Quan el diputat de Vox José María Figaredo va afirmar fa mesos que la formació d’ultradreta entraria en Televisió Espanyola amb una bomba atòmica per liquidar-la i acabar amb la seua manipulació, va deixar fora, conscientment, aquelles televisions autonòmiques controlades pel Partit Popular. No s’hi va estar de dir-ne una de més grossa que l’altre company seu de partit, Manuel Mariscal, que en parlava sobre la possibilitat d’entrar-hi amb un llançaflames. La dèria que tenen els partits d’ultradreta amb tot allò que desprèn un flaire de gestió pública esdevé el centre d’atenció de les seues crítiques més punyents i aferrissades amb la complicitat, calculada, del Partit Popular. El seu full ideològic passa per arrencar de soca-rel qualsevol pàtina pública dels organismes i institucions que serveixen per al benestar general llevat d’aquells casos en què les seues urpes puguen esgarrapar recursos econòmics per a la seua organització. La seua hipocresia a l’hora de mesurar determinades accions no té límits. El seu límit és sempre el seu benestar particular. Critiquen el sector públic mentre ocupen càrrecs, nomenen assessors, reparteixen subvencions a tort i a dret a les entitats afins i gestionen en funció de la seua ideologia aquells àmbits que els seus seguidors esperen amb més deliri: bous, migració, retallades en igualtat, negació del canvi climàtic i privatització indiscriminada en educació, sanitat i serveis socials.
En el cas d’À Punt en tenim exemples a dojo. El darrer cas l’ha escenificat el vídeo que la televisió pública de tots els valencians i valencianes ha emès fa uns dies sobre l’anomenat cas Zapatero.
Tanmateix, són una peça essencial en l’engranatge que fa servir el Partit Popular per fer de les televisions públiques el més semblant a una finca privada. En el cas d’À Punt en tenim exemples a dojo. El darrer cas l’ha escenificat el vídeo que la televisió pública de tots els valencians i valencianes ha emès fa uns dies sobre l’anomenat cas Zapatero. El producte seria d’allò més lloable si la televisió valenciana haguera seguit una línia recta i seriosa al llarg de la legislatura en comptes de fer-la servir per castellanitzar-la, promocionar els bous i restringir els debats polítics de la seua graella de la programació. No s’entén que s’emeta un documental d’un cas que afecta un dirigent d’esquerres i s’escapa de l’àmbit d’acció d’À Punt mentre ací no s’ha fet cap documental ni reportatge sobre temes nostrats que han sigut d’allò més escandalosos: la Dana del 29 d’octubre del 2024 o el cas de presumpte favoritisme als habitatges de protecció pública de l’Ajuntament d’Alacant. La gestió de la televisó autonòmica és el paradigma de la gestió que el Partit Popular està portant a terme en este mandat, caracteritzada per l’aplicació, precisament, dels criteris i les directrius que van ajudar a enfonsar l’antiga Canal 9 i, per tant, ens va deixar sense una veu pròpia els valencians i les valencianes.
Per acabar-ho d’adobar, el documental es va comprar a Telemadrid, una televisió, també, pública que no fa servir cap criteri deontològic per a la seua gestió. Segueixen fil per randa tot l’argumentari que la seua presidenta Isabel Díaz Ayuso i el seu cap de gabinet, l’ínclit Miguel Ángel Rodríguez, hi impregnen. Només cal vore cada nit el seu programa d’anàlisi “diario de la noche” en què totes les nits el seu centre d’atenció és el govern de Sánchez mentre es bandeja de forma vergonyosa qualsevol referència a la gestió que porta a terme la Comunitat de Madrid. Casualment, cap tema de la gestió d’Ayuso mereix ni un minut al seu “anàlisi” particular. À Punt hi porta el mateix camí. I després es queixen del sector públic.
Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com
Escriu en diferents mitjans, entre d'altres en Levante, Provincias i ha estat com a cap de premsa en diversos ajuntaments. Actualment ho fa normalment, com a opinió, en Infoturia, Levante-emv i també a Crònica Camp de Tùria