Desprès de 4 anys col·laborant amb aquesta publicació el dia de la dona treballadora, tinc dues seguidores. Dues joveníssimes, independents i esplèndides seguidores. No crec que aspiren a canviar el món, (mai ho hem parlat seriosament), però com que són molt llestes, no crec que s'hagen proposat mai tota eixa feinada. “És que nosaltres també escrivim articles a la classe d'ètica, i els teus ens agraden”. Ah. Ostres, quina pressió. Quanta pressió. Enguany no m'he pogut estar de consultar-les abans d'escriure. “Podries parlar dels estereotips de gènere i la violència”. Ai mare. “No, no, dels micromasclismes”. Redéu. I això que encara tenen 17 anys...Ja fa temps que parlem i les seues opinions sempre són assenyades i equilibrades, totes tres sabem que hi ha moltes mirades i molta expectació sobre les persones que neixen amb vagina. Un dia vaig quedar amb elles. A un bar de Russafa (a elles els agradava Russafa, i feien goig allí, a un bar on hi havia un gronxador, amb els seus pírsings i els seus suèters gegants) i no sabíem de què parlar, i tampoc no gosàvem mirar el mòbil. Però m'observaven moltíssim, (no us havia dit encara que són antigues alumnes), supose que la situació era estranya, sense pissarra i sense deures. “Escrigues el què escrigues, ha de ser amé, sinó la gent no s'ho llegirà”. Ai, clar. No et penses tu que la gent va a llegir fins el final un altre article sobre el 8 de març. “Digues que cal anar a la mani, que no es queden a casa” (elles no se'n perden cap ni una), “i de pas, podries parlar de la teràpia menstrual...porten anys enganyant-nos, menstruar mola”.
Mentre estàvem allí no em preocupaven les dones sirianes “no acompanyades” les quals ho donaven tot per tal de travessar les fronteres a Europa, tampoc no em preocupava Daesh...mentre estàvem allí només em preocupava com tornarien a casa per la nit, desafiant el perill de creuar-se amb homes, els quals violents o no, calents o no, ho vullguen o no, representen en la seua carn l'amenaça d'un sistema heteropatriarcal injust. Em preguntava si quan van soles per la nit agafen les claus per protegir-se, o una petita navalla, o un esprai. Em preguntava si una sola hauria acudit a la cita o si havien vingut les dues per seguretat. Em preguntava si alguna vegada s'arriscarien a posar-se al llit amb un home, més gran que elles, més fort, tot fent un arriscat acte de fe. Em preguntava quantes voltes haurien plorat a un vestidor de Zara... Quan vaig arribar a casa, ja m'havien plenat el correu d'enllaços a webs irreverents i feministes (per a desbloquejar-me un poc). De sobte una notificació de facebook va dringar al mòbil i em van aparèixer les fotos d'unes amigues a una festa, totes amb penis de plàstic al cap, preparades per llepar un immens fal·lus de xocolata preparat per a l'ocasió.
I llavors, no sé per què, no vaig poder evitar pensar en les meues fans: “Us enyore. Però molt (coret, beset, coret)”
Tània Casanova Fundació Escola La Masia
* Crònica agraeix a l'autora la decisió de compartir les seues opinions amb els nostres lectors. incorporant-se de tant en tant com a opinió convidada
Cap comentari :