La psicologia d'emergències davant l'incendi de València: com afrontar-ho

El incendi d'un edifici d'habitatges a València torna a centrar la nostra atenció en la importància de la psicologia per a l'afrontament d'estes situacions crítiques.

En els primers moments, tots els esforços de les administracions implicades i de la societat civil en el seu conjunt han d'estar centrats en acompanyar a les víctimes directes i els seus familiars més pròxims en el dramàtic tràngol d'afrontar la pèrdua d'un ser estimat o l'angoixant espera d'informació fiable sobre el parador i l'estat dels desapareguts.

Traumàtiques experiències prèvies com el accident del Jak-42, el 11-M, el accident de Spanair, etc. ens deixen la inequívoca lliçó de la importància d'establir una comunicació directa, immediata i individualitzada entre l'administració (centralitzant en una única figura les funcions d'interlocució) i les víctimes supervivents o els familiars dels qui encara romanen desapareguts.

Els mitjans no han de generar falses expectatives

Per part seua, els mitjans de comunicació i les xarxes socials han d'afrontar la seua essencial tasca d'informar sobre el succés amb la màxima prudència per a no difondre cap informació susceptible de ser falsa o equívoca.

Una bona notícia que després resulte ser errònia pot haver despertat unes expectatives en els afectats que en veure's frustrades aboquen a una profunda indefensió emocional. De la mateixa manera, una mala notícia que finalment no siga certa haurà deixat una petjada traumàtica en els seus destinataris que podria haver-se evitat amb un maneig responsable de la informació.

La clau és sempre la empatia, és a dir, escrutar en tot moment tant les decisions polítiques i de gestió tècnica de la crisi com el tractament de les imatges o les informacions que es publiquen des de la mateixa pregunta: què pot sentir, pensar o fer front a això un supervivent o un ser estimat d'una víctima?

D'altra banda, en l'anàlisi de la informació, no hauríem de centrar-nos només en el que no cal fer. Hi ha molt bo que aportar des dels mitjans i les xarxes socials per a l'afrontament individual i col·lectiu d'estes situacions.

La principal recomanació en positiu és acompanyar tota notícia d'informació de servici sobre els recursos de suport psicosocial disponibles. Els col·legis oficials de psicologia (en este cas COP i COP-CV) són sempre el referent.

Al juliol de 2022, davant l'enorme nombre d'incendis declarats eixe estiu, el Consell General de la Psicologia d'Espanya va publicar en la seua pàgina web una sèrie de pautes psicològiques d'afrontament d'esta mena de situacions la lectura de les quals resulta molt recomanable en estos moments.

Des de l'àmbit universitari i de formació professional a intervinents d'emergències donem pautes d'afrontament en tres dimensions (cognitiva, conductual i emocional) i tres situacions temporals (abans, durant i després de l'incendi).

És important que davant situacions crítiques que tendixen a produir-se amb relativa freqüència, com els incendis, les administracions ja hagen pensat (dimensió cognitiva) per endavant en sistemes de prevenció, plans d'evacuació, protocols d'actuació, etc. que garantisquen la mínima improvisació possible quan es donen estes situacions.

La ràpida activació de les diferents dotacions de bombers i la posterior mobilització de la Unitat Militar d'Emergències són bona mostra d'això.

Les famílies també poden preparar-se

De la mateixa manera, una família qualsevol pot preparar-se estant al corrent de les vies d'evacuació del seu edifici, els plans, les senyalitzacions d'emergència i els consells d'actuació que ens donen per a estos casos els professionals de l'emergència.

Durant l'incident crític l'important és, sense lloc a dubte, la conducta. El dilema d'actuació es reduirà en la immensa majoria dels casos a dos opcions: anar-se o quedar-se. Haver pensat en això abans i tindre una certa informació sobre aquest tema ens ajudarà a optar per les millors vies d'evacuació quan això siga possible i a buscar el lloc més accessible i segur en el qual esperar a ser rescatats.

En moments d'emergència, les nostres emocions poden jugar en la nostra contra i activar determinats mecanismes de defensa com la negació, que, si bé és desenvolupada per la nostra ment per a limitar l'impacte emocional que estem patint, ens pot impedir reconéixer la gravetat del que està succeint i retardar les nostres accions d'autoprotecció.

D'esta manera, pot ser comuna que les víctimes d'estes situacions es resistisquen i fins i tot s'enfronten als seus rescatadors o que dediquen energies essencials per a la seua supervivència a agredir o culpar a uns altres (i fins i tot a si mateixes) de les causes del succés.

Seguir les instruccions és la prioritat

El consell sempre és l'aposta per la fragmentació de la conducta (tractar de centrar-nos en l'acció més immediata) i la postergació (que no repressió) d'eixes emocions i pensaments disruptius. Per a aconseguir-ho s'ha d'establir l'acord ferm (amb nosaltres mateixos o amb els qui estiguen al nostre costat) d'abordar eixes emocions com a ens trobem en una situació segura.

Per mitjà d'eixe compromís d'atendre més endavant l'emocional i el cognitiu, resultarà més senzill centrar-se en seguir les instruccions que ens donen els professionals. Per exemple, tractar de desplaçar-nos pegats al sòl, per a minimitzar la inhalació de fums encara que resulte més lent, i mantindre la confiança en el rescat.

També resulta essencial no córrer de manera descontrolada i generar aglomeracions o precipitacions per tractar d'escapar per vies insegures com a cornises o finestres altes.

Tècniques senzilles de respiració conscient fent inhalacions profundes i exhalacions molt llargues ajudaran les persones agitades a recuperar la normalitat del seu ritme cardíac i una certa sensació de calma i control.

Les emocions no han de reprimir-se

Després de l'incendi, quan ja s'estiga fora de perill, serà l'hora de complir amb eixe acord al qual féiem referència abans.

Quan estiguem en un lloc segur serà recomanable preguntar-nos per les nostres emocions i no caure en la temptació de la repressió de l'experimentat convencent-nos que estem bé i no necessitem res.

Les primeres hores i dies són crucials en la innegablement dura tasca d'obrir-nos al sentit. Eixe és el moment de demanar i oferir ajuda per a ventilar el nostre estat emocional i això ens ajudarà a eixir de pensaments circulars que ens mantinguen revivint l'ocorregut.

Els sers estimats dels morts i desapareguts

Els sers estimats dels morts tenen per davant un llarg i complex camí de duel que començarà a sanar amb l'expressió del que estan sentint i en el qual els recomane amb tot el meu convenciment que es deixen guiar per professionals que els sabran indicar el camí i acompanyar per sers estimats que els ajudaren a recorre'l.

Als sers estimats dels desapareguts, ara a l'espera de notícies, només podem recomanar-los que mantinguen visca la seua esperança sense negar-se la realitat de l'extraordinàriament greu situació que estan passant. Els qui els acompanyen ja fan molt sent ací, encara que en alguns moments no troben les paraules de consol que volgueren pronunciar. Sol ocórrer que eixa paraula que busquem no existix en cap diccionari, però pot expressar-se amb la mera presència.

Finalment, als qui tenen la dura tasca professional d'atendre estes famílies, només podem donar-los les gràcies pel valor d'empatitzar amb qui tant està patint i reafirmar-los en el convenciment que la pitjor de les veritats serà sempre menys traumàtica a la llarga que la millor intencionada de les ambigüitats si, amb el curs dels fets, acaba sent errònia o simplement falsa.

La veritat sobretot l'ocorregut, per dura que siga, és el que les famílies necessiten i al que tenen dret.

Miguel Ángel Estévez Paz, Professor Titular de Psicologia Social CES Cardenal Cisneros i Professor Associat del Departament de Psicologia Social de la Facultat de Psicologia d'UCM, Universitat Complutense de Madrid

Este article va ser publicat originalment en The Conversation.