Les males llengües || Estefania Blanes

Diuen les males llengües que el castellà està en perill. Per sort, la llengua castellana no corre cap perill i dic per sort, perquè també és la meua llengua. Algunes tenim la fortuna de tindre dues llengües maternes, cosa que hauria de considerar-se tot un privilegi. A les persones nascudes en determinats territoris, com les valencianes, catalanes i balears, les gallegues o les basques i asturianes, podríem dir que ens ve de sèrie, sense cost addicional. Ho aprenem de manera natural a casa des de la infància, l'estudiem a les escoles, l'escoltem al carrer. Però aquesta riquesa cultural sembla molestar a uns pocs, arriben a qüestionar que la llengua siga cultura. Una cultura immaterial que no podem penjar a una paret, no podem posar-la dins d'una vitrina, guardar-la a una caixa de seguretat, tan sols la podem conservar, utilitzant-la.

Hi ha lleis europees i estatals, la mateixa Constitució Espanyola, que parlen de la necessitat de promocionar i protegir les llengües minoritàries. En lloc d'açò, els partits de dreta i extrema dreta, l'empren com a eina de confrontació i per a generar l'odi, sense cap escrúpol en usar un xiquet al qual diuen defensar. Una confrontació cuinada per les tres dretes, que fan servir comparacions com l'Apartheid, la segregació racial als Estats Units, el terrorisme d'ETA o demanen que s'aplique un 155 educatiu. Una confrontació fictícia que en el dia a dia dels nostres pobles no existeix. Perquè el País Valencià, com molts altres llocs, és terra de migrats. La família de ma mare, per exemple, és tota andalusa, ella va arribar amb tretze anys a Alcoi, no va estudiar cap curs ací, però va aprendre perfectament a entendre i parlar el valencià, sense traumes, no com una imposició, sinó per pura lògica i integració. Ara per ara ocorre el mateix, les famílies nouvingudes no mostren cap oposició que les seues filles i fills aprenguen la llengua de la terra d'acollida. Quan l'aprenentatge es fa des de l'escola garanteix l'accés en igualtat de dret a tot l'alumnat per igual, sense distinció de classe.

El problema ve quan es pretén regular, però al temps es deixa a l'arbitrarietat. Al País Valencià es va aprovar la Llei d'ús i ensenyament del valencià l'any 83. Aquesta llei ja diferenciava a les poblacions valencianoparlants de les castellanoparlants, és a dir, una llei que discrimina territorialment. Entenc que la intenció era la inclusió de forma progressiva en les poblacions on tradicionalment predominava l'ús del castellà, sembla raonable. Però no acaba ací, perquè també deia «Tot açò, sense perjudici que els pares o tutors residents a les zones susdites puguen obtenir l'exempció de l'ensenyament del valencià per a llurs fills i tutelats, quan així ho sol·liciten en formalitzar-ne la inscripció». Traducció: a les zones castellanoparlants no es va aplicar aquesta llei, totes les famílies van demanar l'excepció i per tant milers de xiquetes i xiquets mai van estudiar el valencià. Però les conseqüències afecten a totes, perquè a nosaltres ens van negar el dret a utilitzar el valencià en gran part de la nostra terra i el que em sembla més trist, a generacions senceres se'ls va negar el dret a aprendre valencià. Amb les noves lleis educatives i de plurilingüisme ha millorat i es marquen uns mínims per a tots els centres, sense excepcions generalitzades.

Una altra de les grans mentides és, quan es diu que el castellà està en perill i que a més la immersió lingüística fa que l'alumnat no domine el castellà. El castellà el tenim per tot arreu, a la televisió, al cinema, a les xarxes, a la premsa, també a l'escola... Cap estudiant de comunitats autònomes amb llengua pròpia, desconeix o no domina perfectament el castellà. Tot el contrari, la meua filla ha anat a l'escoleta en valencià des dels set mesos, estudia tercer de primària en una escola pública en valencià, vivim a una ciutat que predomina l'ús del valencià, a casa i a l'entorn més proper, parlem en valencià i per a la meua desesperació, la xiqueta parla majoritàriament en castellà. Vull pensar que li passarà amb el temps, però reflecteix la gran influència externa que ens arriba contínuament.

Clarament, la meua conclusió és que sí que corren perill les llengües, però no el castellà precisament, també és cert que per açò tenim al sr. Cantó vetlant per ell des de l'Oficina del Español. Qui-sap-lo que hauria sigut del Español, si no fos pel seu gran treball, no eixes min mundes d'escriptores com Almudena Grandes, Gloria Fuertes o Miguel Hernández..., que no han fet res per la llengua.

Ironies a banda, la llengua ha perdurat durant segles perquè les nostres avantpassades l'han utilitzat, la meua àvia no havia estudiat, però va contribuir al fet que arribés fins a nosaltres. Sols per açò, li ho devem a totes les àvies, hem d'estimar-la, cuidar-la i protegir-la.

Menys parlar de llengua i més parlar la llengua, la nostra llengua.