Ho va fer amb la publicació en la seua pàgina municipal d'una foto del veí Joan Coll, i de la seua història. La història va ser publicada en el BIM de juliol de 2021.
Es tracta d'una història concreta que vincula directament a L'Eliana, però ho fa com a reflex i homenatge a les moltes vides que van ser truncades per les matances nazis en l'època del nazisme alemany.
Reproduïm ací la història de Joan Coll publicada el mes de maig quan es va fer l'homenatge particular.
Una història per a no oblidar
Joan va nàixer a l’Eliana un 19 de març de 1912. Fill de Bautista Coll i de Vicenta Valero, va viure, en companyia dels seus cinc germans —Mercedes, Concha, Rosario, Vicent i Miguel— al carrer Santa Teresa número 2. Ben a prop de la plaça principal del poble.
L’esclat de la Guerra Civil el va sorprendre amb només 24 anys. Soldat de l’exèrcit republicà, va participar en la Batalla de l’Ebre i va ser el xofer d’un oficial, amb el que va aconseguir travessar la frontera de França fugint de les tropes franquistes, molt possiblement entre finals de gener i principis de febrer de 1939.
I allí, a França, com la resta dels espanyols que van haver de creuar els Pirineus, va ser rebut en algun dels camps de concentració que les autoritats franceses van improvisar per internar als refugiats i refugiades espanyoles, tractant-los d'una forma humiliant, vexatòria i miserable. Molt probablement va estar en algun dels camps de concentració que es varen habilitar a les platges del departament dels Pirineus Orientals.
Entre abril i setembre de 1939 va formar part d'una Companyia de Treballadors Estrangers Militaritzada, participant en l'organització defensiva de les fronteres franceses i en la construcció de la línia Maginot, el complex de búnquers amb què els francesos pensaven para Hitler en el marc de la II Guerra Mundial.
Entre maig i juny de 1940 va ser fet presoner per l'exèrcit alemany i va ser traslladat, en primer lloc i durant molt poc de temps, a un fonstalag, un camp de presoners provisional prop de la frontera amb Alemanya i, finalment, li varen assignar un stalag com a destí.
Primer va estar en el Stalag III-C, situat a la localitat de Drzewice, pertanyent a la República de Polònia. Amb el número de matrícula 28633.
El passat mes de maig l'Eliana va homenatjar a Joan Coll Valero, veí de la localitat que va morir fa 80 anys en el camp de concentració de Gusen, conegut com l'infern de Mauthausen. Va ser el 20 de desembre de 1941, quan comptava amb tan sols 29 anys.
In memoriam de Joan Coll Valero, elianer, víctima del franquisme i del nazisme
El nostre veí va romandre viu tan sols 11 mesos en els camps de concentració i extermini nazis. Dos mesos i mig en Mauthausen i huit mesos i mig en Gusen.
I posteriorment va ser traslladat al Stalag XII-D, situat a la ciutat de Trier, pertanyent a la regió militar número 12 d'Alemanya i a tan sols 9 km de la frontera amb Luxemburg. Aquell camp de presoners serà la seua l’última destinació abans d'emprendre el seu últim i definitiu viatge cap als camps d'extermini de Mauthausen i Gusen. En ambdós llocs va estar treballant, carregant i descarregant trens i retirant enderrocs dels pobles i ciutats destruïts pels bombardejos.
L'agost de 1940, en informar els alemanys al General Franco que entre els seus presoners hi havia espanyols, el dictador va respondre que no volia saber res d'ells, la qual cosa va significar que a partir d'aqueix moment van ser considerats apàtrides i, amb això, se'ls va marcar un destí molt tràgic.
El 22 de gener de 1941 els soldats alemanys obliguen Coll Valero a pujar a un tren amb un rumb desconegut.
Un comboi que ix de la ciutat de Trier, amb 775 espanyols —50 d'ells valencians— i que arribarà a Mauthausen el dia 25 a les dos de la matinada. A la
baixada del tren i per a rebre'ls en la seua nova destinació, membres de les SS. Els seus crits i els lladrits dels seus gossos atemorien als esgotats viatgers. A espentes i colps els van obligar a formar fileres de cinc a cinc i els van obligar a caminar.
De l'estació de ferrocarril al camp de concentració hi havia aproximadament 4 quilòmetres i el trajecte calia fer-lo de pressa. Van haver de travessar el xicotet poble de Mauthausen que, a aqueixes hores, es trobava, lògicament, en calma. Segons relaten els supervivents d'aquest comboi (Antonio Hernández Marín, de Múrcia), un vehicle alemany obria pas a la columna i il·luminava el camí amb els seus focus.
En arribar al cim del altell (turó), van veure el gran mur de pedra de Mauthausen i van accedir al recinte pel pati dels garatges de les SS. D'allí van pujar les escales que hi havia al final del pati fins a penetrar en la plaça del recompte on els va rebre el capità de les SS George Bachmayer. Després de ser obligats a formar davant d'ell, Bachmayer es va dirigir unes paraules, amb l'ajuda d'un intèrpret, i els va deixar ben clar quin anava a ser el seu destí 'Heu entrat per la porta, però d'ací només eixireu per la xemeneia del crematori'.
Joan, igual que tots els seus companys, va haver després de despullar-se i patir un nou turment a la dutxa. Els xorros d'aigua bullint i d’aigua gelada se succeïen, mentre els SS els miraven i es reien d’ells des de l'altre costat de la porta. Escaldats i esgotats van passar per les mans dels barbers, que amb fulles desgastades, els van llevar fins a l'últim pèl del cos i bona part de la pell. Després van rebre l'uniforme ratllat i el triangle blau amb la 'S' en el centre que els identificava com a 'rojos espanyols'. Un grup de presos-secretaris van anotar les seues dades personals en els llibres registre. A ell li van assignar el número 3643.
El nostre veí va dormir les primeres nits en les denominades barraques de la quarantena, lloc on va aprendre les dures normes disciplinàries d’aquell camp d'extermini i on va estar sotmès, com la resta dels espanyols, als càstigs i burles dels Kapos i els SS.
Posteriorment, després del període de quarantena, va ser traslladat al camp central. La major part dels espanyols estaven en les barraques 11, 12 i 13. Allí va participar en els treballs de construcció del mateix camp durant algunes setmanes i posteriorment va treballar en la Wienergraben, el nom de la pedrera més terrible de Mauthausen. El treball en la pedrera consistia a picar pedres i transportar-les en carretons. Una vegada al dia, en finalitzar la jornada de 12 hores, Juan i els seus companys havien de pujar els irregulars esglaons de l'empinada escala carregats amb pedres d'entre 30 i 50 quilos de pes.
El 8 d'abril de 1941 —dos mesos i mig després de la seua entrada al camp principal— Joan va abandonar Mauthausen amb destinació al camp de Gusen pensant que no podia haver-hi res pitjor que aquell camp d'extermini que deixava arrere. Molt poc temps després s'adonaria de la seua equivocació. L'expedició va eixir quan encara era de nit i va arribar a Gusen a les nou del matí. Gusen es trobava a cinc quilòmetres del camp principal i era conegut com 'el matadero' de Mauthausen, ja que va ser el lloc on van morir la immensa majoria dels espanyols.
Cap comentari :