"La necessitat que hi haja una reforma de la Constitució és una idea compartida per la majoria dels ciutadans, però és ignorada a l'hora d'elaborar l'agenda política"
Podríem fer un repàs tant del que ve recollit en la Constitució espanyola de 1978 com de les seues mancances en qualsevol facultat on s'implante la classe de Dret Constitucional, però després d'una simple anàlisi podríem concretar, i de forma compartida, que es tracta d'un document que únicament és una mera declaració d'intencions hui dia, amb articles que han quedat en lletra morta, sense fer de menys al que va suposar fa 43 anys, però que hui ja no serveix. La nostra realitat com a país ha canviat. Això no és cap descobriment, sinó el simple pas del temps amb el que això comporta, avançar, a pesar que aparentment puga haver-hi reculades.
El debat sobre la necessitat que hi haja una reforma de la Constitució se situa en un context de crisi contínua, ja siga des de la crisi de règim, d'Estat, o fins i tot la pròpia crisi de la democràcia liberal-representativa, acompanyades totes elles i retroalimentades per crisis econòmiques amb les quals tota una generació ha crescut, i no s'imagina un context que no estiga travessat per alguna crisi, la meua. Davant aquesta situació, sense pretendre caure en catastrofismes, les possibilitats són reduïdes; d'una banda, continuar vivint en un esdevenir decadent i aparentment inalterable per al statu quo on la llibertat d'uns pocs que gaudeixen de privilegis i que busquen augmentar-los bloqueja la llibertat d'una majoria social i mantenen la desigualtat que el propi capitalisme recrea. I aquest punt és fonamental destacar-lo en parlar sobre la Constitució o, més aviat, sobre la legitimitat d'aquesta, ja que el marc on avançàvem en termes democràtics allà en 1978 acompanyat de drets socials es veia immers en un context on el neoliberalisme creixia a escala global. Per tant, les contradiccions ja eren presents.
L'altra possibilitat que tenim és la creació d'un avenir que supose una transformació integral, acompanyada de canvis i modernització. Davant això em pregunte, aquest malestar pot ser emancipatori? per a crear un sentiment compartit que actue com a motor de canvi en el present. Sempre he pensat que una cosa tan interna com són les emocions ens (amb)mouen a actuar en l'espai compartit. Per tant, aquest sentiment de malestar generat per les crisis presents impulsen a la creació d'un horitzó en constant construcció i l'objectiu de la qual en última instància és que visquem millor, però no es tracta -únicament- de construir en clau de futur, que també, sinó de present, consisteix més aviat a començar a crear nous imaginaris i maneres de fer política partint del moment actual. En altres paraules, construir des del context actual l'ideari d'aquella societat a la qual aspirem, és a dir, ser amos del nostre present i anar llaurant el nostre futur.
La necessitat que hi haja una reforma de la Constitució és una idea compartida per la majoria dels ciutadans, però és ignorada a l'hora d'elaborar l'agenda política. Inicialment es parlava de la legitimitat amb la qual comptava la Constitució en el moment de la seua creació, però que ara està absent, i fins i tot en un sentit weberiano. Amb això vull dir que a més de partir del propi context de crisi que ja he exposat hi ha altres factors fonamentals en l'argumentació sobre la falta de legitimitat de la Carta Magna, que es presenta com una norma immodificable i quasi indiscutible, i que fins i tot podem entendre així en llegir el Títol X d'aquesta. S'ocasiona un xoc entre l'escrit -estàtic- i la realitat -dinàmica i canviant-, ocasionant una bretxa entre el paper i la realitat sociològica. El següent punt està relacionat amb això mateix i com l'actual Constitució no és una eina garantidora d'alguns drets com poden ser els socials malgrat l'escrit. Dit amb altres paraules, s'ocasiona una crisi d'expectatives entre el suposadament promés o acordat i la realitat precària en la qual vivim. És a dir, hi ha un allunyament entre aquell moment constituent que ens va fer entrar en una democràcia amb l'actual poder constituït.
Malgrat les seues bones intencions, com es reflecteix en alguns dels seus articles: dret a un treball (art. 35), dret a la vaga (art. 38), dret a la protecció de la salut (art. 43), dret a gaudir d'un medi ambient adequat (art. 45) o dret a un habitatge digne i adequat (art. 47), entre altres, no hi ha un acompanyament de mesures que donen seguretats a la ciutadania sobre el compliment d'aquesta norma. És a dir, la Constitució no és garant ni del seu propi articulat. És fonamental que aquests drets no siguen tractats com a drets de segona, sinó que siguen situats en un pla prioritari i com a condició necessària per a poder garantir els següents.
Podríem fer un repàs tant del que ve recollit en la Constitució espanyola de 1978 com de les seues mancances en qualsevol facultat on s'implante
Hi ha dues possibles opcions: una consisteix en la pròpia reforma d'alguns dels articles de la Constitució actual; ara bé, si apostem per això estaríem aspirant -només a una part- on es corre el risc de no deixar arrere alguns dels llastos que ens impedeixen avançar en termes democràtics hui dia, com pot ser el model monàrquic o l'actual model territorial hui en crisi, entre altres qüestions.
Per això, sembla més interessant pensar en clau de bloc històric, superant fins i tot aquelles aparents diferències que ens allunyen a l'hora de fer política, posant en focus en el concret i en allò que ens és comú, com poden ser són els serveis públics en particular, o pensar en una reforma constitucional en general que integre a l'anterior. La idea principal és la següent: ser ambiciosos -aspirar al tot- i crear, sempre partint des de la comunitat, un nou projecte de país. No trobe una altra fórmula possible, un model de societat basat en la radicalitat democràtica que siga un projecte de majories i que pose el focus en el quotidià i ipseïtat de la gent al costat d'aquells punts i preocupacions que ens són comunes i elevar-los al pla nacional, des de baix cap amunt, i que siga representat en la norma fonamental en la seua última instància.
Elena Torres és Responsable federal de Republicanisme de Izquierda Unida
* Creative Commons (escrit a la Tercera) que republiquem pel seu interés
* traduït del castellà per Crònica
Cap comentari :