per a acordar la reforma, tot i que sembla que les discrepàncies entre els diversos organismes implicats dificultaran que la reforma puga quedar tancada al mes de juny, com es pretenia.
Els objectius de la reforma són clars: acabar amb l'excés de captures i recuperar les existències de peixos. Entre les propostes per a aconseguir-los, sentim parlar d'eliminar els descarts (peixos que no es comercialitzen, per tamany o espècie, i són llençats de nou a la mar, normalment ja morts), de basar la fixació de quotes en criteris purament científics, de conceptes com el RMS (Rendiment Màxim Sostenible, que estableix el límit de captures que poden extraure's d'una població de recursos pesquers sense que perille la seua capacitat de regeneració futura), o d'afavorir les pesqueres artesanals per considerar-les menys nocives. Espanya és una de les primeres potències pesqueres comunitàries i, per tant, un dels països que més es juga.
El sector tremola davant dels canvis als que es veuran obligats quan la reforma entre en marxa, altra garrotada per a un col·lectiu, el dels pescadors, que porta dècades patint dificultats no sempre provocades per les seues pròpies accions, com l'elevat cost del combustible o l'explotació salvatge dels caladors per part de les grans companyies pesqueres.
A les exigències de les autoritats i la seua manca de recolzament sumem el desconeixement per part dels consumidors pel que respecta a comprar de manera responsable, i la criminalització per part dels grans grups ecologistes, una criminalització en ocasions infundada –més encara, quan parlem de barques del tamany del Cap Prim II-, però que està resultant efectiva vista la votació al Parlament del passat febrer.
És obvi que una explotació sostenible dels recursos pesquers és necessària, que cal emprendre reformes radicals amb urgència. Però també ho és que aquestes reformes han de tenir en compte als milers de famílies que viuen de la mar, les conseqüències socials que per a elles tindria una reducció considerable d'uns ingressos ja exigus o, directament, la pèrdua absoluta d'incomptables llocs de treball.

"No podem pescar d'altra manera"

Parlem d'aquest conflicte amb Amadeu Ros, patró del Cap Prim II, mentre esperem l'hora del dinar, un deliciós menú que consta d'un arròs amb peix i marisc atrapat el dia anterior. El bou continua arrossegant pel fons, i la tripulació desitja que, una volta pujat de nou a bord, descarregue sobre la coberta la preuada gamba roja de la que obtenen els seus salaris. "La gamba, la cigala o el bacallaret no poden pescar-se d'altra manera", explica Amadeu, "i no arrosseguem sobre fons coral·lígens ni zones protegides, ho fem sobre enormes extensions de fang. Quin mal fem?".
L'arrossegament és, a més, una de les arts de pesca més criticades. Algunes organitzacions ecologistes parlen de prohibir-lo absolutament en profunditat, però Amadeu defensa la sostenibilitat d'aquest art i creu que les mesures que resultarien realment profitoses per a arribar a una explotació sostenible són altres, com augmentar les zones protegides: zones acotades on qualsevol tipus de pesca estiguera prohibit. Les deixa clares en un escrit recent enviat a la Comissió Europea (PDF) en el marc de la reforma de la PPC. Seguim conversant sobre el passat i el futur de la pesca i el panorama és descoratjador.
A les dos del migdia arriba el moment d'hissar el bou a bord. El viatge des del fons de la mar –vora els 800 metres de profunditat- fins a la coberta és llarg. El soroll de la màquina arreplegant cable resulta ensordidor, i el procés, etern. Finalment, amb ajuda d'una grua, el bou replet es descarrega sobre la coberta. Entre el peix i el marisc, molta merda: plàstics, brossa, un ventilador… A les xarxes pot caure qualsevol cosa: partides de droga, motos, bombes… qualsevol cosa, literalment. La mar s'ha convertit en un enorme abocador. Al Cap Prim II, tota eixa brossa s'arreplega i serà desembarcada després.
La tripulació comença amb la laboriosa tasca de classificar el peix i el marisc, mentre la proa torna a mirar cap a Xàbia; encara tardarem tres hores en arribar al moll i descarregar. Hui la venda no serà de les millors, i sembla difícil que l'enorme quantitat de moixes puga salvar el dia al preu que van. El treball, però, no acaba amb el peix a la llotja. Encara queden tasques de manteniment per fer, carregar gel, i la jornada s'allarga.
Al dia següent, abans de les cinc, els tripulants del Cap Prim II tornaran a eixir a la mar esperant que els siga propícia. Saben que ella és qui els dóna la vida i, per tant, la primera que mereix respecte. La pregunta és fins quan podran seguir fent-ho.