Camp de Túria - Notícies -
Sant Antoni, L'Eliana, Bétera, Riba-roja, Pobla de Vallbona, Serra, Llíria. Vilamarxant....

Opinió
Opinió
Opinió
Opinió
Opinió




Pots buscar

Els melons dels polítics || Article de Miquel Ruiz

La gestió, al capdavall, és el que menys importa o interessa en eixe paisatge virtual. Amb una imatge curiosa, un vídeo graciós o un enllaç interessant es pot convèncer amb més força que amb la gestió que s’ha fet però que, en canvi, no s’ha projectat o traslladat a les xarxes socials


El meló i la síndria són dos fruits d’allò més bons que a l’estiu entren molt bé per acabar d’adobar els menjars. Ens atrauen pel seu aspecte exterior. Quan anem a les tendes i botigues a comprar-ne sempre triem aquells que presenten una pell més llustrosa i embolicadora a la nostra mirada. Fins i tot, demanem l’opinió d’algú que n’entenga i, inclús, ens hi solem emportar per una primera impressió, de rampellada, o per la nostra intuïció. No és, però, una pràctica fàcil. El problema rau en el fet que, quan els obrim, és quan, veritablement, descobrim la seua puresa, la seua dolçor o amargor, el seu suc i el seu sabor. L’èxit i el fracàs són a la cantonada. Una línia fina separa els dos àmbits, amb molta cura. A voltes, hi encertem. D’altres, hi errem. Ens emportem un esglai i els acabem llançant a la paperera. Al fem. No serveixen per res. Els destriem tot esperant que a la propera ocasió escollirem el millor, aquell que ens provocarà més plaer a la nostra boca. Fins i tot, podria haver-hi una professió consistent a triar o rebutjar aquelles fruites que són bones d’aquelles que són roïnes. D’aquelles que tenen un bon aspecte exterior però són buides, completament, al seu interior. Un bon assessor, una persona que ens podria ajudar a l’hora de fer més fàcil eixa tasca. A voltes sol ser el mateix venedor de la botiga qui exerceix eixa funció. Tanmateix, moltes voltes no els hi fem cas per por que ens done alguna fruita que siga massa madura o amarga a la nostra boca. Aquelles de rebuig que solen acabar a la paperera quan acaba el dia. El seu destí sol ser fosc i tenebrós. Significa el seu fracàs. Després d’hores i hores exposats a un aparador a l’espera d’un bon comprador, acaben arraconats i foragitats de la botiga. L’endemà n’hi haurà d’altres, de millors i de més llustrosos. Sens dubte, és el signe de la vida quotidiana. 

Doncs bé, esta visió dels melons i les síndries, la de les fruites i el menjar,  la podríem traslladar, fil per randa, a tot allò que ocorre al món de la política. Especialment greu em sembla el que veig en el comportament de determinats polítics. Sortosament, d’una part, a voltes significativa i, d’altres, ínfima. S’han arrecerat en determinades formes d’actuar en el seu quefer polític que no els permet anar més enllà de les seues actuacions a l’espai dels internautes. Pensen que amb un post, amb una fotografia o amb un comentari està tot dat i beneït per obtindre un bon resultat. Res més lluny, però, de la realitat més fefaent que ens envolta. No sols es tracta de ser actiu i, profundament, seguidor de les xarxes socials per interconnectar-se amb els seus seguidors, votants i simpatitzants polítics. Ha d’haver-hi un contingut, una matèria i un treball que ens permeta jutjar la seua dedicació a la política. Amb un toc d’internet, amb una pinzellada o amb un tast reduït no n’hi ha prou per justificar una feina que ha de ser una representació nítida de l’encàrrec que tenen dels votants i dels ciutadans, d’aquells que els han votat i d’aquells que no ho han fet. Als dos grups, però, els ha de tractar amb la mateixa proporció i estima. Del seu tracte depèn la consideració i la imatge que els ciutadans en tindran del polític. Traslladar a l’opinió pública el seu treball ha de ser-hi un complement, mai ha d’esdevindre en la seua única feina. Buscar l’èxit a colp d’internet és una conducta que sovinteja al món de la política des de fa temps. I cada volta, a més a més, té més seguidors en observar l’èxit i la renda política-mediàtica que n’obtenen a canvi a l’instant. 

Recorde fa molts anys el cas d’un polític de la veïna localitat de Nàquera que va arribar a l’alcaldia a base d’insistir als mitjans de comunicació, en un moment en el qual no hi havia internet, sols la presència dels diaris en paper que n’eren l’ingredient principal dels bars a l’hora dels esmorzar. En aquell moment, els diaris eren una base fonamental en la dieta política quan, a mitjans del matí, feien una aturada “tècnica” per agafar forces i continuar la jornada amb més forces i energia. Durant setmanes, mesos i anys va fer una feina intensa i molt productiva que, en la mateixa proporció i velocitat, s’hi va tornar en contra una volta va accedir a l’alcaldia. És un exemple que sempre el recorde quan veig tot el que ocorre a les xarxes i als mitjans amb els polítics com a actors principals de la comèdia amb què sol acabar sempre la funció diària dels capitostos. És una manera més que s’ha arrelat amb força al món actual. Al bell mig d’eixe paisatge virtual, els espectadors hi assisteixen amb el mateix entusiasme que els polítics hi fan el seu teatre. Poc esperit crític i molta aquiescència per pair tota la situació. Si després d’una bona piulada política no hi ha una gestió o un treball plausible, aleshores tots es diluirà amb la mateixa rapidesa que s’ha gestat. No ens podem permetre el luxe de pensar que amb l’ús d’internet ja està tot acabat, tot resolt i tot millorat, substancialment, per contribuir a conformar una societat més justa, igualitària i amb les mateixes oportunitats per a totes les persones. 

Fa un parell de mesos vaig escriure sobre el món de la política i, especialment, vaig centrar tota la meua atenció en els trànsfugues que circulen per la nostra comarca amb la convicció que han actuat correctament: han abandonat el seu partit però han conservat el càrrec públic amb què hi van accedir. Ho tenen tot controlat perquè pensen que amb l’ús de les noves tecnologies poden fer el que vulguen, poden salvar tots els obstacles que els intenten barrar el pas i, per tant, fer de l’estultícia la seua manera d’aportar a la societat allò que ens cal. Ans al contrari, els trànsfugues sols saben comportar-se a partir de la conveniència i dels aspectes negatius més punyents de la vida. Eixos trànsfugues solen ser, alhora, els que amaguen la seua inoperància i la seua manca de preparació baix de la seua prolífica vida d’internauta. Amb sols un clic poden aconseguir en un minut el mateix rèdit que un altre polític que es passa tot el dia treballant i gestionant la seua parcel•la pública. Amb molt poc d’esforç els resultats es multipliquen ràpidament. Es tracta, però, del que hem de viure actualment en un món atapeït d’aparences i buit d’idees, on qui més guanya és aquella persona que connecta millor amb el seu públic. La gestió, al capdavall, és el que menys importa o interessa en eixe paisatge virtual. Amb una imatge curiosa, un vídeo graciós o un enllaç interessant es pot convèncer amb més força que amb la gestió que s’ha fet però que, en canvi, no s’ha projectat o traslladat a les xarxes socials. Ara més que mai, som esclaus de la imatge i de les aparences. La gestió resta, però, en un segon plànol. Oblidat. 

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com

Escriu en diferents mitjans, entre d'altres en Levante, Provincias i ha estat com a cap de premsa en diversos ajuntaments. Actualment ho fa normalment, com a opinió, en Infoturia, Levante-emv i també a Crònica  Camp de Tùria

Tags: , , , ,

Publicat per Àgora CT. Associació Cultural sense ànim de lucre per a promoure idees progressistes Pots deixar un comentari: Manifestant la teua opinió, sense censura, però cuida la forma en què tractes a les persones. Procura evitar el nom anònim perque no facilita el debat, ni la comunicació. No es publicaran els comentaris que porten incrustats enllaços, encara que no estiguen complets. Escriure el comentari vol dir aceptar les normes. Gràcies

Cap comentari :