Segons els registres de l'Agència Estatal de Meteorologia (AEMET), l'estiu de 2026 ha sigut el més càlid de la sèrie històrica espanyola (1961-2026). Les dades del període de l'1 de juny al 31 d'agost indiquen que la temperatura mitjana va ser de 24,5 ºC, superant en 2,5 graus la mitjana de la sèrie històrica i en 0,3 ºC a l'anterior estiu més càlid, que va ser el de 2025. Enguany han tingut lloc quatre onades de calor.
A les altes temperatures se li afigen les escasses precipitacions. Els mesos de juny i juliol han sigut especialment secs, amb 12,4 mm (el 39 % de la mitjana normal del mes en el període 1991-2020) i 4,6 mm (un 26 % de la mitjana normal del mes) de precipitació, respectivament.
L'impacte en les reserves d'aigua embassada
Encara que estes condicions d'altes temperatures i escasses precipitacions han tingut un important impacte en la reserva d'aigües embassades, a la fi de l'estiu les reserves totals eren una mica superiors a les de 2025 com a resultat d'un hivern i primavera molt humits, amb intenses precipitacions.
No obstant això, mentres que a la fi de maig la reserva hídrica peninsular estava en 46 593 hm³ (83 % de la capacitat total), els últims dies d'agost havia descendit a 35 87546 hm³ (64 % de la capacitat total). Com sempre ha ocorregut en la península ibèrica, la distribució de les reserves és desigual, però en este any destaca que les conques que tradicionalment han tingut majors reserves (Astúries, Galícia, Cantàbria, Navarra, La Rioja), ara presenten una major escassetat, algunes d'elles en alarma de sequera segons l'Observatori Europeu de Sequera.
En altres països europeus la situació meteorològica d'elevades temperatures i escasses precipitacions ha sigut encara més dramàtica, especialment a Centreeuropa, on s'han arribat a superar en 15 ºC els valors típics del període 1961-1990. Això ha generat la alerta per sequera en països com França, Països baixos, Luxemburg, Alemanya meridional, Bèlgica, Itàlia septentrional, Polònia i aquells països de la conca del Danubi.
Un període relativament prolongat sense precipitacions (sequera meteorològica) provoca –com un dels efectes més evidents– el descens en els cabals dels rius (com els extraordinàriament ocorreguts en els grans rius europeus: Danubi, Rin, Po, Loira) i de les reserves embassades (sequera hidrològica). L'absència de precipitacions també incidix en un descens en la recàrrega dels aqüífers, encara que no tan conspicu.
El sòl s'asseca
L'ocurrència conjunta d'altes temperatures i escassetat de precipitacions té un greu impacte en l'estat hídric dels sòls, controlat fonamentalment per dos processos que depenen de les condicions climàtiques: la infiltració i l'evapotranspiració. La primera representa l'entrada –i posterior eixida– de l'aigua en el sòl per efecte de la gravetat.
La evapotranspiració –juntament amb l'absorció de l'aigua per les plantes– representa l'eixida de l'aigua del sòl. Si la infiltració depén de les precipitacions, l'evapotranspiració depén de la temperatura, sent major quan esta és alta. El balanç entre entrades i eixides de l'aigua en el sòl definix la retenció d'aigua en ell, molt condicionada per les seues característiques físiques (textura i estructura) i orgàniques (grau d'humificació).
Així, el sòl, localitzat en la part més superficial d'eixa zona situada entre la superfície del terreny i els aqüífers, actua com un magatzem temporal d'aigua disponible per a les plantes. Quan plou, l'aigua entra en el sòl, que arriba fins i tot a saturar-se en la seua part més superficial. Però després, durant un període sense precipitacions, es va perdent progressivament –per evapotranspiració, absorció i infiltració– eixa quantitat d'aigua que les plantes poden prendre.
Si no plou en molt de temps, s'aconseguixen unes condicions de dèficit d'humitat (sequera hidroedáfica o agrícola). En esta situació, fins i tot havent-hi una certa quantitat d'aigua, les plantes són incapaces d'exercir la succió suficient per a prendre-la, patint llavors estrés hídric i començant a assecar-se (punt de pansiment).
En eixes condicions d'extrema sequedat edàfica, es genera una elevada quantitat de biomassa vegetal seca i, d'altra banda, el sòl perd la seua capacitat termorreguladora –roman més calenta a l'haver molt poca evapotranspiració–. Així, s'aconseguixen unes condicions de baixa humitat extremadament favorables per als incendis.
Al seu torn, les condicions d'intensa sequedat del sòl poden provocar alteracions en aquelles característiques edàfiques que controlen el seu comportament hidrològic. Canvis en els porus per on circula l'aigua –per pèrdua d'humificació, compactació i desestructuració– poden derivar en una menor infiltració i, en contrapartida, una major escorrentia quan tinguen lloc els primers esdeveniments de precipitació després del període d'estiatge.
En molts casos, la capacitat erosiva de l'escorrentia es veurà, a més, agreujada per eixes alteracions, donant lloc a un fenomen de retroalimentació. En eixe sentit, els sòls més resilients a la sequera són aquells que tenen una major retenció d'aigua i poden mantindre condicions d'humitat durant més temps.
La necessitat que ploga (bé) prompte
Per això, després d'este estiu tan càlid i sec, és crucial que les pluges arriben prompte. I que a més ho facen no com a fenòmens tempestuosos, sinó com a precipitacions amb intensitats relativament baixes però en períodes de major duració, de manera que es facilite la infiltració i no l'escorrentia.
Per a l'AEMET, hi ha un 40 % de probabilitat que la tardor siga més plujós del normal en el nord i l'est peninsulars i a Balears. Al setembre, la major probabilitat de precipitació per damunt de la mitjana es concentra en el vessant mediterrani. A l'octubre i novembre, eixa major probabilitat es desplaça cap al nord-oest de la Península.
L'ocurrència de fenòmens tempestuosos intensos és difícil de predir, ja que depenen de complexes interaccions de factors i processos (arribades de masses d'aire fred en altura, posició de les borrasques, humitat disponible, influència de la Oscil·lació de l'Atlàntic Nord, etc.) que només poden analitzar-se amb una certa precisió quan l'esdeveniment és pròxim en el temps.
No obstant això, a la regió mediterrània i l'orla atlàntica europea s'han registrat temperatures de la superfície marina anormalment altes que han generat una major quantitat de vapor d'aigua en l'atmosfera, la qual cosa afavorix una major probabilitat d'ocurrència d'esdeveniments intensos tempestuosos i danes, especialment en el litoral mediterrani.
Javier Lillo Ramos, Col·laborador honorífic en el Grup d'investigació sobre Canvi Global Terrestre i Geologia Ambiental, Universitat Rei Joan Carles
Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.
* Ho pots llegir perqué cronicacampdeturia.org és Crative Commons