El documentalista valencià David Segarra va viatjar a Palestina a la recerca d'històries per al seu treball, 'Les zebres de Gaza'. Equipatge lleuger, una llibreta i un mòbil amb internet. I temps per a observar. Però no es va poder resistir quan va caure a les seues mans una Nikon amb objectiu poc oportú per al plànol curt. "A més, l'autofocus no funcionava i havia de tirar varies fotos moguent l'enfocament. Alguna eixiria bé…". Quasi sense voler, va recopilar milers d'instantànies d'una Gaza desconeguda, alegre, bonica, poètica. Poc abans de l'última ofensiva israeliana a la franja va tornar a València. Li van proposar publicar-ho, i va acceptar. Aquest periodista valencià s'ha retrobat amb la seua terra després d'una odissea de sis anys que l'ha portat per Mèxic, Colòmbia, Veneçuela, Palestina i algun indret més. La presentació del llibre li ha permès copsar poble a poble la temperatura d'un País Valencià que va deixar en ple orgasme del taulell, i que s'ha trobat ara canviat de dalt a baix.
El llibre pareix un bon esquelet per a un documental… Com si no fóra un treball acabat.
Home, l'únic treball acabat és la mort. Quan ens morim, el treball estarà acabat, o no. Eixa és la lliçó de la vida que aprens a Gaza. Que allò important no és el final, no és la mort, no és el treball acabat. Allò important és la vida. Allò important no és fer el documental 'Les zebres de Gaza', no és la victòria. Allò important és el camí. Este llibre és part d'un camí que no comença amb la primera vegada que vaig anar a Palestina. Comença abans, en 1987, quan per televisió vaig veure com els soldats israelians li trencaven els braços als xiquets palestins per a que no els atacaren. I ni tan sols ahí començà el viatge. El viatge comença a ta casa. El fet que jo m'apropara a Gaza o a Palestina té a veure amb que primer m'havia acostat a Veneçuela, i abans, a Colòmbia, i abans, a l'Horta, al Cabanyal, a La Punta. Quan obris els ulls i comences a escoltar, comences a mirar el Món, t'adones de que tot està ple d'històries secretes, ocultes, i que ahí estan els tresors de la humanitat. El llibre realment del que parla no és de Gaza ni de Palestina. Parla de les històries ocultes de l'ésser humà.
Un ateu a l'església 'real'
G. S. G.
David Segarra tria per a quedar l'església de Sant Joan de l'Hospital, al Carrer Trinquet de Cavallers de Ciutat Vella. Per què? Prompte arriba l'explicació. "És una joia del nostre patrimoni, i ningú la coneix, està ací amagada. És la més antiga de València. Després de la Guerra Civil, Franco li la va regalar a l'Opus Dei. El patrimoni dels valencians regalat a una secta estrangera. Però és la primera església, l'església 'real', sense or, sense opulència", explica. I s'entreté enumerant persones, llocs, moviments, històries ignorades de València, com el turista aplicat que visita una nova ciutat i s'ha estudiat la seua història per a no perdre's detall.
Però David Segarra no és de fora, encara que haver viscut fora li ha donat una perspectiva única de la seua terra. L'està redescobrint i es podria dir que s'ha tornat a enamorar. Durant l'entrevista, anirà d'Amèrica Llatina a Palestina, de Veneçuela a Bétera, de Grècia a Xàtiva, per exemplificar la lluita dels pobles contra els opressors, de les llargues nits de prohibicions, assassinats i bombardejos. Gaza és només l'excusa per explicar la bellesa de les històries amagades, com la de l'església de Sant Joan de l'Hospital, el lloc que tria un ateu per a començar una conversa regeneradora.
Quina és la teua història? Com t'expliques a tu mateix la teua trajectòria?
Bé, pense que és una odissea. Que naix a Itaca i que haurà d'acabar també a Itaca. Tot este recorregut pel món comença per l'Horta de València. Els que som d'ací no sabem absolutament res, res de l'Horta. No sabem res dels llauradors, no sabem res de la Calderona, de la Serra d'Espadà, del Maestrat, no sabem res de la nostra terra i de la nostra història. De Basset, dels Maulets, dels agermanats, dels moriscos, dels ibers. Arriba un moment que t'adones, i jo ho vaig fer al final de l'adolescència, de que tota la teua història, la dels valencians, te l'han amagat. El que et conten, el que hi ha a nivell polític, social, econòmic, no és tota la història. I se t'obri una fam i una set de conèixer les històries de la gent, les reals, les amagades. Vaig començar aprenent la meua pròpia història. Després vaig veure que a Veneçuela començaven a redescobrir també la seua història. I finalment, per qüestions del destí, en 2009 entre a Palestina i em trobe amb el mateix, i també amb coses molt especials. Perquè en esta època que vivim, qui guarda el tresor de la humanitat, o uns dels que guarden el tresor de la humanitat, estan a Gaza i Palestina. Quin es aquest tresor? La capacitat de resistència, i sobre tot, la capacitat de resiliència. La capacitat de fer-te més fort, més savi, créixer arran de les dificultats, dels obstacles, dels traumes i dels conflictes. No només resistir, que ja és admirable. Sinó superar-ho i fer-te millor.
Nosaltres a València no tenim massa resiliència, no? Vull dir que el Franquisme, per exemple, no ens ha unit. No ha existit prou pressió?
Crec que s'han de veure les coses amb perspectiva. Això també s'aprèn a llocs com Amèrica Llatina o Palestina. Des de les selves de Chiapas i Sierra Lacandona deien que estaven començant a eixir de la llarga nit dels 500 anys. Això és resiliència, sobreviure a 500 anys de foscor. Nosaltres venim de tres segles de foscor. Esperem eixir abans que els llatinoamericans. El fet de que ara estiguem a la ciutat de València fent una entrevista en una llengua que ha estat prohibida durant 300 anys crec que és un acte suprem de resistència i de resiliència. Crec que el poble valencià és extremadament resilient. I 20 anys de corrupció, de degradació, de decadència, no poden enfosquir ni amagar una història mil·lenària.No podran fer-nos oblidar tan fàcilment. Això no ho poden esborrar en cinc minuts Zaplana, Rita i Camps. No és just.
Per què estàs ara a València? Et pareix un moment interessant?
Després d'estar tres mesos a Gaza, vam decidir publicar el llibre 'Viure, morir i nàixer a Gaza' amb Sembra Llibres. He passat alguns mesos escrivint els textos, triant les fotografies, i després he estat presentant l'obra poble a poble i ciutat a ciutat. M'he recorregut tot el país. Eixa és la raó principal.
Com has trobat el País Valencià?
Este recorregut per la meua terra m'ha fet veure coses extraordinàries, m'he sentit com amb el millor que he trobat a Gaza, però a casa nostra. Mentre els mitjans de comunicació ens diuen que la meua gent, que el meu poble, son tots uns corruptes i 'meninfots', que no ens importa res, m'he anat trobant gent extraordinària. Centenars, milers de persones que s'estimen la seua cultura, la seua llengua, que intenten protegir l'educació dels seus fills, que s'estimen la terra i la natura. I d'això va precisament 'Viure, morir i nàixer a Gaza'. No de la mort de 580 xiquets, del seu assassinat. O de la mort de 17 membres de la premsa. Això s'ha de denunciar. Però el mal de l'ésser humà ja està per tot arreu, hi ha centenars de mitjans de comunicació que en parlen. Per què ningú ens parla del bé? Per què només ens mostren la foscor? Si jo estic a Gaza, el que més veig, és llum. Si jo em creue el meu país, el que més veig és llum i bona gent, valenta i treballadora.
T'ha sorprès vindre i veure eixa altra València després de tant de temps?
Sí. Me'n vaig anar de València en el moment del cim econòmic, quan tot era una festa. Quan corria la droga, l'alcohol i el rock'n'roll per totes bandes. I l'arrogància, i la supèrbia. Torne ara en plena crisi i em trobe amb gent més humil. Gent conscienciada, gent que pensa, que comença a qüestionar les coses. Hi ha un creixement humà en estos últims anys extraordinari. Et trobes les places plenes, la gent protestant, qüestionant-ho tot. No sé cap a on anirà això, però estem millor que fa vuit anys. No des d'un punt de vista econòmic, sinó humà.
Tu que has viscut a Veneçuela, com veus el rebuig que provoca a Espanya i Europa? Fins i tot l'esquerra en renega.
El primer que s'ha de tindre en compte és que Veneçuela té la primera reserva mundial de petroli. Això no es diu, però se sap. Hem de recordar que per una reserva molt menor les administracions d'Aznar, Bush i Blair van decidir un dia a les Açores l'eliminació d'un milió d'iraquians. Van decidir que eixe petroli valia un milió de vides. Si són capaços d'això, com no van a ser capaços de demonitzar fins a l'infinit una xicoteta nació de 30 milions d'habitants? Per primera vegada en 500 anys, que es diu ràpid, els negres, les dones, els indígenes, els treballadors, els llauradors, van constituir un govern popular i democràtic. Òbviament això havia de generar l'odi més brutal. Es poden comprovar les fonts: segons l'ONU, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) i la Unesco, Veneçuela és el model de lluita contra l'analfabetisme, contra la fam, de creació d'un sistema públic de sanitat, de lluita contra la pobresa extrema. Veneçuela ha aconseguit en 10 o 15 anys el que a Europa li va costar segles i guerres mundials.
I per què l'esquerra renega d'això?
Això ho contesta molt bé Pascual Serrano, periodista i gran analista de mitjans i política. En una entrevista que li vaig fer a Caracas em va dir que, lamentablement, l'esquerra europea era més europea que esquerra. Però què ha fet l'esquerra europea des del 1945 fins ara? Res. Derrotes, fracassos, traïcions… L'arrogància, la supèrbia i l'elitisme els fa veure amb menyspreu a un nació i un continent sencer que s'alcen per primera vegada en 500 anys. No són capaços de veure la realitat, no poden, és massa lluminosa per a ells.
Encara existeix la visió colonial?
Continuen colonitzant les nostres ments. El que t'impressiona al tornar a l'Estat Espanyol és veure la unanimitat, l'hegemonia. Allò que Noam Chomsky o Ignacio Ramonet van definir clarament com 'pensament únic'. Sobre Veneçuela hi ha pensament únic.
Parlant de Veneçuela i d'esquerra, què et pareix el fenomen de Podemos?
Podemos ha fet dues coses que són la clau del seu èxit. Han pensat, ha estudiat, han estat 10 anys la majoria d'ells a Amèrica Llatina i han après que no pot haver una esquerra sense poble, que no pot haver un discurs elitista, que l'esquerra no pot ser part de la casta, del problema. I sobre tot, que l'esquerra ha de parlar el llenguatge del poble. Això és el que van aprendre a Veneçuela, a Equador, a Brasil o a Bolívia. Aquesta gent de la Universitat Complutense de Madrid són molt observadors, una mena d'antropòlegs socials. Estudien també les Candidatures d'Unitat Popular (CUP) de Catalunya, el 15M, els moviments antiglobalització, i s'adonen d'una obvietat: que hi ha una desconnexió absoluta de l'esquerra institucional i els moviments populars. I que la clau és arribar al poble, que cal un llenguatge normal basat en el sentit comú. Per això la gent vota, o té la intenció de votar, o d'escoltar a Podemos, per una premissa clara. Són els únics als que entenen. Parlen clar. Ningú entén res del que diu la resta.
De vegades els discursos dels partits estan fets per a amagar la realitat directament.
El problema és que ara l'esquerra clàssica està emprenyada perquè diuen que porten dècades lluitant i ningú els feia cas. Amic, no plores. Fes autocrítica. Sigues humil. Baixa del pedestal. Per què ningú t'escolta? Pot ser perquè ningú t'entén. Cap figura revolucionària de la història ha utilitzat un llenguatge elitista. El llenguatge elitista és propi de les elits, i el llenguatge popular és propi dels moviments populars. La diferència amb Amèrica Llatina és que el canvi allà és molt més profund. Lula era un obrer de fàbrica. Dilma Roussef fou una guerrillera, torturada. Mugica i la seua dona eren guerrillers, torturats ambdós. Chávez va nàixer a una casa amb el sòl de terra. Evo és un indígena dels camps de Bolívia. És gent que ho ha arriscat tot, que ho ha donat tot, que ve de baix. I aquesta onada que ve de Madrid no podem saber qui són ni què faran, perquè no tenen passat.
Això també juga al seu favor, perquè no hi ha res que retreure'ls.
Clar, a curt termini podem dir que no són corruptes. Però la meua pregunta és: Què han fet en els últims 40 anys, mentre milers de persones lluitaven, anaven a la presó, eren insubmisos, eren detinguts, colpejats, torturats, perdien el treball, i s'arriscaven? On estaven? I a mi això em fa pensar, igual que em fa pensar per què un sector dels bancs i dels grans empresaris aposta per ells.
Els han donat molta bola, creus que és per això? Eixe fenomen televisiu i polític té trampa?
La pregunta és: no ha sigut sempre així? Qui era Obama abans de ser Obama? Qui era Felipe González?
És tan fàcil votar com canviar de canal.
El sistema és exactament això.
Per tant, Podemos no és un trencament amb el sistema?
Qui ha dit que ho siga? No ho sabem. Se'ls ha de donar un marge de confiança. Com no sabem el seu passat, tampoc sabem el seu futur. Al llarg de la història, tots els canvis que s'han produït, tots, des de la primera vaga coneguda a les piràmides d'Egipte fins a l'Apartheid, amb l'esforç massiu i reiterat i perseverant de milions d'ésser humans combatent, morint, anant a la presó i esforçant-se. Tots els drets que tenim s'han aconseguit així. El missatge de que ficant un paperet no sé on tot va a canviar és la més vella política de la casta. Cada vegada que hi ha un govern mínimament popular, és esborrat del mapa per la força de les armes. De fet, en la nostra arrogància extrema, no ens hem adonat que el cas de Veneçuela en el 1998 és el primer govern popular en la història de la humanitat que no és destruït en un cop d'estat.
I no perquè no s'intentara…
Exacte, en 2002 es va fer, però va fracassar. Els precedents eren en 1973, el govern d'Allende a Xile, i en 1936 la Segona República a Espanya. I van ser esborrats del mapa. Veneçuela va obrir la porta a la democràcia, però a la democràcia de les majories, dels humils, de les persones, del poble. I ho va obrir a tot un continent. A Europa eixes portes estan encara tancades. La democràcia es defensa amb l'activitat, la mobilització, no amb la televisió. Pot servir com a mitjà. Però el que ha fet Podemos és donar una lliçó a tot el panorama polític. Han fet que molta gent es qüestione coses, que s'òbriguen debats que estaven tancats. Si això serà un nou PSOE i Pablo Iglesias serà Felipe González i canviarà tot per a que no canvie res, ja dependrà de les persones. Jo no li done tanta responsabilitat ni a Podemos, ni a Monedero, ni a Errejón, ni a Iglesias. El que passe dependrà del poble. Independentment de qui mane.
Creus que el País Valencià està en un moment interessant? T'agradaria estar ací quan passe això de les paperetes i les urnes?
Crec que estem en un moment clau per a la història valenciana. Vivim la decadència política del sistema nascut el 1978, hereu del sistema nascut el 1939, hereu dels anteriors, en una línia que ens portaria fins al 1707, amb la invasió borbònica. I al mateix temps, vivim una crisi econòmica de la què ens amaguen el seu vertader significat. La crisi no està produïda per la mala gestió ni per la corrupció. No són la causa. Tot això que diuen, si eixim de la crisi, si no… no importa. La tendència és que nosaltres ja estem fora, que no tenim lloc en la història que ve. El nord d'Europa només intentarà salvar-se soltant llast. El llast som nosaltres. Ho estem veient ja. I això és només el començament.
Parles de la situació a Grècia.
Això és ara. Però què passarà en els propers 10 anys? Són signes. El que vull dir és que la situació serà cada vegada més polaritzada. Que ara perda les eleccions el Partit Popular al País Valencià, i que un grup heterogeni i poc avingut intente governar una comunitat autònoma enfonsada, saquejada completament, serà una situació extraordinària que recorda moltíssim al que es va viure a Argentina, Uruguai, Brasil, Veneçuela, Equador o Bolívia. La gent està farta del bipartidisme i tria un govern més o menys popular, i aquest govern no té poder, no controla les forces armades, no pot controlar l'economia, ni tan sols controla l'estat. Amb quin panorama es trobaran quan entren en la Generalitat? Amb quines forces de l'ordre comptaran? Amb quina economia? Amb quins mitjans de comunicació?
Tornant al llibre, hi ha una cosa en les fotos que crida l'atenció, i és que els xiquets sempre somriuen, i els majors tenen una mirada més reflexiva i seriosa. T'has adonat?
És lògic. Pensa que un xiquet que tinga ara 5 anys ha viscut tres guerres. Els adults estan obligats a protegir-los quan no hi ha refugi, quan no hi ha escapatòria, quan no hi ha fugida. Amb l'art, la creació, la creativitat. Quan a Gaza està plovent foc, els pares estan cantant, contant-los contes als seus fills per a que no miren les flames per les finestres. Evidentment els xiquets se senten estimats. Probablement no hi haurà fills més estimats que els de Palestina. I pot ser no hi ha pares més responsables que els palestins. Que tinguen una càrrega més pesada de protegir a estos xiquets. Per això és lògic que les mirades dels adults a Gaza siguen de profunditat, de saviesa i de dificultat, de tot allò que han viscut. Cada palestí i cada palestina ha viscut totes les vides, són llibres humans, llibres que caminen. Mil vides en una sola vida. I el miracle és que tota aquesta fortalesa ha servit per a una cosa, per a que els xiquets somriguen. Com deia el poeta palestí Mahmud Darwish, 'els palestins i les palestines són aquells que somriuen a la mort'. Els pares protegeixen als xiquets de la mort per a que puguen somriure.
L'ordre del títol, 'Viure, morir, nàixer a Gaza', està invertit? És buscat?
Està canviat l'ordre, o retornat a l'ordre natural, que seria altra manera de veure-ho. En la societat moderna, individualista, fragmentada, ho veiem tot des del punt de vista individual. Per separat, tots naixem, vivim i morim. És el cicle vital d'un individu. Però el cicle vital d'un poble, el valencià, per exemple, no és eixe. Quan nosaltres morim, la llengua continuarà parlant-se. Quan un arbre mor, el bosc continua. Quan un palestí és assassinat, Palestina continua. Aquesta visió natural, col•lectiva, comunitària, és la que es té allà. I no és filosofia ni poesia. És la realitat. Allà es viu així.
Guillem Sanchis
Cap comentari :