Si la intel·ligència artificial pensa per nosaltres, pot atrofiar-se el nostre cervell?

Cada nova ferramenta que inventem els humans naix amb la pretensió de facilitar una necessitat determinada. Però totes les ferramentes tenen la possibilitat d'acabar produint l'efecte contrari al que es buscava amb elles quan s'usen de manera extrema. És el que el pensador Marshall McLuhan va denominar la “Llei de Reversió”, segons la qual tot mitjà o ferramenta humana, usant de manera exagerada, produïx l'efecte contrari al desitjat, col·lapsant el sistema per al qual es va crear.

Podemos comprovar-ho en coses tan simples com un embotellament automobilístic: quan usem el cotxe massivament, i provoquem un embós, el cotxe, en lloc d'ajudar a desplaçar-nos, ens empresona en l'embós, impedint que puguem si més no caminar. El mitjà es convertix en un impediment per al desenrotllament que es volia produir amb ell.

Esta reversió explica per què quan augmentem l'ús d'alguna ferramenta o dispositiu més enllà d'un cert límit, es produïx l'efecte invers al desitjat. Així, la hipertestesia –excés d'estímul sensorial– acaba produint anestesia –absència de sensacions–: exactament com ocorre quan tirem tanta sal en els nostres menjars que tot ens acaba sabent dessaborit, o quan augmentem tant el volum dels nostres auriculars que acabem patint sordesa.

La reversió i la intel·ligència artificial

La Llei de Reversió apuntaria, entre altres coses, al fet que recórrer de manera massiva i indiscriminada a la intel·ligència artificial per a estudiar i resoldre qüestions acadèmiques puga generar una reversió molt greu de les capacitats intel·lectuals humanes.

La intel·ligència humana, a més de ser generativa, és evolutiva, és a dir, canvia al llarg de la vida i en funció dels estímuls o les circumstàncies. La intel·ligència humana és un múscul: creix o s'atrofia segons és usada i exercitada. Múltiples estudis mèdics mostren que per a impedir el deterioració cognitiva és clau la gimnàstica mental. Perquè no naixem amb una intel·ligència estàtica, ni és un òrgan o facultat que romanga constant. La intel·ligència experimenta transformacions, ampliacions o regressions. Cultivar l'atenció i la reflexió ajuda a mantindre la nostra capacitat d'adaptar-nos a la canviant i profunda realitat.

Amnèsia digital i memòria humana

Un estudi de 2015 d'una firma de ciberseguretat alertava dels perills de la qual va denominar “amnèsia digital”, la pèrdua d'informació emmagatzemada en els nostres cervells, pel recurs constant a les intel·ligències digitals; alguns experts havien alertat prèviament del “efecte Google” en la nostra capacitat de recordar.

Un dels pares de la intel·ligència artificial, el premi Nobel Geofrey Hinton, explica que estos sistemes superaran en breu a la intel·ligència humana; però no tant pel seu avanç en eficiència, sinó sobretot per la recessió intel·lectual que poden arribar a produir.

Segons la Dra. Kathryn Mills, de l'Institut de Neurociència Cognitiva en l'University College de Londres, el problema residix en el fet que estos sistemes poden substituir a l'activitat cerebral autònoma, impedint que les persones busquen, memoritzen o construïsquen la informació pel seu compte.

Els cervells en desenrotllament i la IA

Si això pot estar succeint ja en cervells adults, cal preguntar-se l'efecte de recórrer, en l'etapa d'estudiant, a ChatGPT i altres tecnologies similars per a idear, resumir, concloure o reflexionar sobre els temes que hem d'aprendre.

Què ocorre en la ment d'un jove universitari si demana a la intel·ligència artificial que li suggerisca un tema d'anàlisi, idea o enfocament de cada tasca acadèmica, que genere un resum d'un llibre extens que no llig, d'una teoria complexa que no comprén o d'un conjunt d'aportacions d'autors que no revisarà? Què succeïx si deixem de consultar directament les fonts i accedim només a la informació sintetitzada per esta tecnologia?

Si estos sistemes substituïxen la capacitat de processar, sintetitzar i organitzar la informació dels cervells dels estudiants, alguns experts alerten sobre el “sedentarisme cognitiu” que es genera. Entre ells, el sociòleg i investigador Diego Hidaldo es pregunta si no acabarem havent d'anar a entrenar el nostre cervell a un gimnàs, igual que fem amb el nostre cos. David Vivancos, expert en educació i tecnologies, en el seu llibre La fi del coneixement alerta de la pèrdua d'atenció i la seua substitució pels sistemes d'IA, que minven la intel·ligència autònoma humana.

Un sistema que pensa per nosaltres

Dos advertiments es deduïxen d'estos estudis: la primera és el perill d'una reversió per atròfia de la intel·ligència humana individual, suplantada per la intel·ligència artificial. Els estudiants, per primera vegada en la història de l'espècie humana, tenen a la seua lliure disposició un sistema que pensa per ells. La conseqüència és que ells poden deixar de pensar. Comptant amb un mitjà extensor, els milers de cervells dels estudiants poden deixar de llegir, de resumir, d'idear, de concloure idees.

Este fenomen massiu pot afectar greument els jóvens en edat de desenrotllament intel·lectual, especialment en la suplantació de la ideació personal, és a dir de la imaginació creadora d'idees o enfocaments. De fet, ja està comprovant-se el seu efecte en la capacitat lectora.

Saturació informativa

La segona reversió de la IA és una reversió per saturació. Quan hui dia obrim Google o consultem a qualsevol altre cercador de la xarxa, les entrades generades per IA literalment enfosquixen la capacitat de trobar fonts diverses d'informació. L'embós intel·lectual generat en la xarxa per la IA es manifesta en la impossibilitat de trobar una entrada en Google o Edge que no siga un text d'IA.

Com explica molt bé Freya Holmer, qui considera a la IA un “càncer paràsit”, la xarxa s'està saturant amb informació generada per IA que ens dissuadix de buscar fonts i ens conduïx a un coneixement comercialitzat i conformista. La IA està fent bona a Wikipedia, l'única font que resistix, i que fa alguns anys era injuriada pels experts.

Si res ho remeia, podem trobar-nos amb el món distòpic de 2001: Una odissea en l'espai, pel·lícula que ja fa quasi un segle va imaginar els perills de substituir la nostra capacitat de pensar, i el nostre múscul intel·lectual, per una pròtesi inerta.

Eva Aladro Vico, Catedràtica de Teoria de la Informació, Universitat Complutense de Madrid

Este article va ser publicat originalment en The Conversation. Llija el original.