El temporal de fred i pluja s’ha cobrat una víctima a la Serra de Portacoeli: l’imponent Pi de la Bassa. Aquest arbre, l’edat del qual es calcul·la en 175 anys, estava malalt des de feia mesos, pel tomicus i per la incompetència de la Generalitat a l’hora de tractar-lo, i ara simplement no ha resistit els forts colps de vent. Avui he vist la foto de l’arbre caigut, amb les arrels a l’aire i he sentit molta tristor.
Per a mi i per a la meua família aquell no era un arbre qualsevol. Des de fa molts anys el Pi Blanc era el nostre lloc de Pasqua. Diumenge i dilluns de Pasqua pujàvem sempre serra amunt fins aquest paratge, situat més enllà d’on la invasió dels turistes de València fa impossible apreciar la muntanya. El pi era al Pla de Lucas, molt a prop de l’entrada de la preciosa Vall de Lullén i allà ens hi quedàvem per berenar, esclafir ous al cap seguint la tradició de la mona, jugar al futbol, fer un passeig fins la veïna cartoixa o volar el catxerulo.
El Pi de la Bassa tenia unes arrels monumentals i feia un rogle ample d’ombra, on ens ajuntàvem pares, germans, cosins, nebots i amics a passar unes vesprades llargues i amables. Sentim-nos el que som: una família. Entrepans, mones i dolços anaven i venien, entre converses animades i alguna que altra cançó tradicional, sempre procurant replegar-ho tot al final per tal de deixar aquell indret tan nét com l’havíem trobat.
Per això m’ha fet tanta pena avui saber que l’arbre ja no estarà quan tornem a enfilar aquell revolt de la carretera des d’on es veia ja, tan gran. Espere que per recordar el que ha estat deixen la placa de fusta que ens explicava a tots que aquell amable arbre que ens acollia amb tanta generositat era un noble pi blanc de quatre metres i mig de diàmetre i prop de dènou metres d’alçada. Un autèntic gegant que jo i la meua gent trobarem molt a faltar.
Vicent Partal va dedicar un altre article al Pi de la Bassa quan encara cabia una solució
Cap comentari :