Els refugis antiaeris de la Guerra Civil espanyola són un testimoni valuós del patrimoni històric de València, on es van construir desenes d'aquestes estructures per protegir la població dels bombardejos. Segons detalla Mónica Collado en un article per a EFE, la capital valenciana, durant el seu període com a capital de la República, va ser objectiu de múltiples atacs aeris. Aquesta situació va provocar la proliferació de refugis per tota la ciutat, dels quals es calcula que en podrien haver existit fins a 342, encara que actualment l'Ajuntament només en té catalogats un centenar per a la seua protecció.
El projecte de restauració d'aquests refugis, liderat per Pepa Pascual, cap de la Secció d'Arqueologia del consistori valencià, busca preservar i posar en valor aquesta part del patrimoni. Pascual destaca que alguns d'aquests refugis, com el situat al pati de l'Ajuntament de València, han sigut restaurats i oberts al públic coincidint amb l'aniversari dels 80 anys de València com a capital de la República. Aquests espais, a més, ofereixen una visió directa de com es van construir per a fer front als bombardejos i garantir la seguretat de la població civil.
Un dels aspectes més interessants dels refugis antiaeris valencians, segons l'article, és el seu disseny i estructura. S'utilitzaven algues i arena en celdes dins del formigó per amortir els impactes de les bombes. Aquestes cèl·lules es col·locaven a la part superior del refugi, just sobre les zones subterranies, per absorbir part de l'energia de les explosions i, així, protegir millor els ocupants. A més, tots els refugis comptaven amb almenys dues entrades per garantir que, en cas que una quedara obstruïda, les persones pogueren accedir o eixir per l'altra.
Una altra característica fonamental d'aquests refugis era el sistema de codis de colors per guiar els ocupants en cas de perill. Algunes entrades estaven pintades de roig, indicant que aquell era un lloc perillós i que s'havia d'abandonar ràpidament, mentre que a l'interior dominaven els tons de "azulete", segons detalla Pascual. Així mateix, molts refugis tenien cartells a l'interior amb instruccions com "no fumar" o "no escopir", normes necessàries per a la convivència segura durant els bombardejos.
Els refugis no només estaven pensats per a grans grups de persones. Segons Pascual, els aforaments variaven des de petites instal·lacions per a sis o vuit persones en refugis privats fins a espais amb capacitat per a 1.000 persones. Els refugis més grans estaven equipats amb sistemes de ventilació i il·luminació per permetre la seua ocupació durant hores, si calia. Per a garantir la seua efectivitat, havien de ser construïts per arquitectes reconeguts i aprovats per l'ajuntament, seguint estrictes normes de seguretat.
Després de la Guerra Civil, molts d'aquests refugis van tindre nous usos. Com explica l'article, en la postguerra i fins a la dècada dels anys 50, alguns van ser utilitzats com a vivendes per persones que havien perdut les seues cases, magatzems, parròquies o fins i tot com a casals fallers. A partir d'aquesta dècada, la majoria de les estructures aèries dels refugis van ser destruïdes, conservant-se només les parts subterranies.
En definitiva, l'article de Mónica Collado per a EFE posa de manifest la importància de la preservació dels refugis antiaeris com a part del patrimoni històric de València. La seua restauració i promoció permeten no només recordar un moment clau de la història de la ciutat, sinó també entendre les estratègies utilitzades per protegir la població civil durant els durs anys de la Guerra Civil espanyola.
Referència: Mónica Collado, EFE
 |
| EFE/Ana Escobar |
 |
| Pepa Pascual: EFE/Ana Escobar |
Cap comentari :