Camp de Túria - Notícies -
Sant Antoni, L'Eliana, Bétera, Riba-roja, Pobla de Vallbona, Serra, Llíria. Vilamarxant....

Opinió
Opinió
Opinió
Opinió
Opinió




Pots buscar

Trànsfugues al Camp de Túria || Article de Miquel Ruiz

Intenten passar desapercebuts o desapercebudes. Les empremtes que deixen les seus petjades, però, permet descobrir-los ràpidament. Defugen qualsevol relació amb la maleïda paraula “trànsfuga”, molt estigmatitzada en la política perquè va lligada a les ombres, als casos tèrbols o als episodis tenebrosos que afecten la gestió de l’espai públic. Al llarg de la present legislatura a la nostra comarca, al Camp de Túria, hi ha hagut un nombre interessant de polítics, homes i dones, que han deixat el partit amb què s’havien presentat a les eleccions locals i han continuat la seua vida política amb un altre vestit. Són polítics que no tenen cap problema per empassar-se les crítiques més punyents per continuar, aferrissadament, a la cadira. D’escrúpols o de vergonya, ni en tenen ni la coneixen. Qualsevol cosa és bona per seguir governant o gestionant. No sols no tenen cap problema amb la seua consciència –si és el cas que en tinguen- sinó que, també, els seus companys de viatge estan preparats per ser-ne part del mateix projecte. Tot i que des de fa anys s’ha intentat eradicar, de soca-rel, eixe tipus de conductes, que resten credibilitat i versemblança a la tasca política- no sols no s’ha apaivagat sinó que, a més a més, s’ha intensificat de forma desproporcionada. Són pocs els polítics que, abans de continuar pegats a la cadira a qualsevol preu, prefereixen anar-se’n ben lluny perquè ningú no els assenyale com a “traïdors” a un partit. La seua preferència és protegir la seua honestedat i posar en evidència que més enllà del seu càrrec públic hi ha unes idees polítiques i un comportament personal individual superior indestructible. Per això, quan algú es comporta així sembla com un oasi dins del desert. Això és, precisament, el que va ocórrer fa uns mesos al xicotet municipi de Sant Antoni de Benaixeve. Allí, la regidora i alhora portaveu del PP, Andrea Peiró, va presentar la seua dimissió per motius “laborals” i per les “discrepàncies” internes dins del partit, segons que va dir en el seu moment com a argument per marxar a casa. 

Sembla estrany però hauria de ser més habitual comportaments així dels nostres polítics, que siguen capaços de fer públiques les raons dels seus comportaments i deixar d’amagar el que, moltes voltes, és la veritat que s’intenta ocultar. Moltes voltes ho fan per quedar bé amb el seu partit, per no perjudicar els seus votants o electors o per raons de “l’alta política”. L’honestedat queda arraconada sense cap altre sentit que el pur interès personal o polític. En contraposició amb el que ha fet la regidora de Sant Antoni es poden al·legar totes aquelles circumstàncies en què els regidors prefereixen cordats a la cadira del seu ajuntament, en uns casos per mantindre el jornal si en són part de l’equip de govern, en altres per continuar governant i tocant poder i en altres per un pur egoisme. Si fem servir un símil futbolístic podríem pensar que el regidor o la regidora en qüestió a la meitat del partit deixa l’equip amb què havia començat i obri un altra etapa per jugar amb l’equip contrari, tot havent canviat, prèviament, la samarreta. En eixe cas, ningú no ho entendria que no tinguera cap inconvenient per defensar primer un equip i, acte seguit, el contrari. Si seguim eixe símil esportiu, el millor seria que continuara jugant amb l’equip inicial i s’esperara a acabar el partit, completament, per canviar a l’altre. I tot havent acabat la legislatura, ja té la possibilitat de tornar a presentar-se a les eleccions amb un altre partit, de ben diferent si el prefereix. 

El problema de rerefons que hi ha en eixe tipus de comportaments és l’actual legislació i estructura electoral en què l’escó d’un regidor o d’un diputat no són personals sinó que pertanyen al partit en què s’hi ha presentat. No poden, per tant, continuar amb el seu càrrec com si fóra de la seua propietat sense importar-li ni els electors que han votat eixe partit ni el poble en el seu conjunt. En eixe cas, la legislació hauria de ser més clara i taxativa per evitar el transfuguisme que moltes voltes envaeix el nostre voltant, amb gent que un dia defensa una cosa i l’endemà una de ben diferent, tot amb el seu afany personal o el seu egocentrisme més recalcitrant. Podríem pensar que les llistes obertes -en què els electors assenyalen, clarament, el seu candidat- en són una alternativa possible. Caldria estudiar-ho. Tanmateix, hauria de quedar molt clar que el regidor que no està content amb el partit se n’anara a casa i deixara pas a un altre de la llista electoral. Al capdavall, es tracta de comportaments generalitzats que res tenen a vore amb els partits grans i tradicionals o amb altres de més xicotets o independents. Problemes i vicissituds de tot tipus en són intrínsecament factibles en tots ells. Tant s’hi val els partits amb llarga tradició política o els més menuts que s’hagen pogut crear a partit de l’amistat de les persones o de la conjunció d’uns interessos comuns. L’ambició és un ingredient que es tasta per tot arreu i no coneix d’ideologies o de barris concrets. Per axiò, caldria fer una neteja per evitar eixe tipus de comportaments. No es tracta que els nostres regidors siguen capaços de desenvolupar una gestió o una feina acurada sinó, especialment, d’aportar unes eines noves al seu dia a dia, en què la part ètica en siga present a totes hores. A voltes sembla que és a les instàncies més altes –diputació, congrés autonòmic o estatal- on tot es mira amb lupa i el llistó s’apuja més. Nogensmenys, és al nostre voltant més proper on hem de mirar de demanar una major pràctica ètica.   

Fins i tot, he hagut de recórrer al que diu el diccionari sobre la paraula “trànsfuga” per poder anomenar les accions dels nostres polítics amb tota la correcció possible i sense por a errar en el meu plantejament. D’eixa forma, el diccionari diu que un “trànsfuga” és tota aquella persona que “abandona una organització política, empresarial o d’altre gènere per passar-se a una altra, generalment, una de contrària”. També hi ha un altra on diu que es tracta d’una persona “amb un càrrec públic que no abandona en separar-se del partit que el va presentar com a candidat”. Eixa és la clau, el moll de la qüestió. Deixar un partit però no renunciar, alhora, al càrrec públic que ha obtingut en virtut del qual es va presentar a les eleccions. Tan fàcil com és la qüestió però hi ha moltes dels nostres polítics que, malauradament, no ho tenen molt clar i, per això, continuen fent la seua sense importar-los el que puguen dir els seus veïns o els seus votants. 

Miquel Ruiz, periodista de la Pobla de Vallbona i assessor de comunicació. premsapvallbona@hotmail.com



Tags: , , , ,

Publicat per Àgora CT. Associació Cultural sense ànim de lucre per a promoure idees progressistes Pots deixar un comentari: Manifestant la teua opinió, sense censura, però cuida la forma en què tractes a les persones. Procura evitar el nom anònim perque no facilita el debat, ni la comunicació. No es publicaran els comentaris que porten incrustats enllaços, encara que no estiguen complets. Escriure el comentari vol dir aceptar les normes. Gràcies

Cap comentari :